EL PAÍS DELS CECS (2019) – Víctor García Tur

Autor: Víctor García Tur
Títol: El país dels cecs
Editorial: Proa
Any: 2019
Pàgines: 222
ISBN: 9788475887494
Valoració: ★★★★

 

Històricament les obres de ficció especulativa han quedat fora dels premis literaris en llengua catalana. Sembla però que aquesta tendència està canviant i el realisme deixa de tenir el monopoli en els palmaresos, per donar entrada a obres temàticament més diverses. I de tots els premis, la Nit de Santa Llúcia sembla que sigui el que més preferència dona a aquest tipus d’obres. Si no fa massa premiava amb el premi gros, el Sant Jordi, Joan-Lluís Lluís amb Jo soc aquell que va matar Franco, ara és el torn a la germana, el Premi Mercè Rodoreda de Contes del 2018 per a Víctor García Tur amb El país dels cecs.

El recull de García Tur està compost per sis relats, el primer i l’últim dels quals, més que relats es poden catalogar com a nouvelles, que flanquegen els altres quatre, molt més breus. A més de l’element fantàstic, tots els relats es caracteritzen per una reescriptura i reinterpretació de textos literaris i autors canònics. Un gavadal de vasos comunicants de fonts d’inspiració i reelaboracions que porta a dubtar dels coneixements que el lector pot tenir a priori:

En literatura sempre s’agafa prestat, perquè al final s’acabarà reportant alguna cosa útil per als altres que, al seu torn, també agafaran prestat…

Per sort, l’autor és generós i inclou un petit aparat final amb unes notes útils sobre el que ha usat i com ho ha usat, així com algunes de les idees que altres autors li van aportar a l’hora d’escriure i la nòmina d’autors amb qui ha contret deutes literaris.

En les dues nouvelles del recull és on més es posa en pràctica aquesta relectura i reescriptura de les fonts i on el conjunt augmenta de qualitat de manera exponencial. La primera, El país dels cecs, és una història quotidiana que altera el curs de la història tal i com va fer Avel·lí Artís Gener, Tísner, a Paraules d’Òpoton el vell. Explica com un periodista es trasllada a Buenos Aires durant el tardofranquisme per entrevistar Jordi Borges, un exiliat català extremadament erudit i que sembla que, després d’una carrera intel·lectual i literària excel·lent, només esperi la mort, marcat per l’exili, en companyia del seu secretari-amant.

L’anormalitat del país exigia treure a la llum els intel·lectuals que, a la força –brutíssima–, havien quedat relegat a la penombra cultural, com vulgars carbonieri, conspiradors i sanguinaris.

El periodista, després de freqüentar els cercles d’exiliats catalans, entra en contacte amb l’autor i se sorprèn de com en una sola vida Borges ha pogut acumular un coneixement tan gran, mentre conversen sobre la filosofia d’Heràclit i acaben vivint tots tres a la mateixa casa. La resposta a aquesta pregunta la trobarà al final de la història, en un gir magnífic (i molt de l’estil de Borges, el de veritat) que té el seu referent tipogràfic i tot.

La segona nouvelle, L’iceberg de la teoria, havia d’haver estat un els relats inclosos al recull Punts de fuga de l’Editorial Males Herbes, però la llargada la va fer caure de l’antologia. Per sort, aquí es recupera aquest text, magistral, que combina viatges en el temps i anàlisi literària i que també té una característica formal: no té cap punt i a part. El títol es pren de Hemingway i la seva literatura, el que es veu i el que conté, i és explicat en una de les pàgines. El relat explica com una investigadora especialitzada en l’obra de Charles Dickens aconsegueix, per mitjà de cronoviatges, que aquest escrigui Moby Dick a partir dels apunts que ella roba a Herman Melville i suggestiona l’autor britànic desplaçat als Estats Units. El resultat és una novel·la infinitament superior a l’original de Melville. Ara bé, davant d’aquest entramat de viatges en el temps per estudiar la literatura (i modificar-la), la protagonista pateix una tragèdia personal que l’obliga a prendre decisions importants amb unes conseqüències inesperades en la línia del temps. Un gran relat sobre la gestació d’una gran novel·la, d’estudis històrics, que s’acaba amb un detall personal motivat per la inconsciència de la mateixa protagonista i que també té un final molt a l’estil circular de Borges.

Entremig, els altres quatre relats, bastant més breus, i que malgrat que no excel·leixen  com els anteriors, també tenen un bon nivell literari. Destaca Els mons, una bonica història amb molta llegenda, protagonitzada per una antropòloga que estudia una tribu perduda de Papua durant la II Guerra Mundial. N’estudia els costums, la tradició oral i les llegendes, fins que ella acaba entrant en una d’aquestes llegendes mentre s’adona què li ha passat realment. El recaptador Jing també és una bonica llegenda d’inspiració oriental amb ensenyament moral inclòs, ambientada a la Xina del segle XVII. A Cabells, una mare primerenca pateix depressió postpart provocada per la mata de cabells de color negre intens de la filla i en certa manera lliga la seva existència a la llargada dels propis cabells. En aquest cas, l’element visual són uns grans números a l’inici de cada apartat.

Finalment, L’àlef, és un altre joc tipogràfic de l’autor en el qual les dues cites inicials, una del Hamlet de Shakespeare i l’altra del Leviathan de Hobbes, recollida al pròleg de El Aleph de Borges, donen a entendre el contingut del relat, si és que se’l pot anomenar així.

García Tur sembla que ha treballat dur aquest darrers temps, ja que no només s’ha fet amb el Mercè Rodoreda de contes, sinó que la tardor passada va aconseguir el Just Casero de narrativa, als quals cal afegir els altres que ha recollit durant la seva carrera. Amb la qualitat dels seus relats més llargs no és sorprenent que ho hagi fet i és un nom que val la pena tenir en compte cara al futur. I no només per això, també per la capacitat de sorprendre el lector alhora que s’atreveix, fins i tot, a dissenyar les portades!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada