Que en Marc Pastor tregui un nou llibre sempre és una bona notícia per als que hem seguit amb interès la seva carrera; que aquest tingui un component fantàstic, a més, és un regal (és cert que més aviat habitual, en el seu cas) per als redactors de El Biblionauta. I a nivell personal, és possible que aquesta sigui, per a mi, la millor novel·la que ha escrit aquest autor, si més no en alguns sentits. Anem a pams. Els àngels em miren és una novel·la de policies amb component sobrenatural, tot i que aquest component és més rellevant per a la construcció del protagonista principal, l’Abraham Corvo, que per al desenvolupament de la trama. Està clar que les estranyes (inquietants, també) capacitats, i particularitats, de l’Abraham Corvo, són posades a prova o exhibides en moments importants del llibre, i de fet en alguns moments la novel·la es desvia a una mena d’història d’origen molt interessant, però la sensació que em dona és que aquesta feina representa més una inversió per a futures aparicions del personatge, i fins i tot una mena de declaració d’intencions del que li agrada fer a en Marc Pastor amb la seva literatura, que un element imprescindible de la trama. Hi és, els aficionats al fantàstic en gaudirem del tot, però no defineix el llibre en sí. Tampoc vull descriure massa aquest element fantàstic perquè crec que anar-lo descobrint és un dels jocs interessants que proposa Els àngels em miren, però sí que diré que serveix, més o menys, per relacionar la novel·la amb algunes de les altres obres d’en Pastor i consolidar una mica més aquesta mena d’univers compartit que el propi autor anomena “Corvovers”. No és l’únic lligam, i és un tipus de recurs que em sembla atractiu. Un ve d’on ve, i els “crossovers” formen part del meu ADN com a lector…

Tampoc és l’únic element fantàstic que té el llibre, però l’altre està més relacionat amb la construcció de l’escenari: Els àngels em miren és una novel·la ambientada en un present ucrònic, o més aviat paral·lel, en què Catalunya  és un estat que tot just estrena la seva independència. No és el tema principal de la novel·la, però sí que és una de les dinàmiques importants que ajuda a entendre les tensions entre els diferents cossos policials i alguns aspectes del rerefons que contribueixen a la profunditat i color de la trama. També em sembla que és una de les ocasions en què l’autor cau en la temptació d’explicar massa el context, i posar la història en punt mort mentre entra en una sèrie de detalls històrics que, potser, volia explicar, però que a la narració li aporten poc.

Tot i que el protagonisme tendeix a recaure en el personatge de l’Abraham Corvo, i en tant que protagonista m’hi he referit, la veritat és que Els àngels em miren és una novel·la més aviat coral, amb un repartiment de personatges tant interessant com carismàtic, tant pel que fa a l’equip de mossos (i altres cossos) com a la resta, nombrosa, de personatges que pul·lulen per les pàgines de la novel·la. Diria que aquest és un dels punts forts del llibre i on en Marc Pastor ha aconseguit donar-li un to més personal, o tal vegada sóc jo qui, com a lector, ho projecto: la contínua tensió entre els diferents cossos, magnificada per la rivalitat política; el dinamisme dels diàlegs entre els companys de feina; el funcionament intern de les investigacions policials… La història està farcida de petits detalls que mai interfereixen en el seu ritme però la completen i la fan, per utilitzar un símil, tridimensional. Em resulta molt difícil no donar per fet que en Pastor recorre a l’experiència personal per bastir la narració, i li surt veritablement bé. Més enllà dels aspectes més peculiars del llibre, sospito que qualsevol aficionat a la novel·la negra podrà gaudir molt de Els àngels em miren. El cas investigat, tot i que la meva tendència és a parlar poc de l’argument a les ressenyes, té a veure amb el macabre assassinat de dues adolescents i amb la seva repercussió als mitjans de comunicació, i pels lectors propers a Barcelona té la gràcia afegida del tractament de l’escenari: és una Barcelona “underground” molt ben caracteritzada i amb molta personalitat. Hem convertit en clixé l’expressió aquesta de “la ciutat és un personatge més”, així que m’estaré de fer-la servir, però si no tingués aquesta aprensió als clixés, ho escriuria. En aquest cas, veiem una Barcelona “quinqui”, una Barcelona adolescent, una Barcelona criminal… I una Barcelona friki que farà saltar més d’un somriure als lectors d’aquest web! És una novel·la amb “cameos” molt divertits, alguns d’ells pel que tenen de connexió amb el món real i altres per l’habilitat d’en Pastor per teixir el Corvovers.

I arribem a l’estil, una característica que, per a mi, pot salvar o enfonsar una novel·la amb més facilitat que els esdeveniments que s’hi narren. En Marc Pastor té uns trets molt recognoscibles que, més o menys emfatitzats, apareixen a totes les seves novel·les: una concepció gairebé cinematogràfica de les escenes, un ús molt dinàmic i irònic dels diàlegs, el punt fantàstic, una preocupació més gran per l’estructura de la història que per l’estètica del paràgraf… Aquí tots aquests tres hi són, però diria que hi ha, o bé més atenció, o bé més intuïció, envers allò més relacionat amb els, diguem-ne, aspectes lingüístics de l’obra. És un text cuidat, mimat, i això es nota. En absolut és dens ni difícil: l’idioma està al servei de la trama, de l’experiència immersiva; però en molts sentits em sembla més equilibrada que novel·les anteriors (amb la possible excepció de La mala dona). És un llibre més madur, d’algú que ha crescut com a escriptor. O potser, de nou, tot són pel·lícules que jo em construeixo, però la meva percepció és que en Marc Pastor ha escrit una novel·la que mereix ser llegida amb atenció, i que ho ha fet sense renunciar a uns trets molt marcats, propis de la literatura popular. En aquest sentit, molt bé. La recomano sense cap mena de dubte.