La col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors, dirigida fins ara per Antoni Munné-Jordà, ha publicat 30 títols ens els seus 19 anys d’història, cosa que li ha permès ser un referent en el món de la literatura especulativa en català. Ara s’obre a un relleu i serà el capità de la nostra nau, Daniel Genís, el que la guiarà i, de ben segur, serà capaç de combinar el mestratge que ha dut a terme Munné-Jordà amb noves idees que faran contents a tots els seguidors del gènere. De moment, el més visible en aquest traspàs de poders és una imatge renovada, que manté els colors clàssics de la col·lecció però la fa més moderna i atractiva.

La primera obra que es publica en aquesta nova etapa és Òxid sobre òxids, l’obra guanyadora del XVII Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró del 2018. L’autora, Maria Hernández Casasús, enginyera de professió, s’estrena en el món de la novel·la i la veritat és que ofereix un text sense complicacions però amb un calat important que fa pensar i reflexionar el receptor. Alhora que es poden intuir múltiples influències relacionades amb el gènere i en concret amb els viatges marcians.

La novel·la està protagonitzada per en Iuri, un noi que no ha acabat de trobar el seu lloc en el món futur, però per culpa de problemes tradicionals que es relacionen amb la crisi econòmica, la falta de parella i unes relacions familiars convulses. Davant d’aquest panorama, decideix embarcar-se en un projecte d’exploració del planeta Mart, capitanejat per una empresa privada, Airinco, amb interessos mercantilistes lligats a l’explotació de metà. Després de superar unes proves no massa exigents, ell serà un dels escollits per aquesta missió solitària. Per bé que no és l’únic que s’ha enviat al planeta. No sembla un privilegi, sinó que busquen algú sense lligams:

La primera part de la novel·la, doncs, ens presenta el personatge i ens el situa en la prèvia a la missió. Durant la segona part, es produeix el viatge. Mentre la nau posa rumb cap al planeta vermell i va passant per les constel·lacions, en Iuri s’adona que si no fos per tot allò semblaria que no hi ha res que canviï. Ara bé, el que realment és important en el viatge és que rep el contacte amb dues persones del seu passat. La primera, és el seu pare, que el va abandonar de petit, cosa que li comporta una joventut complicada. Al pare, no li respon, no té ganes de tenir contacte amb ell, tot i que sí que llegeix tot el que li diu. L’altra, és la Irena, una noia a qui pràcticament no coneix, però que van parlar algun temps durant la carrera i ella se’n va enamorar. L’ha estat esperant fins ara, que s’ha fet famós, i decideix esperar-lo per iniciar una relació quan torni. Mentrestant, li fa companyia, una companyia molt valuosa.

I la tercera part és la que té lloc a Mart. L’arribada, les rutines, la solitud i, lentament, tot un seguit d’elements estranys que pertorben l’estada, uns propis d’en Iuri i que van lligats a la seva personalitat, un caràcter reservat que accentua la solitud. Uns altres, que són externs i el comencen a alterar. Fins al punt que comença a pensar que l’empresa que l’ha enviat allà està al corrent de tot el que li passa, que la cerca del metà que no troba, era una excusa per altres tipus d’experiments. I davant d’aquest atabalament que creix a mesura que passen mesos, el puntal que li servia de connexió amb la realitat terrestre, la Irena, també és posada en dubte, fins al punt que sospita que és una invenció de l’empresa.

Davant d’aquesta progressiva desconnexió personal, que té com a correlat el fet que cada vegada es comunica menys amb la Terra, i l’aparició d’uns fets que són prou trasbalsadors, en Iuri decideix dur a terme una exploració no prevista del planeta. Serà en el transcurs d’aquesta exploració que es troba amb un element no previst que canviarà l’esdevenir de la seva missió i en general de tota l’exploració i colonització de Mart, tal i com es veu a l’epíleg.

La novel·la està marcada per un llenguatge molt introspectiu, de reflexió constant del protagonista amb ell mateix, però malgrat usar aquest recurs que pot resultat feixuc, l’autora el domina bastant bé i és més àgil del que es pot pensar. A més, combina aquest recurs amb les comunicacions d’en Iuri amb la companyia, els missatges del pare (que no respon) i els contactes amb la Irena, més intimistes:

Per altra banda, a la primera part, hi ha algun diàleg entre diferents personatges, cosa que circumscriu la introspecció més a les dues darreres parts, en el moment que el protagonista està més sol i d’aquesta manera accentua aquesta solitud.

També ens trobem amb una novel·la de ciència-ficció de tall clàssic, amb tot d’elements tecnològics ben explicats i descrits, com pot ser el mecanisme de viatge de la nau. I que en Iuri es vegi atrapat en la seva solitud i reflexioni sobre ell com a persona i quin és el seu futur a Mart, també són elements molt propis del gènere, que l’autora domina. Alhora, s’hi poden resseguir un munt de referències d’obres clàssiques dels viatges marcians i colonitzacions del planeta, des de més clàssiques com Cròniques marcianes a més actuals com El marcià.

Una novel·la ben construïda, agradable de llegir i que esdevé un Premi Pedrolo ben merescut, així com una bona manera per donar continuïtat al projecte de la col·lecció Ciència-ficció de l’Editorial Pagès, en aquest canvi de director.