QUI TEM LA MORT (2010) – Nnedi Okorafor

Títol: Qui tem la mort (Who Fears Death)
Editorial: Raig Verd
Any: 2019 (2010)
Pàgines: 544
ISBN: 9788417925000
Traductora: Blanca Busquets
Valoració: ★★★

 

Un dels títols més esperats —si més no, per mi— dels últims mesos, pel que fa al gènere fantàstic, era la traducció al català del Qui tem la mort de l’autora americana, d’origen nigerià, Nnedi Okorafor. És un llibre de fantasia de tipus afrofuturista que, al 2011, es va endur el World Fantasy Award a Millor Novel·la, el Premi Nebula a Millor Novel·la i el Premi Locus a Millor Fantasia de Novel·la. Encara millor: l’ha escollit Raig Verd… Amb això el que vull dir és que les meves expectatives eren altes i, potser per això, no han estat satisfetes. Anem a pams.

La novel·la té una premissa interessant i un escenari atractiu. Al llarg de 500 pàgines i escaig, la Onyesonwu (“Qui tem la mort?”, en l’idioma africà de la seva mare) ens explicarà, en primera persona, la seva història personal i, de retruc, la de la seva mare. Onyesonwu és una ewu, el producte de la violació que va patir la seva mare, d’ètnia okeke, a mans d’una mena de senyor-de-la-guerra-bruixot d’una ètnia rival. Després d’uns primers anys —feliços— vivint com a nòmada al desert amb la seva mare, la Onyesonwu haurà d’aprendre a viure en societat i enfrontar-se a l’estigma que acompanya als nens ewu —marcats per una sèrie de trets físics que els distingeixen com a mestissos— i al descobriment de la seva capacitat per a fer determinats tipus de màgia —cap “spoiler”: això es revela a les primeres cinc pàgines del llibre—. Així, la novel·la és una història de creixement en primera persona, amb un fort component fantasiós, en el qual el paper de la dona en algunes societats tradicionals africanes té un paper central: l’accés a educació, les expectatives de la vida adulta, el dret a la sexualitat, i les mutilacions genitals, són alguns dels elements al voltant dels quals s’articula —de vegades de forma dolorosament gràfica— una història de fantasia amb un punt de ciència ficció i voluntat de voler fer servir el gènere per a parlar de temes importants. És imaginativa, és colpidora, i l’Onyesonwu és una pària amb una veu potent. Fins aquí, bé o molt bé.

Okorafor divideix el seu llibre en tres parts que marquen els tres actes de la novel·la, que en conjunt formen una mena de reformulació del camí de l’heroi, aquí heroïna. Són tres parts tan diferents —bé— com desiguals —no tan bé—. El primer tram em fascina, tant pel que explica com per com ho explica: l’inici a mitja història i la barreja de veus que fa servir l’autora per a explicar l’origen de “qui tem la nit”, i les seves dificultats per a trobar un equilibri entre la seva condició de pària i el seu desig d’integració —i, sobretot, la manera terrible amb la què, de fet, aconsegueix efectivament aconseguir formar part d’un grup d’iguals— funcionen molt bé i contenen (per a mi) les millors parts de la novel·la. El to és una mica xocant, en tant que té un punt de desenfadament que contrasta amb la intensitat dels fets que narra. Crec que l’autora recull bé la condició d’adolescent de la seva protagonista i sap alternar entre les preocupacions més immediates de la seva vida (les amigues, les relacions amoroses, la indignació davant de les petites —o no tan petites— injustícies…) i les derivades de la seva condició d’ewu i de la relació mística que manté amb el seu origen —que la defineix, i que a poc a poc s’anirà entortolligant amb un futur personal lligat al del seu món—. Fins i tot, si em permeteu que caigui en la temptació de sobreinterpretar, crec que aquest to, que durant tot el plantejament inicial del llibre és una virtut, recull la natura dual —nord-americana, però també nigeriana— de l’autora, i potser dona alguna clau de lectura interessant. Per a mi, però, la veu de la Onyesonwu es torna problemàtica a mesura que la trama s’endinsa en la part més fantasiosa, el viatge amb elements profètics que haurà de canviar el món de la narradora. Bona part d’aquests problemes tenen a veure amb la insistència de l’autora de mantenir un repartiment de companys de viatge que, sovint, són una font de distracció més que no un apuntalament. I un mal apuntalament, ara que escric la paraula, és el principal problema de Qui tem la mort.

No sé com s’ha escrit aquest llibre, però la sensació que em dona és que en un moment donat —i massa aviat, amb efectes massa importants— li entra la pressa i no hi ha un procés de reescriptura suficientment ambiciós i valent. La qualitat de la prosa de l’autora, excel·lent durant tot el primer terç —millorada, gosaria dir, en la traducció de la Blanca Busquets—, se’n ressent, i també ho fa la microestructura de la narració —no així l’estructura general, que dibuixa un arc interessant i sap jugar, fins i tot amb ironia, amb el component profètic que envolta la figura de l’Onyesonwu—. Al final, la història té un ritme irregular i un tractament del pas del temps que converteix l’argument en una sèrie de vinyetes més o menys desarticulades que casen malament amb els elements de… Potser comèdia romàntica?… i dilueixen una mica l’efecte del llibre. Hi ha molts aspectes concrets interessants i, certament, la meva lectura no té per què ser l’encertada, però quan penso en el conjunt em sembla una novel·la fins a cert punt fallida, que arriba al desenllaç —de nou, amb moltes coses interessants— una mica d’esma. Construeix un vehicle complex que no sap acabar de conduir amb elegància, i l’abús dels Deus ex machina o de les revelacions sobtades que canvien el tauler de joc no l’ajuda.

S’ha de llegir? I tant. Té escenes brillants i alguns components estrictament imaginatius originals i atractius. Hi ha un plaer estètic que té valor en si mateix i explica una història potent que ressona en el lector i convida a pensar en el paper de la dona (no només) a l’Àfrica tradicional, i ho fa en un escenari futurista ben construït. És més, té un punt d’incorrecció política que poso en el platet de les virtuts. Bona part del viatge serveix per a gaudir (o patir), i és un afegit significatiu a la història del gènere fantàstic que deixa empremta en la memòria… És només que, de vegades, amb això de la literatura, la suma total és més petita que els elements que la composen.

2 Comments

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada