L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]

OPINIÓ

L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]

El gegant adormit de la ciència-ficció i la fantasia, i els reptes per a una literatura emergent que vol trobar-se a si mateixa.

Emad El-Din Aysha

Emad El-Din Aysha

Professor de la Universitat Americana del Caire

Obre les mans si vols que t’abracin. Pensa en el que has estat fent. Per què et quedes amb una parella tan mediocre i perillosa? Per la seguretat de tenir aliments.

Rumi

L’objectiu d’aquest article és contemplar la ciència ficció i la ficció especulativa àrabs en la seva fase contemporània i així respondre a un conjunt de preguntes: A qui cal llegir? A qui cal estudiar? I a cal qui traduir? Afegiria com i per què.

A efectes històrics cal començar pel principi, amb personatges com Mustafa Mahmoud (1921-2009) i Nihad Sharif (1921-2011). Mahmoud va ser el primer a escriure novel·les àrabs de CF a la dècada de 1960 i, tot i que la seva carrera especulativa va ser segons com molt abrupta, el seu llegat arribà a bon port, ja que va ser pioner en el que es podria anomenar CF i ficció especulativa sufí. Sharif, que va debutar a la dècada de 1970, va ser el primer escriptor del món àrab a especialitzar-se en ciència-ficció; és per això que se’l coneix com el degà de la CF àrab.

El següent en línia és l’estimat Ahmed Khaled Tawfik (1962-2018), autor traduït gràcies a la seva novel·la Utopia (2009), però que a més va tenir un paper important a l’hora de mantenir viva la flama de la ciència-ficció. Cal entendre, si us plau, que la narració àrab tradicional es basa en arquetips de personatges, si no estereotips, i no pas en personatges substantius reals, matisats i amb la seva pròpia volició, un problema que encara afligeix l’escriptura àrab fins als nostres dies. Tawfik va marcar la línia entre la literatura moderna i la narració antiga a causa del seu talent i claredat mental, sense cursileria. Mereix una atenció especial ja que va saber simplificar arcs narratius complexos transformant-los en breus obres d’art que només compten nominalment com a ciència-ficció pulp. Ell va inspirar noves generacions d’escriptors àrabs de CF a partir de la dècada de 1990 com ara Nabil Farouk i Raouf Wasfi a través de les seves sèries de llibres de butxaca. El propi Dr. Hosam Elzembely, fundador i director de l’ESSF (Egyptian Science-Fiction and Fantasy Society), té el seu propi segell de novel·les juvenils que, de fet, han estat traduïdes però encara no publicades.

Per a l’actual fase del segle XXI, concretament després de la Primavera Àrab, em centraria en un quadre selecte dels autors més joves o més radicals, així com en l’escena del conte present en les publicacions de la Societat Egípcia de Ciència Ficció (ESSF), sense oblidar la nostra primera publicació acadèmica, Arab and Muslim Science Fiction: Critical Essays (McFarland, 2022), que jo mateix he co-editat. Les sèries antològiques de l’ESSF han tingut tant d’impacte que he trobat imitacions barates al carrer i fins i tot han aparegut competidores dins la Unió d’Escriptors Egipcis. Les nostres dues antologies més recents, Al-Muqawimun [Els resistents] i Al-Iktisadiyun [Els economistes] han trencat literalment el motlle. La primera, sobre CF militar i literatura de resistència, inclou tant històries d’amor com solucions tecnològiques a problemes polítics o econòmics. La segona, tracta sobre com combatre la dependència econòmica o com trobar l’amor o la fe en el món fred i dur del materialisme.

Pel que fa als autors principals d’Egipte, anomenaria Ahmed Salah Al-Mahdi, Moataz Hassanien i Ammar Al-Masry. Els tres escriuen en una àmplia gamma de temes i gèneres: juvenil, dark fantasy, steampunk, CF infantil, ciberpunk, distopia, invasió alienígena. Al-Mahdi i Hassaniem fins i tot m’han demanat com traduir o editar les seves pròpies ficcions; tenen la seva pròpia plataforma a Facebook (Escatopia) i són prolífics amb una P majúscula. Notareu que no he esmentat Basma Abdel Aziz i Muhammad Rabei, autors dels clàssics distòpics moderns The Queue [La cua] (2013) i Otared (2014) respectivament. Això es deu a què la distopia àrab és una excentricitat del mercat de la traducció, una protuberància creada per l’èxit de la utopia de Tawfik, que no aconsegueix capturar la gran riquesa i diversitat de la CF àrab, ni és representativa de la riquesa i la diversitat de la distopia àrab.[1] Moataz té ‘projectes’ distòpics que està lluitant per publicar i traduir. El mateix passam amb Al-Mahdi, amb el seu treball sobre calendaris futurs alternatius.

De Palestina cal anomenar, per descomptat, Ibrahim Nasrallah però també Samir Al-Jundi per la seva obra surrealista, i Subhi Al-Fahamawi i jop mateix, per la meva CF dura i els meus estudis literaris sobre el gènere. Oh, i sàtira política! D’Algèria recomanaria dos noms: el Dr. Faycel Lahmeur (CF) i Djamel Jiji (fantasia). Djamel ja ha estat traduït i publicat (en anglès i francès) però necessitaria alguna adaptació a la pantalla i reconeixement crític; el Dr. Faycel és un autor filosòfic de pes i ja té volums escrits sobre ell en àrab. També és pioner en el que es podria anomenar ciència-ficció sufí amb In the Forgotten Dimension [A la dimensió oblidada] (2022), que passa per ser òpera espacial juvenil, i una altra novel·la en la qual treballa ara. El problema és que per saber d’aquests autors calen contactes personals, que apareixen sovint per casualitat.

Hi ha una divisió ‘implícita’ entre l’Orient àrab i Occident, una bretxa estructural que ens ha allunyat a Egipte de l’escena de gènere al Magrib o a l’Occident àrab. Per això no puc donar més grans noms, perquè no conec el seu treball personalment. Qualsevol possible traductor occidental, editor, o investigador ha de conèixer aquesta barrera invisible que divideix les dues meitats de la literatura àrab: el Magrib i l’Orient Àrab (Mashreq). A l’Est van anar al capdavant, amb autors sirians i libanesos del s. XIX com ara Francis Marsh, Adeeb Ishak, Farah Antione i Michelle Al-Saqal, mentre que la primera novel·la de CF a l’Occident àrab va ser El continent perdut de Sadek Rezgui de Tunis, publicada a la dècada de 1930.[2] No obstant això, ara els magribins van per davant nostre. Com ho sé? La llengua. Jo mateix escric predominantment en anglès —vaig néixer al Regne Unit i tinc coneixements de mecanografia àrab mediocres— i procuro que els amics egipcis tradueixin les meves històries a l’àrab; la pena és que ho passen molt malament fent-ho perquè utilitzo molts col·loquialismes anglesos i el meu estil està influenciat per l’humor descarat de John le Carré, Roald Dahl i Graham Greene.

És difícil trobar equivalents en àrab al meu fraseig, o això pensava, fins que vaig ressenyar Amin al-Ulwani de Faycel Lahmeur (2008), novel·la escrita en un àrab clàssic impecable però també amb un to satíric fàcil de llegir, completament modern i tradicional alhora. Es tracta d’un gran escriptor que parla francès i està al dia de totes les modes literàries i teories artístiques de l’àmbit lingüístic europeu. Estem molt aïllats aquí al món àrab oriental. Una cosa que s’ha dit de la divisió àrab est/oest pel que fa a la llengua és que el pensament europeu, quan ens arriba a països com Síria, l’Iraq o Egipte, està mediatitzat, filtrat i polititzat, dut per determinats partits polítics i règims i moviments intel·lectuals. L’Occident àrab és més estrictament literari o acadèmic. Els autors obtenen la informació directament en tant que viuen o s’eduquen a França o Espanya, o llegeixen diaris en les seves llengües, a més de participar en conferències i publicar articles a Europa. Estan enganxats al sistema i bona part d’ells al panorama literari modern.

El Magrib té els mateixos problemes ‘interns’ que l’Orient pel que fa a la indústria editorial, és a dir, la resistència de la crítica, la manca de voluntat per promocionar autors i fer màrqueting, i uns lectors empobrits. Malgrat tot això, a l’Occident àrab els autors són més radicals, segurs d’ells mateixos i moderns gràcies als seus vincles amb el món exterior. Lahmeur, per exemple, debat el significat del postmodernisme a Amin Al-Ulwani, que esdevé un exercici sobre existencialisme a mesura que el futur protagonista aprèn a mirar-se al mirall literari dels altres. No és estrany, doncs, que la CF del Magrib sigui tan diferent, en apropar-se molt més a l’espectre literari que no pas als mercats juvenils i pulp de la sci-fi, que han predominat a Egipte gairebé des de la dècada de 1980. Fins i tot van per davant en el front de la distopia amb 2084: The Tale of the Last Arab [2084: el conte de l’últim àrab] (2015) de Waciny Laredj, i 2084: The End of the World [2084: la fi del món] (2015) de Boualem Sansal, tots dos d’Algèria, mentre que el millor novel·lista sufí del món àrab és el marroquí Abdel Ilah Benarfa.

Tota revolució literària al món àrab en nom de la ciència-ficció passa per tancar aquesta bretxa entre el Magrib i el Mashreq, Oest i Est, així com per resoldre els problemes més estrictament locals que malauradament tots tenim: la manca d’agències literàries, les editorials depredadores, les confuses lleis sobre propietat intel·lectual i traducció, i la manca de promoció, tant per part del sector privat com del sector públic. Jo mateix vaig haver de comprar-li[3] Amin Al-Ulwani a una editorial egípcia, a la Fira Internacional del Llibre del Caire, sense trobar ni una sola obra de CF anunciada per les editorials algerianes. Hi ha problemes regionals per connectar i treballar en xarxa amb els nostres homòlegs del món àrab i encara més amb el nostre perímetre islàmic, Iran i Turquia. Després hi ha el domini internacional, ja sigui la traducció, els premis internacionals de llibres, conferències i fòrums, la docència en universitats estrangeres o la creació de xarxes amb els nostres homòlegs musulmans i del sud global en regions tan allunyades del món com l’Equador, Sud-Àfrica, Filipines o Bòsnia. Ja sense esmentar la gran potència que és la Xina. O els nous territoris per a la CF àrab com Canadà i Austràlia; de fet, venc força bé allà, en comparació amb la meva Anglaterra natal, o Egipte, on és habitual co-finançar-se amb els editors. El talent individual mai és suficient. La infraestructura i el sistema d’incentius han de ser-hi.

Finalment m’agradaria parlar del que nosaltres, com a àrabs, podem aportar al món de la SFF. La distopia ja està a l’ordre del dia, però apostaria perquè els nostres dos grans subgèneres per a l’era que ve siguin la CF sufí i la nostra pròpia marca distintiva de CF ambiental, la qual se centra tant en l’economia com en l’equilibri de l’espiritualitat amb allìo material en les nostres vides modernes. Tenim solucions per pensar a nivell global i actuar a nivell local, de manera que els autors que conec, inclòs jo mateix, han estat lluitant per fer-nos lloc en els concursos i llocs web BIPOC (black and indigenous people of colour). O és que no estem qualificats per somiar les nostres pròpies solucions locals als problemes globals? És que som babaus? Si no fos per Solarpunk Magazine[4] la nostra antologia ESSF Economist hauria perdut l’esperança fa molt de temps.

En suma, i en definitiva, podem enriquir la CF i ser-ne enriquits, però ens cal ajut per fer-ho com editors, investigadors, traductors a més d’autors traduïts. Queda clar, no obstant, que abans hem d’endreçar la nostra pròpia casa àrab!

Traducció: Sara Martín

[1] Vegeu Raquel S. Cordasco, Out of this World: Speculative Fiction in Translation from the Cold War to the New Millennium. Urbana: U de Chicago P, 2021, pp. 1-11.

[2] Vegeu Kawthar Ayed, “Mapping the Maghreb: The History and Prospects of SF in the Arab West”, Arab and Muslim Science Fiction: Critical Essays, Hosam A. Ibrahim Elzembely & Emad El-Din Aysha (eds.), Jefferson, North Carolina: McFarland, 2022, pp. 20-27.

[3] Vegeu Emad El-Din Aysha, “Mending the Egyptian Gap: A Case Study in the Problems Facing Arab-Islamic Science Fiction” i Mouad Bouyadou, “Morocco, Then and Now: The Struggle for Arabic Science Fiction”, Arab and Muslim Science Fiction: Critical Essays, Hosam A. Ibrahim Elzembely & Emad El-Din Aysha (eds.), Jefferson, North Carolina: McFarland, 2022; pp. 56-64, i pp. 65-70 respectivament.

[4] Emad El-Din Aysha, “The Prehistory of Solarpunk: High Tech between Myths and Morality in Arab and Muslim Environmental SF”, Solarpunk Magazine, no. 7, gener-febrer 2023, pp. 32-35.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments