ALBA (1987) – Octavia E. Butler

Autora: Octavia E. Butler
Títol: Alba (Dawn)
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2019 (1987)
Pàgines: 320
ISBN: 9788409109227
Valoració: ★★★★★

 

No dic res de nou si dic que des de… bé, des de sempre, el que s’ha entès per cànon de literatura clàssica fantàstica han sigut novel·les escrites per homes blancs. Amb la darrera onada de feminisme aquest fet s’està posant al punt de mira, i s’està buscant reivindicar el nom d’aquelles figures que han quedat fora del radar general pel fet de ser dones i patir les conseqüències de la discriminació de gènere a l’hora de ser publicades, reconegudes i llegides. En aquest sentit, celebro que l’editorial Mai Més Llibres enceti la seva col·lecció “Refugi 67”, destinada als clàssics, amb Alba (primera part de la saga Xenogènesi), de l’escriptora afroamericana Octavia E. Butler. Sens dubte em sembla una aportació imprescindible a la ciència-ficció social/filosòfica que ha quedat en l’oblit i que és necessària recuperar.

Alba comença amb el Desvetllament de Lilith Iyapo en captivitat. Només recorda haver perdut el seu marit i el seu fill, i que la Terra ha sigut devastada per una guerra mundial que ha enfrontat a tota la humanitat. No és la primera vegada que els seus carcellers la desperten, i cada cop ha sigut diferent. Ha lluitat per sortir d’allà, ha dialogat amb ells, s’hi ha enfadat, però res ha donat el resultat que ella desitjava. Aquest cop, però, serà el definitiu. En aquest desvetllament, Lilith coneix en persona a un dels seus carcellers, Jdahya, un membre de l’espècie oankali. Ell la prepararà per a integrar-la a la seva societat. A canvi, però, els oankali també volen alguna cosa…

Va arrufar el front, va esforçar-se per veure, per entendre. Llavors, abruptament, ho va entendre. Va recular, va donar la volta al llit i es va posar d’esquena a la paret més allunyada. Quan ja no se’n va poder allunyar més, es va quedar clavada contra la paret, mirant-se’l.

Els alienígenes que ens planteja Butler a la seva novel·la són molt allunyats dels humans. No és una raça hominoide amb la pell blava, o bé antropomòrfica però amb tres parells de braços i brànquies en lloc de nas; no. Els oankali són éssers completament diferents als humans, i si bé físicament plantegen un desafiament a l’ull humà a l’hora d’encarar-s’hi, el conflicte real de la novel·la es dóna per la manera que tenen d’entendre l’existència.

No voldria entrar en massa detalls sobre la trama perquè, com a lectora, gaudeixo descobrint cada peça d’informació al moment que me la vol donar l’autora, però sí que diré sense por a caure en spoilers que Alba ens planteja, com a temes principals de la novel·la, l’alteritat i el transhumanisme. Quina és la nostra reacció cap a aquell que no pertany al nostre grup? Quins són els nostres límits a l’hora de relacionar-nos amb algú que considerem, en essència, diferent? Qui marca les línies que separen el nosaltres de els altres? I, per altra banda, qui som nosaltres, com a humans? Què ens defineix com a tals? Què ens configura com a espècie i fins on hauríem de canviar per deixar de ser-ho?

A través d’un conflicte que parteix d’una premissa biològica, el relat de Butler convida a reflexionar sobre la mateixa essència de la identitat a partir de l’altre. I és a través dels ulls i experiències de Lilith, i les seves pròpies contradiccions a l’hora d’enfrontar-se amb aquestes preguntes, que la trama de la narració va avançant.

– Torna’m a adormir, a mi també -va demanar mentre encara podia parlar-. Deixa’m tornar a dormir. Posa’m on l’heu posat a ell. No sóc el que la vostra gent pensa, igual que ell no ho era. Torna’m a adormir. Busqueu-ne una altra!

Tradicionalment, la majoria d’anàlisis que s’han fet sobre Alba tracten la relació oankali-humans com a opressor-oprimit, i a partir d’aquí estructuren tota la lectura en aquests termes. Però, sent absolutament sincera, en cap moment vaig llegir-ho així. Potser és la meva aferrada creença que els humans, i la manera en què ens hem anat organitzant al llarg de la història, som una espècie terrible que acabarem destruint el planeta i a nosaltres mateixos, que em fa veure els oankali com una esperança, com una possibilitat de millora. Probablement, el fet que jo sigui una persona blanca que no ha patit discriminació racista també em fa perdre’m aquesta lectura i tenir-ne una visió positiva, de la relació.

És cert, però, que si els oankali plantegen aquest canvi per als humans és, en el fons, per pura necessitat de la seva espècie. I que es podria considerar que ens tracten com a peces de ramaderia molt ben cuidades i criades en llibertat per a aconseguir la seva finalitat. Però crec que és una lectura una mica planera. Butler no ens proposa una raça alienígena despòtica i violenta. Els oankali tenen motius, molt bons motius, tenen saviesa, tenen experiència. Entenen l’existència des de la simbiosi. Crec que Alba també ens convida a reflexionar sobre la comunitat, a entendre la societat més enllà de l’individu, a acceptar un canvi de postura sobre una idea determinada, a obrir mires, a ser capaç de canviar de pensament. Qui diu que les necessitats de l’altre necessàriament hagin d’anar en contra de les teves?

Crec que Alba té moltes, moltes possibilitats d’anàlisi, que tracta molts temes filosòfics i socials que ens fan reflexionar com i per què fem el que fem. I el més estimulant per a mi és que no les resol (almenys no en aquest primer llibre), sinó que transmet exactament aquesta sensació de conflicte intern, de dues idees que lluiten dins d’una ment, d’una resistència de les concepcions existents davant de les noves, d’un anar canviant per la força de l’entorn i del contacte amb nous pensaments que, a poc a poc, deixen de semblar tan alienes.

Per a aquelles que us pugui espantar la idea de tanta filosofada o de tant menjament de coco: no arrufeu el nas. Alba no és una dissertació abstracta en el pensament d’un personatge: és molt més lleugera de llegir del que esperava. Sense tenir una acció trepidant, la narració ens va mostrant moments molt diferents per tal de posar en marxa tots aquests pensaments contraposats i que fan que Lilith vagi modelant la seva pròpia opinió sobre tot això. Opinió, però, que no serà mai taxativa, ni tan sols al final de la novel·la. El dubte és constant.

I aquest és probablement el punt de construcció de personatge que més m’ha agradat. Lilith Iyapo ens sembla propera i real perquè fa exactament el que faríem tots els humans en el seu lloc: té por i dubta. Els altres personatges que anem trobant a la novel·la potser no estan tan ben perfilats com ella (també perquè ens planteja molts personatges que només l’acompanyaran un tros de la història, i això no permet un desenvolupament tan profund), però sempre amb prou cares del prisma perquè no siguin planers i plantegin a la protagonista noves maneres de veure aquest conflicte intern en el qual es troba ella.

Així doncs, tant l’acció de la trama com la construcció de personatges estan subordinats a aquesta voluntat de fer pensar i qüestionar-se al lector, i és per això que no em flaqueja que l’acció no sigui excessivament original o els personatges (humans) secundaris i terciaris tinguin comportaments més arquetípics. Tot el que apareix a la trama és posat al servei de la reflexió.

Si us agraden les obres de ficció especulativa de caire social, que brindin l’oportunitat de reflexionar sobre nosaltres mateixos, Alba és exactament el que voleu llegir. I si aquest no és el vostre estil habitual de lectura, definitivament heu de llegir-lo, perquè és molt assequible i descobrireu que la ciència-ficció social és un subgènere que ja no podreu deixar anar. Feliç lectura!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada