No havíeu sentit a parlar mai d’En Joko celebra l’aniversari? No sabeu qui és Roland Topor? Desconeixíeu que feia poc havia aparegut Extinció Edicions? Tranquils, un servidor també, i malgrat això avui s’atreveix a fer aquesta ressenya. O precisament per això, s’hi atreveix. En Joko celebra el seu aniversari és la primera novel·la de Roland Topor traduïda al català. Roland Topor és un dels pares del moviment Pànic, al costat de Fernando Arrabal o Alejandro Jodorowski. I Extinció Edicions és la nova editorial en català centrada en la traducció d’obres decantades cap al surrealisme, l’absurdisme i l’humor negre. Tot això s’extreu, almenys, de les primeres pàgines d’aquest llibre. Voleu saber més d’Extinció Edicions? Consulteu aquest article d’en Jordi Nopca.

En Joko, com faria qualsevol de nosaltres, evidentment, s’espolsa l’intrús. Però aviat s’adona que la seva actitud és reprovada i reprovable a ulls de la resta de la gent. De fet, Joko s’estranya en comprovar com és l’únic que refusa de prestar aquest servei aparentment indigne, pel qual els seus companys reben suculents beneficis, en metàlic i… en espècies. Així doncs, Joko, que en un principi havia estat esquívol i maleducat amb el seu genet, aviat es veu impel·lit per les circumstàncies a guanyar-se el favor d’aquesta gent que busca qui els dugui a l’esquena. A qualsevol preu. És així que s’assabenta que es tracat dels il·lustres assistents a un congrés reputadíssim.

No cal buscar-li cap ni peus, a l’assumpte. De fet, si el començament és estrany, absurd i, certament, hilarant (el pobre Joko amalgama l’esperit tràgic dels antiherois més aconseguits, essent l’únic sustent d’una família que el venera i el protegeix com un déu infant), a mesura que avancem en el relat la cosa pren una volada certament demencial, endinsant-se pels terrenys de la nova carn i el bizarro i arribant a quotes tals d’absurdisme que únicament podem tolerar el disbarat d’història que Topor ens està explicant des del vessant simbòlic, metafòric.

Aquells congressistes de paraules elegants però de maneres rudes, no són altra cosa que la classe dirigent, que parasitza la pobre classe treballadora, la qual, abnegadament i resignada s’avé a ésser la bèstia de càrrega, el camàlic sense esperit, que suporta el pes dels panxacontents, disbauxats i llibertins dels poderosos. N’és aquest, el sentit? No ho sé, almenys és el que jo li he trobat i a mi ja m’ha valgut. La metàfora del cos social, almenys, amb aquelles parts unides en un tot monstruós i disfuncional, m’ha semblat força diàfana. Però no cal que em feu cas. Em dona la impressió que la força simbòlica de l’aparell és prou poderosa perquè cada lector trobi la seva pròpia explicació al llibre. Totes diferents. Totes vàlides.

En qualsevol cas, això sí, he de confessar que ha estat una lectura terriblement plaent, divertida, distreta i que m’ha passat volant. Les poc més de cent pàgines, de mida petita i amb lletra baldera, i la traducció solvent de Marina Garcia, hi ajuden. També l’excel·lent edició, tant pel que fa al contingut com als materials, el fan un llibre recomanadíssim, una peça especial i curiosa, apetible. Esperem que només sigui el primer de molts.

Per molts anys, Extinció Edicions!