FUNGUS (2018) – Albert Sánchez Piñol

Autor: Albert Sánchez Piñol
Títol: Fungus
Editorial: La Campana
Any: 2018
Pàgines: 356
ISBN: 978-84-16863-49-5
Valoració: ★★★★★

 

Fungus representa el retorn d’Albert Sánchez Piñol al terreny de la narrativa fantàstica, després d’haver ocupat el temps els últims anys reconstruint de manera novel·lada la història de la derrota catalana a la Guerra de Successió. Quan se’n va tenir notícia, que Piñol tornava al fantàstic, les espectatives es van disparar, i segurament de manera justificada, ja que si l’autor de La pell freda (la novel·la que possiblement va marcar el punt d’inflexió de la literatura de gènere en català) publica un nou llibre ambientat en un món a mig camí del real i el fantàstic, amb monstres, violència i promeses de convertir-ho tot en una sèrie de novel·les, és lògic que la gent comenci a salivar. Ja se sap: les maleïdes espectatives. Va passar una cosa semblant amb Pandora al Congo, la novel·la que va aparèixer tres anys després de La pell freda i de la qual avui poca gent parla, tot i que molts dels que la van llegir diuen que és possiblement superior a la seva antecessora. I Fungus, és una obra mestra?

Contestar en un sentit o en un altre seria molt agosarat, per part meva. Jo simplement em limitaré, com sempre, a donar la meva opinió, i mirar de raonar-la tan bé com sàpiga. A partir d’aquí, cadascú que se’n faci la idea que vulgui. Comencem.

I comencem pel començament, que tothom ja sap, a aquestes alçades: l’argument. Fungus, ambientada l’any 1888, és la història d’en Ric-Ric, un anarquista alcoholitzat que es veu obligat a fugir de Barcelona a causa de la repressió policial prèvia a l’exposició universal d’aquell any. De la ciutat comtal, tecnificada i bigarrada de gent, se’n va a l’alta muntanya, a una petita vall dels Pirineus a mig camí de la Vall d’Aran i Andorra, el lloc menys idoni del món per dur a terme els seus ideals de revolució i transformació social: allà només hi ha ostals, arbres i bolets. Uns formidables bolets gegants.

Però Ric-Ric aviat veiem que forma part d’aquella nòmina de personatges piñolians que militen molt més en el terreny dels antiherois peripatètics que en el dels idealitzats superherois de la Marvel. De tal forma que quan descobreix el vincaud, el licor que produeixen en aquella terra remota, ja en té prou per trobar-s’hi a gust i provar de reclutar entre els primaris vilatans d’aquelles contrades les seves hordes de subversius revolucionaris anticapitalistes. Sense gaire èxit, val a dir. En la millor tradició de la novel·la picaresca (seguim en la línia de la novel·la històrica encetada a Víctus), allà on Ric-Ric sí que té èxit és en procurar-se problemes i estranys companys de viatge: s’enamora de la filla repudiada de l’alcalde, una mestra amant dels diccionaris i la filologia, a càrrec d’un nen deficient; la seva més fidel companya de viatge és una grotesca Oca Calba a qui està a punt de matar a trets més d’un cop; s’enemista mortalment amb un tal Cassian, que es proclama descendent de Filomè… I, és clar, els fungus. Aquests meravellosos bolets gegants que poblen les fondalades obagues d’aquell indret dels Pirineus i que per obra i gràcia d’un miracle cobren vida quan Ric-Ric els colpeja.

