Fa quatre anys, en aquest web –llavors un blog–, vaig emprendre el repte de ressenyar una història de terror d’H. P. Lovecraft cada mes durant un any. Va ser una experiència apassionant, que em va permetre llegir-me bona part dels relats del mestre de Providence. L’últim dels relats que vaig ressenyar va ser l’única novel·la que va escriure, una de les seves històries més cèlebres: A les muntanyes de la follia (1936). Es tracta de l’expedició a l’Àrtic d’una sèrie de científics de la fabulosa Universitat de Miskatònic, a Arkham, i dels horrors que allà s’hi troben. En l’univers lovecraftià segurament sigui la peça clau per lligar i entendre d’on surten tots els mites de Cthulhu.

He començat aquesta ressenya parlant de Lovecraft perquè va ser precisament allà, a Les muntanyes de la follia, on vaig tenir la meva primera aproximació amb La narració d’Arthur Gordon Pym –com ja vaig destacar en aquella ressenya en el seu moment–. És allà on Lovecfraft introdueix el nom de Pym, i de Poe, i del llibre, en la seva ficció novel·lesca, per tal de mirar d’embolcallar-ho tot en aquella fantàstica versemblança que tant apreciava i confegir així un meravellós “totum revolutum”, un univers terroríficament connectat amb el de Poe com terrorífic és el crit espantós “Tekeli-li!” “Tekeli-li!”, amb què pràcticament es clouen les dues històries. A les muntanyes de la follia no és la continuació de La narració d’Arthur Gordon Pym, però segurament sigui el millor homenatge que un alumne li hagi fet mai al seu mestre.

Si no fos per aquests precedents, he de confessar que hauria abordat La narració d’Arthur Gordon Pym amb un esperit molt diferent al que tenia quan ho vaig fer. El motiu? Per a mi aquesta història em remetia molt més al que entenem per novel·la d’aventures amb element marí de per mig que no pas a novel·la de terror. De fet, així és, en bona mesura: el llibre comença explicant-nos els passos del seu protagonista, un jove Arthur Gordon Pym, fill d’un comerciant de Nantucket, que s’enrola d’estranquis en el balener Grampus per iniciar la seva vida aventurera. Com a clàssic indiscutible que és, el llibre ha deixat empremta en moltíssims d’altres. En aquesta partida inicial, per exemple, m’han vingut al cap alguns títols d’un altre dels grans novel·listes d’aventures marineres, Robert Louis Stevenson, l’autor de la immortal L’illa del tresor (1883) i el no menys immortal personatge de Jim Hawkins.

Però Edgar Allan Poe és també l’autor de “Descens al Maelstorm”, “El pou i el pèndol” o “Manuscrit trobat en una ampolla”, entre innumerables d’altres relats de terror innoblidables. Així doncs, les aventures de Pym estaran farcides també de terribles contratemps, de situacions angoixoses que van de la crueltat humana a la de la natura, ja sigui perquè el jove protagonista es veu en la necessitat d’haver de sobreviure a un cruel motí o d’haver-ho de fer a la fam i a la set en alta mar, on l’únic comestible és la carn humana. Poe, que és un mestre en els horrors, no deixa escapar l’ocasió per debatre a propòsit dels dilemes morals en aquestes proves que li posa la vida a Pym. A la seva manera, doncs, el llibre és també una novel·la de formació, d’aprenentatge.

Cap novel·la es pot sostreure al seu temps, i aquesta tampoc. Ho dic perquè si bé La narració d’Arthur Gordon Pym és indiscutiblement una obra mestra i un cim de la literatura nord-americana, és una obra de la primera meitat del segle XIX, i és indiscutible que ha plogut molt des de llavors. El lector actual, doncs, no avesat a les novel·les d’aventures decimonòniques, pot trobar en alguns moments que el seu interès pel llibre vacil·li. No només en la presència d’un horror de dimensions colossals de color blanc, s’assembla aquest llibre amb –segurament– la gran novel·la americana, Moby Dick (1850), també en les digressions i els excursos –per bé que en el cas de la novel·la de Poe tot plegat són vora 300 pàgines i la de Melville un bon grapat més. Els detalls, però, no fan del llibre un llibre lent. De fet, s’ha destacat sempre com a característica del relat l’acció sense treva de la novel·la, que no dona un minut de descans al lector, ni al pobre Pym. Així doncs, que no defalleixi, el lector, perquè el que segueix val molt la pena.

La novel·la, realment, només es pot valorar en tota la seva magnitud després d’haver arribat al final. Allò que comença com una peripècia d’aventures marines en algun moment indeterminat es converteix en una història de terrors fantàstics. És només al final que el lector pot encaixar totes les peces, donar sentit a alguns interrogants i preguntar-se una vegada i una altra per aquells altres misteris dels quals no ha aconseguit obtenir resposta. Perquè així és, en Poe els terrors suggerits, els que no tenen nom ni forma ni explicació, són sempre els més espantosos. Ho va aprendre molt bé el seu deixeble Lovecraft: el pitjor era no mostrar el monstre, deixar que el lector se l’imaginés. La curiositat humana, el motor de les aventures de terror en ambdós autors, ja s’encarregarà prou d’omplir els buits.

El segle XIX és el segle dels grans exploradors, que van arribar empesos per les seves ànsies d’aventura i coneixement als últims espais verges del planeta per explicar-nos com eren, què s’hi amagava. I la majoria de vegades, aquests espais es trobaven als pols. El XIX és el segle d’Ernest Henry Shackleton, que va explorar l’Antàrtida a bord de l’Endurance; de Roald Engelbregt Gravning Amundsen, que es va proposar de conquistar el Pol Nord; de Robert Falcon Scott, que va descobrir el Mar de Ross a l’Antàrtida, a bord del Discovery, i de Richard Evelyn Bird, conegut a causa de les seves exploracions al pol com “l’home de l’Antàrtida”. Tots aquests noms apareixen precisament a l’inici de A les muntanyes de la follia. Lovecraft n’era un apassionat, de les exploracions als pols. A La narració d’Arthur Gordon Pym no hi surten –evidentment–, però el vent que empeny les veles del seu vaixell és el mateix: la curiositat, que durà Pym i els seus companys en un viatge a l’inhòspit i desconegut oceà Antàrtic, on tot és blanc, terroríficament blanc.

El llibre comença i acaba amb sengles capítols fora pròpiament del relat aventurer de Pym. Poden semblar sobrers, però no ho són. Al contrari, esdevenen crucials per enaltir el llibre fins al pedestal on és avui dia. Tant al principi com al final, l’autor juga a despistar el lector fent-li creure que les aventures de Pym són reals, en bona part. Ocult entre falses investigacions, justificacions etimològiques de gravats trobats al llarg del llibre… Poe inocula en el lector el dubte a propòsit de la versemblança d’aquells fets: i si fossin reals? Em fa l’efecte que és precisament amb aquest propòsit que l’autor copia mecanismes propis de la literatura realista, com la profusió en els detalls que comentava abans. Totes les explicacions del món, però, no servirien per donar resposta a un dels finals més enigmàtics que he llegit mai. Ni tan sols Jules Verne, en la continuació-homenatge que va escriure –L’esfinx dels gels (1897)– ho va pretendre. I està bé que així sigui.

Els pitjors terrors, ja ho sabem, són els que no tenen explicació.