En el marc del centenari del naixement de Joan Perucho que tindrà lloc l’any vinent l’Editorial Hermenaute li ha volgut retre un homenatge per avançat amb un nou títol de la seva col·lecció Medea dedicada al fantàstic en català: Històries limítrofes de Pol Alonso Pernas és el tercer títol després de Malsons de gat, antologia escrita a sis mans per Igor Kutuzov, Sergi G. Oset i Patrícia Muñiz, i del notabilíssim Kou el corb i altres contes bretons de Tangi Malmanche. 

“La travessia pirenaica” narra el viatge que fa un home per tal de conèixer la filla del seu germà. Durant el trajecte a través de les muntanyes, però, toparà amb una estranya parella que interferirà en el seu pla. Aquest primer relat ja és una bona mostra del que l’autor barceloní ens pot oferir: el poder captivador d’una prosa que es posa de manifest en l’escena del protagonista perdut enmig del bosc. “Mal refugi” m’ha fet ballar el cap de mala manera. Es tracta d’un relat espaordidor, un text amb una cadència molt subtil (fixeu-vos en l’excel·lència del primer paràgraf!) i amb una foscor creixent i subjugant que es fa més evident en cada relectura; i puntualitzo relectura perquè un servidor l’ha llegit fins a quatre vegades. El cert és que en un primer moment vaig ser incapaç de copsar un gir que hi ha cap al final del conte i una segona relectura no em va ajudar a treure’n l’entrellat. Arribats a aquest punt em vaig oblidar completament de la trama i em vaig deixar endur per les sensacions, provant de sentir el mateix que el protagonista que fuig de la barbàrie i acaba trobant aixopluc en un paratge mil·lenari. Va ser aleshores quan vaig descobrir la grandesa d’aquest relat, un conte que s’ha convertit (tot i algun petit detall que n’interromp el ritme) en el meu preferit.

“El repic” relata un text recuperat per un folklorista, una història que s’allunya de les llegendes orals i s’acosta paorosament a la realitat humana més pertorbadora. En ella s’hi narra com un cavaller arriba a un llogarret i acaba realitzant una transacció comercial gens comuna que tindrà nefastes conseqüències. L’agutzil serà l’encarregat de descobrir l’origen de la maledicció que sembla afectar el poble d’ençà que el misteriós visitant va marxar. “La vetlladora” és un notable conte de por en el qual la curiositat i la cobdícia acaben condemnant dos joves. Els protagonistes acaben perduts enmig del bosc i descobreixen un indret que romania amagat pel bé i la protecció dels vilatans. La tensió in crescendo del relat i les descripcions que fa en Pol són els punts forts d’un dels contes més destacats de l’antologia.

“Vox Sperantis” és un relat contemporani ubicat en el barceloní barri de Gràcia, un marc incomparable per desenvolupar-hi una trama de reminiscències lovecraftianes en la línia de The Ballad of Black Tom de Victor Lavalle. L’autor es deixa anar i ens atrapa amb un ritme més viu (i més modern) que el de textos anteriors. Em plau (gairebé) tot d’aquest relat: el tempo, les profecies, la referència a un llibre maleït, l’obsessió malaltissa dels artistes per assolir la perfecció a través de les arts diabòliques… No em convenç, en canvi, l’ús del català antic per citar un text concret: el trobo massa artificiós i crec que amb un breu resum en llenguatge modern n’hauríem tingut prou. Tot i això és impossible no gaudir d’aquesta història que recorda agradablement a una altra inclosa en el recull Lovecraft, Lovecraft! del col·lectiu Ofèlia Dracs. I quina sentència final més demolidora! Tota una declaració d’intencions. Si fem cas del vídeo de presentació d’en Pol la vila d’Escó que apareix a “Repoblament”, el darrer dels contes, ben bé podria trobar-se al bell mig de la zona d’exclusió que Andrei Tarkovsky va filmar a Stalker. Tot i aquesta engrescadora similitud un servidor troba que aquest relat no acaba d’enlairar-se, no tant per uns detalls futuristes que resulten poc coherents com per l’estructura narrativa, un aspecte que desdibuixa la trama i no permet apreciar-ne l’aspecte més global: és fàcil deixar-se atrapar per un poble que sembla aturat en el temps a causa d’un terrible accident però és més complex albirar l’essència maligna que encara ronda pels seus carrers.

L’artífex que aquests contes hagin vist la llum és Lluís Rueda, editor d’Hermenaute. Aquest gentleman amant de les aventures i perpetuador de la Hermetic Order of the Golden Dawn és un gran defensor de la literatura fosca i antiga, aquella que molts menyspreen o, pitjor encara, s’entesten a ignorar. Només ell podia publicar aquest recull de relats tan especial (i original), un experiment literari que fa ús d’un llenguatge molt ric i premeditadament arcaic. Aquesta decisió, valenta i necessària, és una nova aposta del seu segell editorial per les històries que beuen indistintament de l’antic i el modern, per la literatura que difumina els límits de les tradicions, les barreja i les transmuta per transportar-nos a nosaltres, insadollables lectors, al cor d’aventures com les d’abans, aquelles que sorgiren de les plomes de Poe, Stevenson, Conrad o Arthur Machen. Tot i l’heterogeneïtat dels relats no es pot menystenir la feina de l’autor, una tasca que ha ocupat gairebé una dècada de la seva vida, un sacrifici que l’ha dut a tractar de forma curosa (m’atreviria a dir fins i tot obsessiva) el llenguatge dels seus textos com si fos un orfebre de les paraules; potser ens trobem davant d’una altra víctima, una de tantes ànimes posseïdes pel Vox Sperantis.

Llegir les Històries limítrofes és més que recomanable. No és, però, un acte gratuït: el lector ha d’estar disposat a endinsar-se sense complexos dins de la narració, alliberant l’ànima de la càrrega que suposa la banalitat de la nostra societat, cercant en la cadència dels mots, les frases i els paràgrafs d’en Pol un refugi, ja no pel raonament sinó per l’inconscient, pels turments i per les nostres pors, aquelles que ens obliguen a ignorar i a reprimir des de ben petits. Llegir aquests sis relats és una activitat eucarística, una comunió amb la part més profunda de nosaltres mateixos. El que semblen simples narracions orals perdudes en les golfes de la tradició esdevenen en realitat viatges íntims d’allò més pertorbadors. I la suggerent il·lustració de coberta de la Marta Torres, no cal dir-ho, no fa sinó posar-nos en situació, mostrar-nos quin destí ens espera si no fem cas de les advertències i els senyals que trobarem en la travessia que ens proposa en Pol Alonso Pernas.