El psicòleg i antropòleg Josep Maria Fericgla, en llibres tan extraordinaris com El bolet i la gènesi de les cultures, dividia les civilitzacions humanes en dues: aquelles que estimen els bolets i aquelles que no. Els països micòlegs i els micòfobs. Catalunya, no cal dir-ho, és dels primers. L’antropologia cultural li permetia a Fericgla relacionar aquesta fília amb aspectes del seu folklore i de les seves tradicions més ancestrals, com el seu lligam amb el món màgic dels gnoms, els fullets i els minairons, personatges ben presents en les nostres rondalles més ancestrals, i que no obstant això (i no obstant també el propi Jules Verne, que ja ens va deixar ben a punt l’element fantàstic presentant-nos aquell centre de la Terra poblat d’enormes amanitas muscaries), no havia sorgit encara a casa nostra una gran novel·la d’imaginació que jugués amb aquest potent element fantàstic: el bolet. Fins ara, per descomptat. Indubtablement, aquests bolets són l’element més atractiu de la novel·la. No és en va que es titula Fungus i no Ric-Ric, el llibre, per bé que, almenys en aquesta primera part, el protagonisme dels bolets és més aviat anecdòtic, circumstancial, i la seva “personalitat” més aviat planera.

L’odi és bo. Quan odiem algú, volem creure que tenim raó d’odiar-lo, que l’odiem perquè és dolent i malvat. En conseqüència, si el nostre enemic és dolent nosaltres som bons. Sí, per això l’odi és revolucionari i per això és bo.

Com sol passar en Sánchez Piñol, però, no ens podem quedar en la superfície, en el simple artifici pirotècnic. De la mateixa manera que a les seves novel·les anteriors (totes, no només les de gènere fantàstic), l’autor també busca en aquesta història quelcom més que fer-nos passar una bona estona. Busca fer-nos reflexionar sobre un tema important. En aquest cas (de manera similar -m’atreviria a dir que massa i tot- a com passava amb la cerca incansable de la Paraula per part de Martín Zuviría a Victus) posa tota la força metafòrica del gènere fantàstic al servei d’una idea molt actual: el Poder. Tots els personatges de Fungus reflexionen al voltant del Poder o bé el cerquen, d’una o altra forma. No és casual, doncs, que els dos personatges de la novel·la més antitètics quant a la seva relació amb el Poder, un anarquista com Ric-Ric que el menysprea i un descendent del brau guerrer Filomè que va dedicar tota la seva vida a cercar-lo obsessivament, siguin respectivament el protagonista i l’antagonista del llibre.

Tots el cerquen, menys els bolets. Els fungus són els únics que viuen desapassionadament, al marge de qüestions materials. No neixen, sinó que es desperten a la vida quan ja són adults. No són fills, sinó germans. No són homes ni dones. Ni tan sols parlen, sinó que són capaços de sentir els sentiments dels altres, de compartir-los i comunicar-se molt més íntimament que les persones, ja que en aquesta forma de llenguatge no hi ha lloc per a la mentida. A més, són una pura força de la Natura i com tothom sap, la natura no té amo. Així doncs, no hi ha cap societat d’éssers conscients més igualitària a tot el món. L’exèrcit perfecte per convertir l’Ideal revolucionari de l’anarquista Ric-Ric en realitat. Però l’Ideal, quan prova de fer-se real, esdevé pura utopia. I això és el que ocorre amb Ric-Ric i els seus somnis d’igualtat universal. Sense adonar-se’n, ell mateix esdevé un dèspota i estableix jerarquies, fent dels fungus el seu exèrcit particular d’esclaus. Situat a cavall d’Espanya i França, ni uns ni altres, amb els seus poderosos exèrcits, poden fer-li front. I d’aquesta forma resulta que Ric-Ric, que abominava del Poder, acaba ostentant el poder més devastador de tots.

Oh, pobres fungus! Els vostres ulls només veuen les coses tal com són, res més. Aquesta és la vostra condemna, dolorosíssima: la vostra naturalesa us obliga a viure en el món real, a no veure res més que la realitat.

És en la segona part del llibre on l’autor decideix donar més rellevància als bolets. És aquí on descobrim més coses de la seva particular naturalesa, del seu llenguatge, del motiu pel qual semblen seguir cegament les ordres de Ric-Ric… És aquí on resulta més diàfana la fina línia que uneix Fungus amb La pell freda, o millor dit: els fungus amb els citauques, l’espècie de granotots que articulava el discurs a propòsit de la monstruositat en aquella obra primerenca. Així com el valor més important d’aquella novel·la era l’extraordinària reflexió sobre la guerra, l’altre i què vol dir ésser un monstre, aquí també. És clar que aquí els fungus ni tan sols són animals i la seva manca de passió comporta igualment una manca de compassió (en el món vegetal o fúngic no existeixen les mateixes normes que en el món animal), la qual cosa propicia escenes realment cruelíssimes, autèntics banys de sang minuciosament descrits. Igualment, però, el missatge (sí, hi ha missatge a la novel·la, com en totes les de Sánchez Piñol) és aquí el que era allà: l’enemic no és mai una bèstia i són poques les vegades que realment es lluita pel que es diu que es lluita. La frase és de la meva ressenya a La pell freda, però val perfectament per a Fungus.

Malgrat tot, he de confessar que la novel·la, personalment, no em sembla del tot rodona, perfecta, i resultarà difícil que assoleixi el reconeixement que va aconseguir La pell freda (que val a dir que quan va sortir ningú va afirmar que fos cap obra mestra perfecta, tampoc!), però no per això diré que no sigui bona. Estic d’acord amb bona part de les crítiques que alguns lectors li han fet (veus ben autoritzades, algunes, val a dia): que si és excessivament reiterativa la idea del Poder en la primera part del llibre, que si descol·loca un xic el vaivé de la veu narrativa de Ric-Ric als fungus, que si la inclusió d’algunes “intrahistòries” tenen l’única virtut d’aportar pintoresquisme però que resulten absolutament prescindibles per a la feliç conclusió del relat… però no per això l’he deixat de gaudir enormement.

Piñol no és un autor de gènere “estàndard” (sigui el que sigui això). Piñol escriu fantàstic amb la mateixa naturalitat que escriu sobre 1714. Tan sols usa alguns ingredients del gènere que li resulten útils als seus propòsits narratius, però no d’altres. I s’entreté en aspectes que potser descol·loquen el lector de gènere més convencional: referències històriques, reflexions sociològiques…  En aquest aspecte, està molt més a prop d’escriptors com George Orwell (Rebel·lió a la granja), Umberto Eco (Baudolino) o Michael Ende (La història interminable) que de Tolkien o George R. R. Martin. La seva devoció per l’element metafòric, simbòlic, que li brinda el gènere va en aquesta línia: és el pas enrere que ens permet veure’ns reflectits en el mirall de la història. Un exèrcit d’iguals amb aspiracions de República dirigits per un revolucionari de pega que branda una bandera groga contra França i Espanya? La temptació és massa gran per no llegir Fungus en clau d’actualitat política, la veritat…

El Poder és a l’interior d’aquesta majoria innombrable que només confia en l’idioma dels sentiments. Ells encara no ho saben, però un dia sabran que el Poder és seu, que el món és seu. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. I per això a ells pertany el dret de crear un Món Nou. I així ho faran el dia que puguin somiar el seu destí. Només necessiten això: aprendre a somiar, i tenir un somni.

Fungus és una obra originalíssima, una faula brillant, una metàfora intel·ligent i una extraordinària reivindicació de la capacitat transformadora dels somnis, que ens brinda la literatura fantàstica. És una obra mestra? Només el temps ho dirà. El que sí que és és un llibre imprescindible, del millor que ens ha ofert 2018, una novel·la absolutament recomanable. Tot i que val a dir que no la veig com la primera d’una sèrie de novel·les fúngiques, sinó més aviat com un bolet únic, preciós i estrany, però solitari.

Les meves cinc estrelles van en aquest sentit i, doncs, em semblen absolutament merescudes.

FINALISTA
Premis Imperdibles 2019
Millor llibre fantàstic
ORIGINAL EN CATALÀ

 

Troba el millor fantàstic en català a

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada