Els que ens movem en això del fantàstic hauríem de fer autocrítica: si l’any passat vam aconseguir organitzar una esplèndida Tarda Fantàstika en el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català, resulta que aquest any els aficionats al fantàstic no podran gaudir de presentacions, taules rodones, entrevistes… a autors de ciència-ficció i fantasia en català. Una autèntica llàstima, sobretot quan el gènere en català està més viu i en forma que mai.

És cert que es preparen altres iniciatives, però cap podrà comptar amb la rellevància de La Setmana ni s’inserirà en el marc general d’una fira de llibres de tot tipus, la millor manera, creiem, de prestigiar el gènere i aconseguir-ne la normalització dins de la Literatura catalana (així, en majúscules), tan refractària tradicionalment a qualsevol manifestació literària que s’allunyi dels cànons del realisme.

Potser per això, des de El Biblionauta, ens hem sentit més obligats que l’any passat a escriure aquest petit article, amb una sèrie de recomanacions recents que tot aficionat (no ja al fantàstic, només, sinó a la bona literatura en general) hauria de buscar, trobar i llegir entre els estands de La Setmana.

Ens consta que malgrat tot, les editorials de referència del gènere hi seran presents i que als lectors no els costarà de trobar el que recomanem aquí a sota.

Literatura de les minories

Siguem justos i allunyem-nos del victimisme estèril: el català no és una llengua petita, minoritària. Amb més de 4.000.000 de parlants nadius (i conegut en territoris de quatre estats europeus per prop de 14.000.000 de persones) el català se situa en el 88è lloc de les llengües més parlades del món. No està malament si tenim en compte que, de llengües, al món, n’hi ha aproximadament unes 6.000. Ara bé, per qüestions que tots sabem, el català sí que és una llengua minoritzada, és a dir, una llengua empetitida i que ha patit persecució al llarg de molts anys en els principals d’aquests territoris, on no representa la llengua de cap estat.

Resulta impossible parlar de llengua sense parlar de política. De fet, resulta difícil parlar de res, sense parlar de política. Sinó, demaneu-li a en Marc Pastor i al seu Els àngels em miren, la nostra primera i destacadíssima recomanació per a La Setmana. L’escriptor i mossos d’esquadra retorna al corvovers amb una història a mig camí de la novel·la policíaca i el relat d’endimoniats. Idònia per als que vau gaudir llegint La mala dona i Bioko, i per als que encara no el coneixeu. I és que Pastor és un dels grans valors de la nostra literatura, no us podeu permetre no conèixer-lo encara.

En aquesta mateixa categoria hi podríem incloure un dels últims títols que va aparèixer el 2018, Fungus. El rei dels Pirineus, l’última novel·la d’un altre dels grans noms de les nostres lletres, Albert Sánchez-Piñol. En la línia de La pell freda, l’autor fa una paràbola de la realitat política actual a partir d’una invasió fúngica i s’endinsa en interessants reflexions a propòsit de la idea del monstre. Un llibre que ha generat opinions diametralment contradictòries entre els que l’han llegit, així que segur que no us deixarà indiferents.

L’hem recomanat tantes vegades que quasi no gosem fer-ho una més, però resulta difícil prescindir de Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís si parlem del català, de minories i de fantàstic. Així que aquí va, de nou, la nostra invitació a descobrir aquesta excel·lent ucronia si encara no la coneixeu.

Si parlem de minories, resulta impossible també obviar els primers títols de la prometedora editorial Mai Més Llibres. Tade Thompson, per exemple, l’autor de l’excel·lent novel·la curta Els assassinats de la Molly Southbourne, és un autor britànic, però d’origen ioruba (un poble de Nigèria). Les consideracions a propòsit dels seus ancestres, de les minories i del colonialisme són ben presents en el seu discurs (com podeu comprovar en l’entrevista que li vam fer no fa gaire) i en la seva obra.

També Rebecca Roanhorse, la jove autora de El rastre del llamp, tot i néixer a Arkansas té sang africana i dels pobles indis americans a les venes. Aspectes que són centrals en la seva novel·la El rastre del llamp, la primera part d’una excel·lent fantasia juvenil situada en un futur no gaire llunyà on un cataclisme ecològic dona lloc a un nou ordre mundial, en el qual hi ha monstres i indis que es dediquen a caçar-los, gràcies a poders ancestrals.

Literatura fantàstica femenina

El cas de Rebecca Roanhorse ens permet encetar una nova categoria, també: la d’autores del fantàstic. No es tracta d’acomplir amb cap trista quota o d’apuntar-nos a cap moda efímera. És un simple acte de justícia. Des de ja fa forces anys, les autores de gènere s’estan fent notar per mèrits propis i, a diferència de dècades enrere, ara sembla que el mercat i la crítica estan disposats a prestar-los l’atenció que es mereixen.

En una línia molt semblant a la de la Roarhorse, trobem la veu de Nnedi Okorafor, un referent en la literatura fantàstica –allò que s’ha anomenat l’afrofuturisme– i feminista avui dia. Es tracta d’una autora nord-americana, però d’origen Igbo (un grup ètnic nigerià) i això es nota: a la seva aclamada Qui tem la mort (recentment traduïda per Blanca Busquets a Raig Verd), per exemple, es veu com l’autora combina perfectament l’element més fantàstic amb reflexions brutals i interessants a propòsit del paper de la dona en les societats africanes.

Més autores, i de més a prop: també a casa nostra tenim una bona nòmina d’escriptores que ens han aportat la seva visió particular del gènere. Aquí us en duem tres, però n’hi ha més: al web ens va agradar molt l’antologia de relats de terror fantàstic Satèl·lits, obra de l’Elisenda Solsona, i també vam parlar del nou rumb de la col·lecció “Ciència-Ficció” de Pagès Editors a partir de la seva última publicació, aquest viatge a Mart que és Òxid sobre òxids, de la Maria Hernàndez (Premi Manuel de Pedrolo 2018). I una obra de la qual també tothom parla molt bé és l’últim Premi Anagrama, Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Una magnífica novel·la a mig camí del folklore i la mitologia clàssiques de casa nostra i la fantasia més original. Noves veus, noves maneres de narrar.

Literatura de tota la vida

Si alguna cosa ha caracteritzat el boom del fantàstic en català, però, ha estat la recuperació de clàssics que en el seu moment no s’havien traduït (vegeu, per exemple, els candidats de l’any passat als Premis Imperdibles, gairebé tots obres que tenien més de vint o trenta anys i que mai havien sortit en català). En aquest sentit, i lligant amb els apartats anteriors, resulta de justícia començar parlant d’una obra esplèndida, monumental. Ens referim a Alba, d’Octavia E. Butler (de nou una autora, de nou d’ascendent africà, malgrat ser nord-americana), la primera part de la trilogia Xenogènesi que Mai Més Llibres ens ha promès d’anar traduint al català. Es tracta d’una història de regust clàssic a propòsit d’un primer contacte, però amb un enfocament i una sensibilitat realment sorprenents i novedosos. Un dels llibres de l’any, sens dubte.

També ha estat una grata notícia descobrir que els amics de Males Herbes s’havien proposat reeditar Les aventures del baró de Münchhausen. El llibre ja havia estat traduït al català feia anys a Vicens-Vives, i encara se’n poden trobar exemplars. Però aquesta nova edició de Males Herbes, amb una esplèndida coberta il·lustrada pel gran Toni Benages en tapa dura, compta amb l’al·licient de sumar al text la seixantena de làmines que el gran il·lustrador francès Gustave Doré va fer expressament per acompanyar la traducció de Théophile Gautier el 1862. Imperdible!

Si de mestres de la il·lustració i de gravats clàssics es tracta, resulta inevitable recomanar als lectors que donin una ullada al magnífic àlbum que ha enllestit ING Edicions de Liliana, una de les peces més especials del grandíssim Apel·les Mestres. Les il·lustracions (magnífiques, bucòliques, fantasioses) s’acompanyen dels versos originals, però amb la llengua convenientment actualitzada per Teresa Duran per no fer-la feixuga.

No podem tancar aquest apartat dedicat als clàssics sense fer esment a dos súperclàssics recuperats recentment: El primer és La pota de mico, dins l’apreciada col·lecció “L’Arcà”, de l’Editorial Laertes. Es tracta d’un recull de cinc relats de terror clàssic del mestre W. W. Jacobs, amb el popular relat traduït per primer cop al català de la mà del gran Emili Olcina. I el segon és La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe, que ha aparegut recentment a Proa, en una edició en tapa dura magnífica. La traducció és l’actualització per part del mateix traductor Francesc Parcerisas de la que ja ens havia fet el 1981, per a La Magrana. Una obra mestra absoluta, el llibre i la traducció.

Literatura absurda i altres coses

També representa un rescat en el temps En Joko celebra l’aniversari, de Roland Topor, la primera feina d’una nova editorial en el panorama literari català, Extinció Edicions. Sense fer gaire fressa, aquest nou segell s’ha proposat acostar-nos al surrealisme, l’humor negre i el que anomenen absurdisme. Ja només per l’oferta diferent que ens proposen els volem recomanar. El primer llibre, magnífic, no decep. El segon, Incidents, de Daniïl Kharms, d’aparició imminent, promet anar en la mateixa línia. Però compte: els recomanem només als lectors més agosarats!

Volíem recomanar-la, però no sabíem ben bé on, així que l’hem deixada pel final: Lleopard negre, llop vermell, de Marlon James, està cridada a ser una de les obres de la temporada. Aquest llibre arriba a casa nostra després d’haver aixecat força polseguera i amb l’etiqueta de ser un llibre que vol revolucionar la fantasia èpica. No és poca cosa. Ja sabeu: si esteu farts de llegir sobre el viatge de l’heroi, sens dubte aquest és el vostre llibre.

És precisament en aquest corrent alternatiu, podríem dir-ne, on semblen sentir-se més còmodes molts dels nostres autors. Així doncs, permeteu que acabem aquesta nòmina de recomanacions fantàstiques incloent en el calaix de sastre d’aquest últim apartat tots aquells llibres més difícils de classificar. Però ep! no per haver-los deixat pel final els considerem menys valuosos.

En aquesta categoria trobaríem, en primer lloc, els Estigmes de Ramon Mas, una particular història de fantasmes situada en el mític poble de Puigsech, que ens va agradar moltíssim tot i que potser no tant com Afores. També el recull de relats metaliteraris de El país dels cecs, de Víctor García Tur és un llibre sorprenent i… diferent. Un conjunt divertidíssim de reelaboracions de la realitat i relectures de clàssics, a través del sedàs del fantàstic més desinhibit. No us decebrà. Els greatest hits de l’inclassificable contista Damià Bardera, publicats per Empúries sota el títol d’Un circ al pati de casa, s’han de considerar ben bé “altres coses”. Prosa descarnada, directa, amb mala bava i reflexions profundes és el que ofereix la ploma d’aquest empordanès que no para de recollir floretes de la crítica. Les seves píndoles agredolces sempre venen bé. Proveu-les si no les coneixeu.

Si no és absurdisme pur i dur poc li falta a La fuga de l’home cranc, la hilarant segona novel·la de Guillem Sala. Recomanables també les Històries limítrofes de Pol Alonso Pernas, de les quals parlàvem ahir en aquesta casa. Conjunt de narracions de terror sobrenatural que deambulen pels límits del real i el fantàstic i amb les quals l’Editorial Hermenaute ha volgut rendir homenatge al gran Joan Perucho, del qual l’any que ve se celebrarà el centenari del naixement. No gaire lluny d’aquests límits ens trobaríem també L’últim esmolet d’Aniol Florensa, una nova reinterpretació del nostre llegat llegendari des de la ploma disbauxada, divertida i sorprenent de l’autor de Kentucky.

Potser aquest any no hi haurà una tarda fantàstika, però ningú podrà dir que no hi ha literatura fantàstica en català a La Setmana. Nosaltres us n’hem ofert una petita mostra, però n’hi ha molta més. Segur. Busqueu-la pels estands de La Setmana i, si creieu que ens hem oblidat d’alguna cosa destacable, no us n’esteu i deixeu-nos qualsevol recomanació en forma de comentari a sota. Els nostres lectors us ho agrairan!

En fi, gaudiu, passegeu, compreu… per La Setmana. Però sobretot llegiu literatura en català. Aquesta setmana i sempre. I si és de gènere fantàstic, doncs millor.