ESTIGMES (2019) – Ramon Mas

Títol: Estigmes
Autor: Ramon Mas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2019
Pàgines: 142
ISBN: 9788416987429
Valoració: ★★★★

 

Si alguna cosa bona té això del fantàstic és la seva elasticitat. És un gènere que s’estira i s’estira, com un xiclet, i gràcies a això podem incloure obres com aquesta d’Estigmes, d’en Ramon Mas, en la nostra pàgina. Encara que l’element fantàstic sigui ben tangencial i secundari, almenys fins ben entrada la novel·la. Ja passava amb Afores, l’anterior llibre de l’autor, i que se situava a la mateixa localitat de Puigsech, un lloc en vies d’esdevenir ja tan mític com Macondo –Gabo deia que no era ni tan sols un lloc, sinó un estat d’ànim. El mateix ocorre aquí.

Si Afores eren una sèrie d’històries creuades que succeïen al mateix indret, Estigmes és en canvi una novel·la feta de retalls. No és el mateix, encara que ho pugui semblar. En aquest llibre el protagonista de la primera a l’última pàgina és en Germ, un adolescent orfe de pare, amb problemes psicològics, drogoadicte i a qui tothom pren per suïcida. Ara bé, el lector va descobrint la història a través de dues veus: una en primera persona, com pertoca –introspectiva, reflexiva, contradictòria, la d’en Germ–, i una altra més impersonal, que correspon a un narrador omniscient, un déu saberut que ens apropa al món de fora del protagonista –l’autor–, en tercera.

En els pobles, la mediocritat és el vara de mesurar les coses. Qui se n’escapa, qui vol destacar, és estigmatitzat. Els nuclis petits són els més cruels, aquells en què menys es tolera la diferència i on les aparences s’han de cuidar més, precisament perquè tothom es coneix i tothom posa el nas pertot arreu. Els que som fills de llocs així ho sabem prou bé. I l’autor és nascut a Sant Joan de Vilatorta, una localitat propera a la ciutat dels sants de poc més de tres mil habitants.

Els joves de Puigsech semblen abocats a la misèria moral més absoluta (drogues, avorriment, sexe sense compromís), allunyant-se de la imatge idílica i bucòlica de l’àmbit rural que ens ha fornit el romanticisme. No és el lloc de les essències, sinó del salvatgisme i el primitivisme, el poble, aquí. Una dimensió tràgica que trobem també en els contes cruels i descarnats de Damià Bardera, una de les veus més destacades avui en català en això del fantàstic rural –o com l’han batejat alguns: surrealisme màgic.

Germ ve a representar un d’aquests inadaptats rurals. Ja ho diu el títol, tan ben trobat, com el de l’anterior llibre: Estigmes. Ja sigui perquè Germ és un pària social, un rebuig a qui ningú vol apropar-se; ja sigui per les estranyes ferides que se li han obert als canells, com als suïcides. L’infern són els altres, deia Jean-Paul Sartre. Però l’Infern també pot ser un lloc, al qual fan falta un camí i una porta, per arribar-hi. Tothom sap que n’ hi ha diverses, al món, que hi duen. Sense anar més lluny, a casa nostra Pere Porter en trobà una d’amagada a prop de l’estany de Sils!

Potser perquè Ramon Mas no és Caterina Albert, no en té prou amb el retrat brutal del decadentisme modernista, en la fotografia en sípia del costumisme de la vida al poble, i recorre a l’element sobrenatural. No desvetllem res si diem que la presència de forces tel·lúriques, fets sobrenaturals i fantasmes embolcalla perfectament una novel·la que deambula al llarg de les poc més de cent pàgines que té entre la vetlla i el somni, la raó i la follia, el realisme i el misticisme. Al costat –al marge– de la realitat quotidiana, hi ha una mitologia fantàstica que hi conviu i una porta que els connecta. Però, a quina de les dues bandes és, l’Infern?

De tot això parla Estigmes, una novel·la ben escrita, amb idees importants i que usa sense complexos recursos del (su)realisme màgic per parlar-nos-en. En definitiva: un llibre que confirma Ramon Mas com alguna cosa més que l’editor de Males Herbes.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada