Avui em toca ressenyar una de les novel·les que més esperàvem els que estem pendents de les novetats de fantàstic en català. Em refereixo a El rastre del llamp, la molt premiada novel·la amb la que la nord-americana, amb arrels nadiues americanes, Rebecca Roanhorse es presenta en català gràcies a la jove editorial Mai Més Llibres. El llibre forma part de la “col·leció Nüwa”, dissenyada com a espai editorial centrat en novetats amb esperit d’arribar a un gran públic: novel·les avalades per l’èxit internacional o per la crítica amb un component destacat, diguem-ne, lúdic. En aquest sentit El rastre del llamp s’ajusta perfectament als criteris de la col·lecció: en el moment d’escriure aquestes línies ha guanyat un premi Locus i ha estat nominada als premis Hugo i Nebula, a més de rebre elogis de molts dels que l’han llegit.

I és que la proposta de Roanhorse és llaminera, amb un text proper a la fantasia urbana amb tocs post-apocalíptics i un component sobrenatural que es recolza intensament en la mitologia dels indis Navajo. Malgrat el seu interès, però, crec que els lectors més acostumats a llegir gènere fantàstic es trobaran amb una història prou familiar, a nivell de trama, com per a eliminar l’element sorpresa que la història necessitaria per a erigir-se, al menys segons el meu criteri, en una obra veritablement mereixedora dels premis que està acumulant. Si busques una lectura entretinguda, però, situada en un escenari interessant i amb una bona dinàmica de personatges, El rastre del llamp és una bona elecció que, a més, ja té publicada una continuació en anglès que no crec que trigui en caure a les mans dels amics de Mai Més Llibres… Anem a pams.

M’agrada la descripció de la protagonista que apareix a la contraportada del llibre:

En molts sentits, la novel·la ens explica, amb pocs detalls i moltes al·lusions més o menys indirectes al seu passat, la història de la Maggie i de com —i gràcies a qui— va anar desenvolupant els seus poders. No és un recurs original, però funciona bé com a motor d’una trama que, poc a poc, anirà apropant-se als esdeveniments que van fer que la Maggie fos com és ara: esquerpa, dura, agressiva, solitària… solitària, val a dir, fins que una sèrie d’assassinats comesos per uns monstres que no haurien d’existir —que no haurien d’existir, vull dir, ni tan sols en el context de la novel·la…— fan que formi equip amb un jove xaman Navajo que l’ajudarà a investigar l’origen dels crims. La novel·la no triga a convertir-se en una mena de buddy movie (bé… buddy novel…) que posarà a prova la reticència de la Maggie a establir vincles amb la resta de la humanitat i donarà peu a una sèrie de conflictes que ajudaran a impulsar la trama. Tanmateix, és en aquesta dinàmica entre la Maggie i el seu company d’aventures a on s’acumulen més clixés, tot i que queda espai per alguna sorpresa.

La història té dues coses que m’interessen molt, una relacionada amb la màgia, o poders, dels personatges, i l’altra amb la natura de Dinétah, el territori indi a on se situa la trama. Crec que són els dos elements més originals de la novel·la i que els fa valer bé. Els poders de la Maggie i d’alguns altres personatges estan condicionats per els clans Navajo als què pertanyen, però no sembla existir una mecànica fixa que determini la seva natura ni el seu funcionament. De fet, com succeeix en alguns dels còmics de mutants de La Patrulla X, la manifestació dels poders depèn de l’exposició de la persona a una sèrie d’esdeveniments més o menys traumàtics, i la seva activació un cop han aparegut per primer cop no sempre és voluntària ni lliure d’inconvenients. Roanhorse fa servir bé aquesta mecànica per a provocar una sèrie d’escenes que ens ajudaran a conèixer la Maggie i sap lligar-ho tot plegat a la natura del món.

La història està situada en un futur proper del planeta terra que ha patit una sèrie d’inundacions, d’origen aparentment sobrenatural, que han provocat la desaparició de bona part del territori… amb l’excepció d’una zona protegida pel poder dels xamans Navajo (Dinétah, la terra ancestral dels Navajo). A més, a aquesta nova terra s’hi manifesten físicament diferents déus, criatures i figures de la mitologia Navajo, creant tant un rerefons fascinant per la novel·la com un seguit de personatges que li donen molt interès. Si esteu familiaritzats amb altres mitologies (de seguida ve al cap la nòrdica), no trigareu en veure-hi figures familiars, però això és bastant característic de moltes tradicions i difícilment se li pot retreure a la novel·la. Per mi, aquests dos elements són el que li donen més valor a El rastre del llamp com a proposta de gènere. La trama, d’altra banda, té prou paral·lelismes amb el camí de l’heroi com per donar la sensació d’haver llegit diverses coses similars.

Tot i que l’acció té un paper menys important del que podria semblar a priori, la novel·la és molt visual. La relació entre l’origen de la Maggie i el seguit d’esdeveniments fa que la novel·la funcioni com un rellotge i la forma de lligar-ho tot en una resolució francament molt satisfactòria fa que la valoració final sigui positiva. És una primera novel·la prou interessant com per a seguir amb interès l’obra de la Rebecca Roanhorse, i és un bon producte d’entreteniment. Si busqueu passar una bona estona és una opció perfecta (divertida, emocionant, plantejada amb intel·ligència), però si hi busqueu una gran novel·la en termes d’estil i profunditat no l’hi trobareu. Val a dir que aquesta ressenya apareix després de les vacances d’estiu i… és una llàstima: El rastre del llamp és una novel·la perfecta per a dur a la piscina o a la platja, és entreteniment en estat pur. Correu, que el temps encara acompanya!