Avui en dia, el nom de Marc Pastor és de sobres conegut pels amants del gènere fantàstic (i m’atreviria a dir que també per bona part dels que no són lectors habituals d’aquest gènere) i gaudeix d’una merescuda reputació, tant en llengua catalana com (cada vegada més, també) en llengua castellana. I en d’altres. Només cal donar un cop d’ull al nombre de llibres venuts i a les crítiques del seu últim llibre, Farishta (2017), per adonar-nos que això és així. Ara bé, aquesta envejable condició segurament té molt a veure amb la repercussió que va tenir ja fa força anys (2008) el segon dels seus llibres, el que ressenyem precisament avui: La mala dona.

Els èxits literaris (o cinematogràfics, o musicals, o…) són com la presència de meduses a la platja, o com el que trigaràs a fer un recorregut si viatges amb la Renfe: és a dir, no es poden preveure. I els èxits estratosfèrics encara menys. Però sí que es poden explicar, a toro passat. Què ha fet de La mala dona, doncs, un llibre rècord de ventes? Per què ha estat traduït a una dotzena de llengües? Què ha dut l’impenetrable món literari anglosaxó a mostrar-hi interès i a dispensar-li entusiàstics elogis?

En primer lloc, m’atreviria a dir que hi ha jugat molt a favor el propi gènere, que en aquest cas no és exclusivament el fantàstic (malgrat la presència d’alguns subtils elements fantàstics), sinó el negre o policíac. De fet, el llibre va guanyar el I Premi Crims de Tinta. Així doncs, i malgrat el paradoxal del cas, podem dir que el salt a la fama del més popular dels autors vius de fantàstic en llengua catalana va venir de la mà d’una obra eminentment realista, com pertoca a una novel·la negra: ben situada en un lloc concret (Barcelona), en una època molt ben delimitada (inicis del segle XX), en un ambient que es presta a la crítica social (els barris baixos i els personatges marginals) i basada (com molt convenientment s’encarrega de publicitar la contracoberta) en un fet real. La realitat: el salvavides que dispensa seguretat a les grans editorials, en la mateixa mesura que beneficis.

Efectivament, La mala dona és una novel·la amb un peu i mig en aquesta realitat (tan sobrevalorada en la literatura), però no podem menystenir tampoc aquest altre mig peu, que de tant en tant trepitja la línia que separa aquest món de l’altre, del fictici i irreal. El llibre, com a aquestes alçades ja deu saber tothom, aborda certament el cas real de la coneguda com a “vampira del carrer Ponent”, o “de Barcelona”. Enriqueta Martí. Una segrestadora, proxeneta i assassina de nens que va existir a la ciutat comtal aquella època, però que la història s’ha encarregat de distorsionar fins a convertir en una autèntica llegenda negra de la ciutat. El nostre particular Jack l’Esbudellador.

Al davant, o darrere els seus passos seria més encertat de dir, hi trobem una parella de policies de maneres expeditives i vides poc edificants. L’inspector Moisès Corvo i el seu company Juan Malsano seran els únics interessats en esbrinar què s’amaga al darrere de la desaparició de diversos fills de prostitutes, la qual cosa els durà pels ambients i les situacions més sorprenents i irreals que ens puguem imaginar. Barcelona és territori literari, i aquesta no és la primera parella policíaca que s’hi passeja, a través de les pàgines d’un llibre. Potser sigui cosa meva, però sempre que llegeixo sobre algun detectiu canalla barceloní em resulta impossible sostreure’m al record de Pepe Carvalho, del gran Vázquez Montalbán, o al d’aquell hilarant detectiu anònim i una miqueta boig d’Eduardo Mendoza, dos dels autors que millor han sabut retratar l’ànima popular i pintoresca de la Barcelona preturística. Ara bé, en la parella Corvo-Malsano també hi ha molt dels clàssics Dupin i Holmes. Al primer li deu la truculència d’aquells famosos “Assassinats de la rue Morgue”, el primer relat detectivesc que s’ha escrit mai; al segon, el model de la parella detectivesca, que tan pròdiga ha estat tant en literatura com en cinema: si Corvo fa de Holmes, Malsano actua en el paper de Watson. Això, sumat al relat de Robert Louise Stevenson “Els lladres de cossos” conforma el canemàs sobre el qual se sustenta la part argumental de la nostra novel·la.

Però ja he dit que Pastor deambula per la fina línia que separa realitat de ficció. I si els referents dels seus personatges són arquetípics de la novel·la realista (aquells que basen les seves accions en un ús absolut de la raó i l’intel·lecte), en canvi les maneres de Corvo són menys racionals i més intuïtives, i en més d’una ocasió palpem el menyspreu del nostre detectiu pels seus homòlegs de la ficció. La mala dona es basarà en un cas real, però Pastor no pot dissimular (ni vol, segurament) el seu amor pel gènere fantàstic: des del tema dels viatges en el temps (tan present en tot el seu cicle del Corvovers, però no aquí) fins als clàssics del terror gòtic: El primer capítol, sense anar més lluny, té un innegable regust a Frankenstein. I a Dràcula. I a Jekyll i Mr. Hyde. I a Dorian Gray. I a…

Ara bé, inqüestionablement allà on l’autor arrisca més és en la veu narrativa de la novel·la. Desafiant aquestes tesis del realisme que deia, qui ens explica la història de La mala dona no és el propi Corvo, com seria de preveure en una novel·la negra (el detectiu alcohòlic, violent i amargat que ens fa partícips de les seves angoixes vitals en primera persona), sinó un personatge molt més eteri: la Mort. Són diverses les crítiques que han destacat aquesta tria com un encert. Personalment, al principi em va fer l’efecte que l’autor havia volgut introduir algun element original pel simple fet de diferenciar-se de les novel·les per l’estil, sense atendre gaire a les exigències internes de l’obra, la qual cosa no feia que veiés el recurs amb gaire bons ulls. Fins al final. Llavors sí, la tria queda plenament justificada.

Pastor domina els tempos narratius com ningú. Aficionat al cinema i a les sèries de televisió, és capaç de traslladar al terreny literari algunes de les tècniques del setè art per a deixar-nos clavats al sofà llegint els seus llibres sense descans. Àvidament. Grans dosis d’acció, diàlegs vívids que predominen per damunt de les descripcions, personatges de moralitat ambigua, ironia i sentit de l’humor ratllant en el cinisme més descarnat, etc. Pastor congenia amb el lector actual com pocs autors i segurament això sigui el que explica el seu èxit, per damunt de tota la resta. Això, i el fet que escriu meravellosament bé. Per acabar, una recomanació: si llegiu La mala dona llegiu també (abans o després, això en el fons dóna igual) Bioko. És la millor manera de començar a entendre què és això del Corvovers.