La fuga de l’home crancés la segona novel·la de Guillem Sala Lorda, professor de sociologia, que es va donar a conèixer el 2006 quan va guanyar el premi Documenta amb Imagina un carrer. Segons el que l’autor explica, ha necessitat tot aquest temps, que separen els dos textos, perquè volia fer la novel·la que tenia dins, però necessitava moments de descompressió entre sessions d’escriptura i les classes a la universitat. A més, es va trobar amb un greu problema que va fer endarrerir encara més el text quan ja el tenia pràcticament enllestit.

La novel·la es composa de dos temps narratius que es van alternant. El que sembla principal és la vida durant una setmana, de dissabte a dissabte, d’en Víctor, un noi postmodern a l’estil de Kerouac. És espectador de com un home es desmaia al passeig de Gràcia i s’adona de la fragilitat de tot. A partir d’aquest moment, la seva setmana és una espiral d’(auto)destrucció, ho vol deixar amb la Núria, la seva nòvia, però és ella qui se li avança per iniciar una aventura lèsbica. Farà el cafre a la feina fins que el facin fora, es posarà en embolics… i davant d’aquest naufragi personal, només aconsegueix concentrar-se en l’home que va veure desplomar-se. L’anirà a veure a l’hospital i escoltarà la seva dona que li explica tot d’històries relacionades amb mons paral·lels, éssers elegits i la progressiva metamorfosi en cranc.

Fins que arriba l’aniversari de la seva germana el dissabte, la mare fa arròs i ell ha comprat un regal absurd, com, aparentment, absurd és el que s’hi esdevé després d’una discussió al voltant de… dels crancs de l’arròs.

L’altre moment de l’obra, que queda lligat al final amb la trama principal, és la que podem anomenar de literatura especulativa. L’acció es trasllada a Drònia, un planeta/món on tot és perfecte, gràcies a la instauració de la Nova Era després d’una guerra. De fet, les primeres pàgines es veu el final de la revolta, com els opositors a aquest règim de felicitat són executats a través dels wewwes, una colònia de crancs que viuen a les profunditats abismals. Ara bé, anys després, un d’aquests rebels aconsegueix escapar-se i entrar en contacte amb dos biobots, éssers que com ell també són herència de la guerra. Juntament amb ells seran espectadors de com funciona la felicitat impostada de la Nova Era, de la falsedat del món dronià que sublima les passions. És un món que recorda en diversos moments a Màtrix, però que tot i que sembla feliç, és una felicitat buida, sense finalitat. En aquesta part, hi ha un moment sublim que és una concepció a la qual els tres protagonistes participen i en certa manera frustren:

La pregunta és: hi ha punt d’unió entre les dues històries? Doncs sí, i és interessant veure com l’autor sap unir-les i donar forma al seu discurs. La novel·la s’arrodoneix al final quan en Víctor és conscient de les paraules inicials de la novel·la.

La història de ciència-ficció que conté La fuga de l’home cranc està molt ben construïda, es basteix un món i se l’explica, tal i com ha de fer una obra d’aquest gènere. Interactua amb la trama realista de manera ben meditada i apareixen discursos de valor moral com en un capítol de la Nova Generació de Star Trek. Ara bé, es pot afirmar que és una novel·la de ciència-ficció clàssica o en canvi s’aprofita del gènere per construir el seu relat? Em sembla que més aviat es decanta per la segona premissa, sense desmerèixer el resultat i sobretot que els bons lectors trobaran una bona novel·la amb moltes capes de lectura.

Encara cal afegir un altre encert de la mà de Sala: la divisió de les dues històries no s’acaba aquí, amb el contingut. La tria lingüística de cada una també les separa. Mentre que la història d’en Víctor té una llengua més col·loquial (pelusilles, peta, chuches…), més adaptada a uns personatges de Barcelona d’inicis del segle XXI, a la història de Drònia la llengua és més literària.

Per acabar, Guillem Sala ha escrit una obra que si bé no és nova, sí que ha estat capaç de donar-li una robustesa de contingut i molta honestedat, que ha trobat lloc al catàleg eclèctic, però sempre interessant, de l’Altra Editorial (s’afegeix a Alexandra Schneider und ihr Casiotone de Joan Miquel Oliver). Esperem no haver de trigar tants anys a tornar-lo a llegir. A més, s’ha promocionat amb un booktràiler divertit que es pot trobar al Youtube i que demostra  la seriositat que es pot trobar a les pàgines d’aquesta novel·la.