Entrevista a Tade Thompson: “Si vius a una societat opressiva el millor que pots fer és escriure ciència-ficció”

Ara fa uns mesos, vam publicar al blog l’entrevista a en Sergio Pérez i la Judit Terradelles, responsables de la nova editorial Mai Més Llibres, possiblement una de les iniciatives que més curiositat ha generat entre els aficionats als gèneres fantàstics. Des de Mai Més s’han proposat portar a la llengua catalana alguns dels clàssics més rellevants d’aquests gèneres i les novetats més interessants que vagin apareixent al mercat internacional, ja sigui en format de novel·la convencional o de novel·la curta. Tot just fa uns dies que en Daniel Genís va compartir amb tots vosaltres la ressenya de Els Assassinats de la Molly Southborne, de l’autor britànic d’origen ioruba Tade Thompson. Darrerament aquest autor està donant molt a parlar gràcies al ressò que ha tingut la seva novel·la de ciència ficció Rosewater (publicada en castellà com a Rosalera al segell Lee Runas) i a haver guanyat el premi Arthur C. Clarke d’enguany, el principal premi britànic atorgat a les millors novel·les de gènere. Avui us portem l’entrevista que li han fet els nostres biblionautes Tatiana Dunyó i Miquel Codony aprofitant l’assistència d’en Tade Thompson al Festival Celsius, la més que recomanable convenció que se celebra a Avilés cada juliol.

D’esquerra a dreta: Miquel Codony, Tade Thompson, Tatiana Dunyó

A l’entrevista, Thompson demostra tenir el cap ben moblat i ser un escriptor que fuig de repetir esquemes. A Els assassinats de la Molly Southborne, sorgit d’una discussió amb la seva dona a la que ella va acabar dient-li “ets el teu pitjor enemic, ets la causa de tots els teus problemes”,  l’autor es planteja què passaria si realment et poguessis convertir en el teu pitjor enemic, “en carn i ossos”, i explora la situació d’algú, la Molly, que “contínuament s’està destruint a si mateixa o a la manifestació física d’un estat mental”. En aquest sentit, més enllà de la seva experiència com a escriptor de ciència-ficció, la seva formació com a psiquiatra li ha resultat molt útil perquè “has d’entendre la motivació de les persones. La major part del temps ens mentim a nosaltres mateixos. La majoria dels nostres problemes psicològics venen de la nostra falta d’acceptació de parts fosques de nosaltres mateixos. Ens destruïm trosset a trosset”.  Són coses que tots sabem, afirma Thompson, no és que calgui ser psiquiatra per això, tots sabem del nostre jo interior: “Hamlet és molt ric, en aquest sentit, o els mites grecs. El coneixement ja hi era, és només que s’ha anat codificant de manera més científica”. Per a subratllar aquesta mena de batalla entre diferents versions de nosaltres mateixos des de l’inici del text, el llibre inclou una cita inicial molt potent d’un presumpte filòsof anomenat Theophilus Roshodan. Després de buscar la referència original sense èxit, i quan li preguntem a l’autor, aquest confessa que… “me’l vaig inventar! Volia trobar una cita que reflectís una idea com aquesta, però no en trobava cap que m’agradés prou. Vaig decidir que diria el que volia dir i… Ho vaig fer! Hi va haver un periodista que em volia entrevistar i que va passar molt de temps buscant qui era en Teophilus, he he…”.

La majoria dels nostres problemes psicològics venen de la nostra falta d’acceptació de parts fosques de nosaltres mateixos. Ens destruïm trosset a trosset.

Una de les lectures interessants de Els assassinats de la Molly Southborne és en clau feminista i, de fet, la protagonista es converteix en un vehicle molt adient per a explorar temes i idees sobre el paper de la dona a la societat. “Vaig créixer amb quatre germanes”, diu Tade Thompson, “i ens van educar per a poder fer tots les mateixes coses. A casa no hi havia feines d’homes i feines de dones. Tothom ho feia tot. Jo cuinava, netejava, planxava… I no perquè m’ho demanés la meva mare, sinó perquè m’ho demanava el meu pare. No hi havia un repartiment de les responsabilitats basat en el gènere. Igual que la meva germana no té problemes per a donar-me un cop de puny, ha ha… I per això vaig pensar, bé, Tade, la teva família llegirà això que escrius, així que si hi ha res que sembli oh, això és de nenes petites… Bé, la meva germana m’hagués matat. Però ara seriosament, jo crec en la igualtat. A l’àmbit de la salut mental, per exemple, diem que la depressió és més freqüent entre les dones. Part de l’explicació podria dependre del propi disseny de la societat, un disseny que en molts sentits està plantejat en contra de les dones i de les seves llibertats. És a dir, oficialment pots fer el que vulguis, però segons què facis hi haurà algun tipus de càstig, almenys psicològicament. Si fas el mateix que fa un home… busquem un exemple a al publicitat: si tu escrius un llibre, i vols incloure-hi una fotografia teva, diuen que una dona sempre ha de sortir somrient, però un home pot sortir amb cada seriosa, de mal humor. Si un home ho fa diran oh, és molt seriós i intel·ligent, però si ho fa una dona la interpretació serà una altra… És a dir, la interpretació de la mateixa acció serà diferent segons siguis un home o una dona, i això no hauria de ser així. Tot i que la llei diu que pots fer la mateixa cosa, les conseqüències poden ser molt pitjors. I no hi estic d’acord, amb això.” I precisament per això, diu Tade, va escriure la Molly: per a qüestionar aquesta situació. “Per ella és més fàcil, perquè ha crescut aïllada en una granja, així que quan accedeix al món real pot fer el que vulgui perquè no ha crescut sotmesa a aquest tipus d’opressió que marca que, com que ets una dona, t’has de comportar de determinada manera”.

Vaig créixer amb quatre germanes i ens van educar per a poder fer tots les mateixes coses.

L’origen de Rosalera, una novel·la més extensa i, argumentalment, més ambiciosa, és un altre. Thompson explica que se li va acudir llegint uns arxius desclassificats de la CIA sobre una sèrie d’experiments sobre el control mental que s’havien dut a terme durant la guerra freda. “Hi havia experiments amb bessons siamesos units pel seu teixit cerebral que eren capaços de sentir els pensaments de l’altre. A les meves novel·les els cervells estan connectats a través d’una mena de xarxa biològica, una mena de membrana microscòpica que permet comunicar els pensaments. A partir d’aquesta idea em vaig plantejar com una cosa així podria arribar a succeir, i això em va portar a establir una seqüència de perquès que em va dur a inventar una intel·ligència alienígena que volia obtenir informació sobre nosaltres, però no volia que nosaltres tinguéssim accés a la seva informació. I aleshores vaig recordar The Andromeda Strain, la novel·la de Michael Crichton. El llibre parlava d’un microorganisme extraterrestre que arribava a la Terra amb un meteorit i provocava una malaltia epidèmica que ningú havia vist abans. Aquella idea se’m va quedar al cap durant molt de temps. Tot això es va barrejar i va donar lloc a Rosalera, tot i que la primera vegada que vaig començar a escriure-la la vaig deixar a mitges, perquè no tenia… Vida. No era més que un seguit d’esdeveniments. El que va donar-li vida va ser pensar en el protagonista, Kaaro. Centrar-me en el personatge i construir la història al seu voltant va animar-la i em va permetre acabar-la”.

Imatge de la coberta de ‘Rosewater’ (Apex Book Company, 2017).

En aquest cas, la seva formació com a psiquiatra també va resultar útil, per intentar imaginar “com seria tenir accés als pensaments d’una altra persona. El cervell no organitza la informació en fitxers. Si tu no estàs pensant en una cosa concreta, jo no podré llegir-la, així que em caldrà fer quelcom per a provocar-te el record d’allò que vull saber. Volia escriure una telepatia realista”. I una cosa semblant es pot dir de la seva formació com a antropòleg, ja que “Rosalera és un lloc que no existeix i això em va obligar a imaginar-me la seva religió, els seus costums, les seves convencions socials…”. I també toca el tema del colonialisme, la qüestió de “què és en realitat una invasió alienígena? En termes senzills, es tracta del contacte entre una gent totalment diferent a tu, però molt superior en termes de tecnologia. La qüestió és què volen de tu, i com reacciones a aquesta situació? Això és el que va passar a l’Àfrica quan van venir els belgues o els portuguesos, o a Amèrica del Sud amb l’Hernan Cortés. Pels nadius eren una mena de déus. Fins i tot, de vegades, van pensar que eren part d’una profecia. Hi ha dos grans maneres de reaccionar: amb hostilitat o sense hostilitat. Sense hostilitat seria quan, bàsicament, acceptes la situació i evites la resistència perquè aquesta no té sentit, voldria dir ser destruït i això no és un resultat acceptable. Així que pots decidir no fer res, i rendir-te. L’altre opció és lluitar, i si vols lluitar tens dues alternatives. Una és reunir totes les armes que tinguis al teu abast i enfrontar-te cara a cara, i l’altra és fer veure que et rendeixes i plantejar una lluita subterrània. I aquest és el nucli de la qüestió, com interacciones amb la situació. Òbviament, mai hi haurà un consens sobre quina és la millor opció, així que sempre hi haurà gent que n’escollirà una, i gent que n’escollirà l’altra, i sempre hi haurà gent que no estarà d’acord amb l’altra postura. És a dir: sempre hi haurà algun tipus de resistència. Hi haurà qui plantejarà una confrontació directa i fracassarà… Això passa a la novel·la, de fet, però només m’hi refereixo en un flashback perquè no vaig voler perdre temps amb això. El que a mi m’interessava, en realitat, era parlar de la colonització de la ment. Això va passar a la realitat. Quan els belgues i els britànics van marxar les seves influències sobre les ments dels africans es van mantenir. De fet, encara existeix una colonització de la ment dels africans. I a la novel·la, clar, també hi ha una colonització del cos. La idea és que hi ha un marc colonial que limita les nostres ments, els nostres pensaments, el nostre pensament. Alguns exemples poden tenir a veure amb les nostres definicions de bellesa: a l’Àfrica, abans de la colonització, l’estàndard de bellesa era la pell fosca, en canvi ara és la pell clara, fins al punt que hi ha gent que far servir productes cosmètics per a aclarir la seva pell. També passa amb conceptes de moralitat. Per exemple, a l’Àfrica negra era possible el matrimoni de dones amb dones. No existia el concepte de la identitat gai, però l’homosexualitat existia i no era un problema. Molts dels déus africans eren bisexuals o no tenien un gènere fix, tot això va arribar amb el cristianisme.

Els déus eren un reflex de les nostres imatges. Els nostres cervells han estat reprogramats pel cristianisme.

Tade Thompson és lector de tot tipus de llibres, però només cal fer una ullada a la seva llista de títols publicats per veure la seva afinitat, almenys com a autor, pels gèneres no realistes. En el cas de la història de la Molly Southbourne, el gènere és el terror amb un subtext de thriller; Rosalera ciència-ficció… I l’interessa escriure gènere per una qüestió de “llibertat! Si vols ser crític amb el govern i escrius un llibre realista, el govern es fixa en tu immediatament. Però si escrius sobre naus espacials i extraterrestres, pots treballar sense ser detectat pel radar. Si vius a una societat opressiva, el millor que pots fer es escriure ciència-ficció. I així, si denuncies qualsevol cosa i algú s’hi veu reflectit… Bé, és el seu problema. A més, pots anar més enllà de moltes limitacions per tal d’explicar la teva història. No hi ha límits al que pots dir. No has d’obeir les regles de la realitat.”.

Si vius en una societat opressiva, el millor que pots fer es escriure ciència-ficció.

També ens interessava preguntar-li sobre l’afrofuturisme i l’atenció que estan rebent, darrerament, una sèrie d’autors i autores de ciència-ficció i gèneres no realistes procedents d’entorns racialitzats. Thompson és crític amb l’etiqueta, i quan parla de la inclusió de noves veus  dintre del gènere afirma que “hi ha dos bons motius per a incloure veus que, fins ara, han estat marginades: un és el desig d’evitar l’estancament de les idees. El contrari significaria la tendència a reduir l’àmbit d’operació del gènere. És com a la biologia: la variabilitat genètica és necessària. Actualment tenim plataformes de difusió com Netflix, HBO i altres que tenen una necessitat de generar històries, i la gent vota amb els seus diners. Tot té a veure amb l’audiència: si aquesta tendeix a encongir-se, les plataformes es veuen obligades a llançar xarxes més àmplies, capturar audiències més grans. D’aquí sorgeix una necessitat pràctica de crear etiquetes com Afrofuturisme. El segon motiu és la necessitat real, subratllada des de cercles progressistes, d’escoltar veus d’orígens diferents. Però la veritat és que jo crec que hem d’arribar a una situació en què les categories deixin de ser necessàries. Les categories limiten l’èxit i la creativitat dels creadors de contingut. Creen nínxols que només són importants per als que hi estan interessats prèviament. A més, i potser en això no tinc raó, com a escriptor crec que les etiquetes són insultants perquè t’obliguen a limitar-te. Si jo escric un llibre de ciència-ficció no em cal més etiqueta que ciència-ficció. Dir el contrari seria suggerir una mena d’inferioritat”.

Per acabar, en Tade ens revela una notícia ben sucosa: “Hi haurà un tercer llibre sobre la Molly Southborne, més extens que els dos anteriors i centrat en la mare de la Molly, que tancarà la sèrie i donarà resposta a totes les preguntes…”.

I tots que ho esperem.

1 Trackback / Pingback

  1. El Biblionauta: Entrevista a Tade Thompson | maimes.cat

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada