ELS ASSASSINATS DE LA MOLLY SOUTHBOURNE (2017) – Tade Thompson

Títol: Els assassinats de la Molly Southbourne (The Murders of Molly Southbourne)
Autor: Tade Thompson
Traductor: Alexander Páez
Editorial: Mai Més
Any: 2019 (2017)
Pàgines: 123
ISBN: 9788412057614
Valoració: ★★★★

 

Malgrat que ja s’ha celebrat molt, mai celebrarem prou la irrupció en el panorama literari del fantàstic català d’un segell com Mai Més, capaç de no arronsar-se davant l’etiqueta d’editorial de ciència-ficció i fantasia i de voler jugar a la lliga dels grans, competint per acostar-nos en la nostra llengua títols i autors de renom internacional, tant clàssics com novetats recents. Bona mostra en són els primers títols que han tret: El rastre del llamp (2018), de Rebecca Roanhorse i Alba (1987), d’Octavia E. Butler.

El tercer, aquest Els assassinats de la Molly Southbourne, va aparèixer en anglès fa un parell d’anys i és allò que els anglosaxons en diuen una novelette o, el que diem nosaltres en el nostre bell catalanesc: una novel·la curta. Un centenar de pàgines, de format petit (el de la col·lecció Catxap que inaugura) i amb lletra gran. La casualitat –o no– ha volgut que la publicació del llibre coincidís amb dos altres fets que li han anat molt bé per a fer més soroll, i alhora per a generar interès en els mitjans. Per un costat,  El assassinats de la Molly Southbourne va aparèixer publicat a Mai Més si fa no fa per les mateixes dates que Runas treia Rosalera, la primera novel·la de Tade Thompson, aclamada unànimement per la crítica per l’ambigüitat del seu discurs i per la força dels personatges –aspectes que també podem destacar de la que ens ocupa a nosaltres. Per altra banda, a principis de juliol també sortia a la venta la segona part del nostre llibre, titulat The Survival of Molly Southbourne.

El llibre s’estructura en tres parts. La primera i l’última són molt breus, i se situen en el moment present. La segona, en canvi, és la part central del llibre i explica la història de la vida de la Molly Southbourne, que ve a ser una mena de justificació, o confessió, que ens permet entendre les altres dues parts. Comença el llibre amb una noia que està retinguda contra la seva voluntat en una habitació i sembla que l’han torturada. El punt de vista del lector és el seu i el relat es desenrotlla en una primera persona focalitzada en ella. Llavors apareix la seva captora, però el seu comportament no és hostil, al contrari, sembla que li vol explicar moltes coses, que cal que ella entengui, li diu, perquè d’això dependrà la seva vida. El seu nom és Molly Southbourne.

Res és el que sembla, a partir d’aquí. Aviat descobrim que la Molly no és una persona normal, sinó que pateix una peculiaritat: cada vegada que sagna neix una nova Molly, que indefectiblement haurà d’acabar matant, per no morir ella a mans de la seva còpia. S’ha tocat molt en el fantàstic el tema del doppelganger o doble, però val a dir que la proposta de Thompson és prou original. Més encara quan del que es tracta és de com és capaç de conviure aquest element fantàstic amb la quotidianitat d’una noia que vol fer una vida normal. Recordeu L’extraordinària família Telemacus? Doncs a mi m’hi ha fet pensar. Perquè resulta que la Molly creix com qualsevol altra noia i ha d’afrontar alguns reptes propis de l’edat, que no tenen res d’extraordinaris: la relació difícil amb els seus pares durant l’adolescència, la primera relació sexual, l’anada a la universitat… Ara bé, és cert que al costat d’això la Molly ha de viure amb el seu estigma, que la singularitza, la fa sentir una noia diferent. Però no és precisament així com se sent tothom, diferent? Per això em sembla que l’enfocament de l’autor és un encert que confereix a l’obra una interessant lectura simbòlica del que significa créixer, un enfocament que Thompson aborda fins i tot amb un cert sentit de l’humor –molt british– en algun moment. Què dir, per exemple, de quan la Molly s’ha d’enfrontar a la seva primera regla? O de l’excusa de l’hemofília per a poder disposar de privacitat en el campus quan decideix anar a estudiar a la universitat?

L’obra transita gairebé sempre pel terreny de la fantasia i el terror macabre, però acaba desembocant en la ciència-ficció, en un final aconseguit i satisfactori –almenys he de dir que a mi em va satisfer. En definitiva, una lectura que es devora en una tarda, d’un autor en auge amb idees innovadores i, per tant, absolutament recomanable. Un nou encert de Mai Més. I deixeu que no acabi sense esmentar abans la bona tasca de traducció de l’Alexander Páez, al qual esperem seguir llegint en català. En general no acostumem a donar l’atenció que es mereixen als traductors i són importantíssims en la tasca de normalització de la nostra llengua!

Què més es pot demanar, oi? Si de cas que els nois de Mai Més continuin treballant així de bé i que ens duguin la segona part de les aventures de la Molly ben aviat.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada