L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]

OPINIÓ

L’evolució de la ciència-ficció francesa: de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]

Segon article d’aquesta sèrie que la professora Mohr dedica a parlar de la ciència-ficció en la literatura francesa, aquest dedicat als darrers anys. Noves formes, noves preocupacions, nous horitzons compartits.

Picture of Manuela Mohr

Manuela Mohr

Universitat d’Estrasburg

Progressos i apocalipsis: pessimisme permanent

Tot i que és possible que estigueu familiaritzats amb la franquícia de pel·lícules estatunidenques, El planeta dels simis (La Planète des singes, 1963), fa poc traduïda al català, és de fet una novel·la publicada per un escriptor francès, Pierre Boulle, que es va inspirar en certs aspectes de la teoria de l’evolució de Charles Darwin. Un segle després de Darwin, l’evolució encara tenia el potencial de provocar debat. Basant-se en les evidències que apunten cap a un avantpassat comú dels humans i els simis, la novel·la suggereix que només hi ha una diferència de grau entre els humans i els animals i, al mateix temps, reflexiona sobre el costat animalista dels humans. Al planeta Soror, nom que evoca la semblança amb la Terra ‘germana’ i els esdeveniments tràgics, els simis s’han convertit en l’espècie dominant mentre que la raça humana viu atrapada a un estat inferior. Soror és un mirall del present perquè els simis es comporten com els humans moderns. El planeta bessó de la Terra també apareix com una visió del futur de la humanitat que retrocedeix en el procés evolutiu, ja que els trets atàvics l’afecten (Viguier 2021). Per Boulle, la seva novel·la no és ni CF ni una profecia. El que podem inferir d’aquesta afirmació és que Boulle defensa la capacitat de la seva obra per analitzar el comportament humà i detectar dinàmiques problemàtiques en la relació entre humans i animals. La qüestió rau en nosaltres mateixos perquè afirmem altivament estar al capdamunt de la jerarquia dels éssers malgrat que aquesta actitud és perjudicial per a totes les formes de vida, ja que té un potencial destructiu. Si oblidem que els simis i els humans tenim un avantpassat comú, esborrem una part crucial de la nostra història que impacta negativament en la manera com tractem tots els animals. Portem, doncs, el potencial de fer mal dins nostre.

Des del segle XIX, la CF mostra consciència del començament d’una nova era. El que més tard s’identificaria com a ‘antropocè’ ja apareix en els seus textos com a indicis de l’origen dels cataclismes provocats per l’home. En moltes narratives (post-)apocalíptiques, l’activitat humana condueix al caos global. L’astrònom i escriptor Camille Flammarion va explorar sovint temes apocalíptics: Oméga (1893) mostra per primera vegada la societat del segle XX enfrontant-se a l’impacte d’un cometa a la Terra abans d’imaginar la humanitat deu milions d’anys després. La proximitat dels models de societat utòpics i distòpics que conviuen en una narrativa és particularment destacada en l’obra de René Barjavel Ravage (1943), títol que significa ‘estralls’, ambientada el 2052. Tot i que París sembla una ciutat de somni a primera vista, amb vehicles voladors i apartaments equipats amb aixetes de llet i aigua, un tall sobtat d’electricitat sumeix el món en la foscor. L’apagada global permet observar el col·lapse social. La humanitat ha construït una societat basada completament en l’electricitat que la fa vulnerable, i els individus revelen el seu costat perillós i bàrbar. Escrita a la França ocupada pels Nazis de Vichy, la novel·la fa al·lusions a l’instaurador d’aquest règim humiliant, el Mariscal Philippe Pétain. Ravage és una obra del seu temps, ja que no només descriu la situació en plena Segona Guerra Mundial, sinó que incorpora el patriarcat i el racisme. Durant la guerra, molts escriptors francesos van recórrer a preocupacions més realistes i immediates, encara que més tard, el gènere va experimentar un ressorgiment. Certament, Barjavel, encara sense traduir al català, va tenir un paper important en el renaixement de la CF, que es va convertir principalment en contes distòpics i cautelosos.

Les dècades de 1950 i 1960 van marcar un període d’innovació i experimentació (Sadoul 2001). Influïts pels escriptors nord-americans, els autors francesos van intentar redefinir els límits del gènere. La dècada de 1950 es considera, doncs, com la primera edat d’or de la renovada CF francesa. Els avenços més importants inclouen la creació de noves col·leccions de llibres, com ‘Anticipation’ i ‘Présences du futur’. Niourk de Stefan Wul va ser publicat el 1957 a la primera; aquesta obra post-apocalíptica, ambientada en una Terra futura devastada per un desastre nuclear, permet reflexions sobre l’evolució humana; està disponible en castellà, però encara no en català.

Les dècades de 1970 i 1980 van ser testimonis d’una continuació de l’exploració de temes socials i tecnològics a la CF francesa. Autors com Philippe Curval i Gérard Klein, encara sense  traducció catalana, van contribuir a l’evolució del gènere durant aquest període. Una gran part de l’obra de Klein, com a escriptor i com a crític, ha ajudat a la CF a obtenir reconeixement estètic i crític a França. L’exploració de Klein de les dinàmiques de poder i les estructures socials va demostrar la capacitat del gènere per servir com una lent a través de la qual es poden examinar les preocupacions contemporànies. A més dels seus assajos, destaquen les novel·les Le Gambit des étoiles (1958) i Les Seigneurs de la guerre (1970); en elles la fi de la civilització humana apareix com un aspecte d’un paradigma complex caracteritzat per la relativitat del temps. Philippe Curval, que va morir el 2023, és autor d’un impressionant nombre de novel·les i contes publicats al llarg de diverses dècades. Aquests sovint plantegen preguntes sobre les implicacions ètiques del progrés científic i els perills potencials dels avenços tecnològics sense control que condueixin a resultats catastròfics a nivell global. A Le Ressac de l’espace (1962), la humanitat es rendeix a la dominació dels paràsits. Le Dormeur s’éveillera-t-il?, publicada el 1979 a la col·lecció ‘Présences du futur’, descriu una societat post-apocalíptica que s’està reconstruint després del col·lapse dels serveis públics i del consumisme. No obstant, algunes de les comunitats que defensen el retorn a la natura són reaccionàries i violentes.

La CF francesa en la dècada de 1970 estava més polititzada que en la dècada de 1950 o 1960, i per tant encara estava força interessada en catàstrofes o relacions de poder distòpiques. L’obra de Pierre Pelot La Guerre olympique (1973) se situa en un futur post-apocalíptic on competeixen els vermells i els blancs. L’equip perdedor de la competició esportiva és fet responsable de la mort de deu milions de persones considerades subversives per les autoritats. Els dos bàndols oposats indiquen que la novel·la reflexiona sobre el present en aquell moment de la Guerra Freda. Pelot ofereix perspectives interessants sobre les conseqüències dels esdeveniments apocalíptics i fa preguntes sobre la resiliència davant un canvi catastròfic. De fet, les narratives (post-)apocalíptiques no han perdut importància després de la Guerra Freda (1945-1989). Als escriptors francesos com Pierre Bordage els agraden els temes i escenaris (post-)apocalíptics. El seu Cicle de Wang (1996-1997) va contribuir significativament al ressorgiment de la CF francesa durant aquesta dècada. Bordage aborda els temes de la societat contemporània, donant més importància als temes, situacions i personatges que als detalls científics o a les descripcions tècniques.

 

Desdibuixant les línies: home, màquina i manipulació

La fi del segle XX va veure l’ascens global d’un subgènere on un entorn distòpic o apocalíptic es combina amb elements molt destacats de la tecnologia informàtica: el ciberpunk. La dècada de 1980 i principis de la de 1990 va ser un període de transició per a la CF francesa. Les col·leccions de llibres van començar a desaparèixer per la manca de publicacions i de lectors, i per la creixent preferència per la televisió. La dècada de 1980 va ser un període de crisi perquè el món estava canviant ràpidament i, per tant, semblava especialment inestable. La importància creixent de les tecnologies de la informació i la comunicació van ser fonts d’angoixa. Durant aquesta dècada, les primeres consoles, ordinadors i xarxes socials van estar disponibles a França. La recepció de la ficció ciberpunk de l’altra banda de l’Atlàntic, amb autors com William Gibson o Pat Cadigan, va permetre als escriptors descobrir i familiaritzar-se amb aquest nou moviment literari. Així, els escriptors francesos de CF també han contribuït a l’estètica i als temes ciberpunk (Marcinkowski 2014). Amb tecnologia avançada, especialment en els àmbits de la informàtica, la intel·ligència artificial, la cibernètica i la realitat virtual, les històries ciberpunk sovint es desenvolupen en entorns urbans decadents i superpoblats. Els personatges pateixen modificacions corporals extenses, difuminant la línia entre l’home i la màquina. La novel·la de Claude Ecken La Mémoire totale (1985), una reflexió sobre les implicacions físiques i morals de la fusió dels ordinadors amb la ment humana, és una de les primeres obres franceses que anuncien el moviment ciberpunk.

La dècada de 1990 va ser una època de renovació per a la CF francesa. Van arribar nous autors, moguts per la passió pels jocs de rol, que van ser una font important d’inspiració. A més, noves editorials com Le Bélial, fundada el 1996, van ajudar a diversificar el gènere. Els autors francesos de CF es van atrevir per fi a explorar moltes altres possibilitats narratives i poètiques que ofereix el ciberpunk. Jean-Marc Ligny és un d’aquests autors: Cyberkiller (1993) i Inner City (1996) descriuen una estructura social i urbana bifurcada. A la primera novel·la, la vida es divideix entre l’alta i la baixa realitat i entre la vida dins d’enclavaments per a uns pocs privilegiats i la vida fora on regna la violència. A la segona novel·la, els últims habitants afortunats de París han traslladat les seves vides al món virtual. Els seus cossos estan protegits per un mur per evitar que els pobres pertorbin la seva pau il·lusòria. Maurice G. Dantec també va abraçar plenament l’estètica ciberpunk. A Babylon Babies (1999) explora l’impacte de la tecnologia en la identitat humana i la societat. La visió apocalíptica del futur es vehicula mitjançant la reflexió sobre la mutació biològica dels humans a través de l’enginyeria genètica. En una novel·la anterior, Les Racines du mal (1995), Dantec ja havia explorat elements com l’alta tecnologia, els escenaris distòpics i el transhumanisme. Malauradament, cap d’aquests escriptors francesos ciberpunk ha vist traduïdes les seves obres al català.

 

Els autors contemporanis del s. XXI

La intel·ligència artificial i la biotecnologia que apareixen en obres amb influència ciberpunk continuen sent temes molt prominents en la CF francesa contemporània. Els treballs publicats en els últims 20 anys mostren una consciència dels problemes a escala global, com ara les preocupacions mediambientals. També es relacionen amb una àmplia gamma de temes, estils i enfocaments narratius. Diversos autors francesos han fet contribucions significatives al gènere ja al segle XXI, explorant una àmplia gamma de temes, des de la tecnologia futurista i l’exploració espacial fins a qüestions socials, la condició humana i els dilemes ètics. La CF francesa s’ha tornat més diversa, reflectint una àmplia gamma de veus i perspectives, i el gènere ha continuat evolucionant amb la integració d’influències globals.

Les ficcions de Philippe Curval, esmentades anteriorment, mostren fins a quin punt personalitats franceses destacades i els editors francesos poden atraure altres escriptors i fomentar la formació de grups literaris o associacions d’escriptors amb interessos i estils d’escriptura similars. Le Ressac de l’espace i Le Dormeur s’éveillera-t-il? han estar a més reeditats recentment a la icònica La Volte, una editorial independent francesa fundada el 2004. Les raons de la seva fundació estan vinculades a Alain Damasio, la segona novel·la del qual va inspirar a la creació d’una casa editorial on obres úniques dins la CF com les seves poguessin ser benvingudes. El propi Damasio va dir en una entrevista que a través de La Volte, va néixer una nova escola francesa de CF i de literatura d’anticipació. La Volte ha desenvolupat un enfocament editorial original, i ha publicat diversos èxits importants de la CF francesa. La seva posició única en el camp editorial té conseqüències en l’evolució del gènere, en la mesura que ha configurat un cert tipus de literatura de CF fomentant les innovacions. Ha promocionat a més escriptores amb talent com Catherine Dufour (“Pâles males”’, conte publicat a l’antologia Au Bal des actifs – Demain le travail, 2017) i Sabrina Calvo (amb les novel·les Elliot du néant, 2012; Sous la colline, 2015; Toxoplasma, 2017; Melmoth furieux, 2021).

Alain Damasio és, sens dubte, l’escriptor de CF més eloqüent, sorprenent i complex de la França actual. És famós per les seves novel·les La Zone du dehors (1999), L’Horde du contrevent (2004), i Les Furtifs (2019). Com a autor compromès políticament, Damasio participa regularment en emissions de ràdio, conferències i protestes públiques franceses. Les seves obres, que sovint combinen CF, distopia, ciberpunk i fantàstic, analitzen l’impacte de nous dispositius tecnològics en un entorn urbà. Aquests dispositius són explotats per un govern totalitari, mentre una minoria dissident intenta eludir-los, modificar-los o destruir-los. El mateix Damasio adverteix contra els perills d’internet, especialment contra les xarxes socials; inusualment, viu sense telèfon intel·ligent, entre una regió aïllada de Còrsega i les muntanyes franceses. Hi ha pocs treballs acadèmics dedicats íntegrament a Damasio, i encara menys que analitzin els seus magnífics contes publicats a Aucun Souvenir assez solide (primera edició a La Volte, 2012). Les obres de Damasio mostren la capacitat del gènere per traspassar els límits de la forma i l’estructura narrativa perquè sovint fa ús de la polifonia, es desvia de les normes ortogràfiques i incorpora tècniques narratives poc convencionals. Damasio crea una experiència intensa que demana al lector treballar activament per millorar la situació actual del nostre món, cridant l’atenció sobre els temes negatius que retrata. Les traduccions de les seves obres al català presentarien, en tot cas, dificultats importants perquè Damasio utilitza moltes distorsions lingüístiques per les quals podria no haver equivalents.

Avui dia, el paisatge de la CF està ben establert i reconegut a França, on es celebren molts festivals i esdeveniments nacionals centrats en aquest gènere, com els Utopiales (des de 1998) o els Imaginales (des de 2002) i on innombrables esdeveniments més petits donen forma activa al gènere i ajuden a crear ficcions amb perspectives úniques sobre la condició humana, la tecnologia i el futur. A la CF francesa contemporània també guanyen visibilitat les autores. Sylvie Denis, que ja va començar a publicar obres de CF en la dècada de 1980, posa un gran èmfasi en les tecnociències i el seu impacte en la societat humana en les seves novel·les (per exemple La Saison des singes, 2007) i contes (vegeu el recull Pèlerinatge, 2009). Sylvie Lainé, doctora en informàtica documental, és una altra figura femenina important a l’escenari francès de la CF. Dins L’Animal (2015), adopta un punt de vista feminista i també experimenta amb una innovadora relació text-imatge. Lainé crea així connexions amb la tradició de la Bande Dessinée o còmic francès.

De fet, els còmics francesos de CF mereixen una anàlisi per si sols, en tant que també donen forma al gènere i s’enfronten a qüestions urgents relacionades amb la humanitat i la tecnologia a la seva manera. El cicle Valérian (iniciat el 1967 i encara en actiu) de Pierre Christin i Jean-Claude Mézières va suposar una primera fita important. El còmic francobelga de CF ha donat lloc a un gran nombre d’estils i atmosferes diferents en un context artístic i editorial específic. Cal esmentar autors de còmics francobelgues amb obres recents inspiradores i/o sèries en curs: la col·laboració entre l’argentí Alejandro Jodorowsky i Moebius (L’Incal, 1980-2014), Leo (Les Mondes d’Aldebaran, des de 1994), Christophe Bec (els últims números de Croats i Olimp Mons es van publicar el 2022; Inexistències va sortir el 2023), i per descomptat Enki Bilal. Aquest autor de còmics i director de cinema, nascut a Sèrbia, ha publicat diverses obres d’èxit supervendes en francès. El seu cicle més recent anomenat Error (últim número 2022) està ambientat en un 2041 on es produeixen esdeveniments estranys a tot el món alhora.

La història de la CF francesa és, en resum, un viatge marcat per la innovació, l’experimentació i l’adaptació. Per tant, requereix un enfocament que no és estrictament cronològic, però que presta atenció a la història de la societat i a la història de la ciència (Bréan 2012). La història cultural i també el coneixement sobre els premis literaris francesos, les ressenyes de llibres, i els festivals ajuden a entendre l’evolució i les particularitats de la CF francesa. El context específic francès és a més inseparable d’altres arts i mitjans, com els videojocs o les pel·lícules. Les obres franceses de CF també s’han de considerar com a part d’un panorama creatiu internacional, com mostren els avenços més recents. És per això que els lectors estrangers i els fans de la CF haurien d’estar atents tant a les traduccions com a les obres de la CF francòfona que comencen a arribar d’altres nacions postcolonials (Vas-Deyres 2014). Talents com Michael Roch de Martinica (la seva novel·la afrofuturista Tè Mawon, publicat a La Volte el 2022, està parcialment escrita en crioll) proporcionen una dinàmica excepcional i sorprenent, que ha de créixer sense dubte en el futur de la CF francesa i francòfona.

Traducció: Sara Martín

BIBLIOGRAFIA

Bréan, Simó. Science-fiction en France. SUP, 2012.

Marcinkowski, Alexandre. “Le cyberpunk français à l’épreuve de l’histoire”. A Les Dieux cachés de la science fiction française et francophone (1950-2010). Presses Universitaires de Bordeaux, 2014.

Sadoul, Jacques. Une histoire de la science-fiction, vols. 1-5. J’ai lu, 2000-2001.

Vas-Deyres, Natacha et al. Les Dieux cachés de la science fiction française et francophone (1950- 2010). Presses Universitaires de Bordeaux, 2014.

Viguier, Audrey. “La Planète des singes de Pierre Boulle (1963) : entre théorie(s) évolutionniste(s) et conscience còsmiques”. ReS Futurae, n° 18, 2021.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments