El gènere de la ciència-ficció reflecteix canvis i reptes culturals, socials, literaris i tecnològics. Per això es pot definir com a ‘ficció especulativa”: un experiment mental (Descombes 2022) realitzat de manera plausible, qüestionant les conseqüències d’aquesta exploració. La CF ens parla menys sobre el futur o estrelles llunyanes, i molt més sobre la humanitat al planeta Terra, els nostres problemes polítics o ambientals actuals, i el lloc de l’individu en la societat del seu temps. La CF també té funcions heurístiques i ontològiques, inspirant preguntes sobre el que realment podem saber sobre nosaltres mateixos i els altres.

Ara bé, com podem identificar les especificitats de la ciència-ficció francesa pel que fa als processos de creació, recepció i distribució? Com hem d’abordar la literatura de ciència-ficció de l’hexàgon i de quina manera la història cultural i científica pot ajudar-nos a identificar les característiques de la CF francesa i, al mateix temps, cridar l’atenció sobre les influències i els mitjans de comunicació internacionals? Aquest article us portarà a un viatge a través dels segles per mostrar com els autors francesos han contribuït significativament al desenvolupament i la transformació de la CF, oferint perspectives úniques sobre el futur, la tecnologia i la humanitat. La història de la CF metropolitana francesa no es pot escriure ni entendre com una llista cronològica de celebritats i les seves obres. És una aventura complexa i de vegades sorprenent durant la qual diferents forces interactuen i es transformen entre si. Navegarem a través del passat i de l’estat actual polifacètic de la CF francesa per tal d’identificar els principals títols francesos que hauríeu de conèixer. Comencem per un escriptor famós el paper del qual en l’aparició de CF podria no ser el que penseu…

Jules Verne, un pare ambigu

Una de les primeres obres que es considera CF és la de Jules Verne Vingt Mille Lieues sous les mers (1869-70). Verne va combinar el coneixement científic amb la narració imaginativa en moltes de les seves novel·les, diverses d’elles disponibles en català, incloent-hi Voyage au centre de la Terre (1864) i De la Terre à la Lune (1865). Les seves obres van capturar la imaginació del públic amb la seva exploració de territoris inexplorats i tecnologies inèdites. Aquestes actuen com un nóvum (una ‘cosa nova’ que provoca l’allunyament cognitiu del lector segons Darko Suvin). Tot i que Verne és sovint anomenat el ‘pare de la ciència-ficció’, és un progenitor ambigu. En primer lloc, les seves novel·les formaven part d’un projecte de publicació pedagògica de l’editor Pierre-Jules Hetzel que volia educar el públic (jove) amb textos entretinguts, en lloc de promoure un nou gènere literari. Abans d’aparèixer en forma de llibre, Vingt Mille Lieues s’havia publicat en el conegut Magasin d’éducation et de récréation, una publicació periòdica per a nens fundada per Hetzel. En segon lloc, Verne va escriure sota l’estricta supervisió de Hetzel: els misteris inexplicables que l’autor volia incloure en les seves històries van ser esborrats abans que els manuscrits fossin impresos. Molt pocs elements sobrenaturals o fantàstics van esquivar la censura de l’editor i, per tant, cal subratllar la responsabilitat d’aquest últim en l’aparició del gènere de la CF.

El fet que el segle XIX va marcar el naixement de la CF moderna, però, confirma que una alineació d’individus només transmet una idea incompleta de la història del gènere. Les condicions de publicació són importants per entendre l’evolució de la CF francesa. És per això que ens centrarem en la relació entre les obres de CF i la premsa, on la literatura i la ciència apareixen com a dominis estretament entrellaçats.

Ciència i més: la proximitat del coneixement i la creença en la premsa

Les obres franceses van tenir un paper fonamental en la configuració del paisatge primerenc del gènere. Una figura influent en l’aparició de la CF francesa del segle XIX va ser Auguste Villiers de l’Isle-Adam. La seva novel·la L’Ève futur (1885-86), explora el tema de la intel·ligència artificial i la relació entre humans i màquines. Aquesta novel·la no sembla estar disponible en català, tot i que alguns dels contes de l’autor han estat traduïts (al volum Véra i altres contes cruels, 2003). A primera vista, la descripció del funcionament de la dona artificial o andréide sembla científicament correcte, però, en realitat, l’autor inventa un ‘galimaties’ científic per burlar-se de l’incomprensible argot dels científics contemporanis. En el pròleg, fins i tot afirma que l’heroi, Edison, no és un enginyer sinó un bruixot (Valtat 2009).

Com moltes obres de CF de l’època, Ève va ser publicada originalment a la premsa. El mateix Villiers va ser el fundador d’una revista literària i una figura activa en el panorama periòdic. La premsa literària del segle XIX oferia un terreny fèrtil per a la cristal·lització del gènere. Les publicacions periòdiques es caracteritzaven per la presència simultània de textos literaris i articles sobre les últimes invencions científiques (ràpidament adaptats per al gran públic), esdeveniments locals relacionats amb supersticions o activitats inspirades tant per la ciència com per les creences, com l’espiritisme. La literatura i la ciència es van influir mútuament al llarg del segle; a més, les ciències i pseudociències no sempre eren percebudes com fonamentalment diferents. A causa de la representació simultània d’imaginaris científics i pseudocientífics en publicacions periòdiques, es fa evident l’estatus enigmàtic dels coneixements i mètodes científics. La CF, però, es va comprometre amb el mètode científic: els autors francesos van explorar el procés de descobriment, l’experimentació i la recerca del coneixement. Inspirat en la premsa, el gènere plantejava preguntes sobre les limitacions de la investigació científica; per això, la premsa va encoratjar no només les especulacions sobre el futur, sinó també l’impacte dels avenços científics. Va proporcionar de fet un espai creatiu, actuant com una influència important modelada pels esdeveniments que tenien lloc a França, com ara les lleis de censura que només van desaparèixer el 1881, la guerra francoprussiana (que va aturar moltes publicacions) o els canvis en el procés d’impressió. Per tant, les traduccions al català que es puguin fer haurien d’incloure comentaris sobre el suport imprès per no perdre informació essencial sobre els mitjans que han contribuït a la creació de les obres. La premsa va ser alguna cosa més que una alternativa al llibre perquè funcionava com una lent a través de la qual els autors contemplaven la relació entre ciència, tecnologia i humanitat.

Una manera de reflexionar sobre aquestes qüestions són les històries sobre viatges espacials. El concepte de space opera tal com l’entenem avui no existia al segle XIX (Versins 1984). No obstant, alguns escriptors francesos van explorar temes relacionats amb l’espai, l’astronomia i la ficció especulativa. Les seves obres contenen elements d’exploració espacial i aventura que més tard es convertirien en part integral del subgènere. Les característiques i convencions específiques de l’òpera espacial, inclosa la seva associació amb civilitzacions interestel·lars i batalles diverses, van evolucionar en al segle XX. No obstant, el conte injustament oblidat de Charles Cros ‘‘Un drame interastral’’ va ser escrit abans de la guerra francoprussiana (1870-71) i només es va poder publicar poc després, el 1872. Cros narra la història d’un astrònom que s’enamora d’una dona de Venus. Amb humor i comprensió del poder de les emocions, Cros explora el drama romàntic personal reflexionant sobre els mitjans interplanetaris de comunicació i les relacions. Aquest text poc conegut mereix la nostra atenció per entrellaçar no només fets i sentiments científics, sinó també realitat i ficció. El diari La Renaissance artistique et littéraire, on es va publicar el conte, el va acompanyar per un article de ficció esmentat pel narrador; així, la premsa també participa en la història (Mohr 2020).

Conjectures contextuals

Molts escriptors francesos, dedicats a les ficcions especulatives que exploren conceptes científics i idees futuristes, van contribuir a la literatura imaginativa i especulativa del segle XIX, establint les bases per a l’evolució del gènere de la CF. Com van defensar, però, els escriptors francesos la importància de les seves obres conjecturals (Costes i Altairac, 2018) respecte a la situació política i el context de creació que van viure al seu país?

Durant la dècada de 1830, molts contes fantàstics van ser publicats a França a causa del gran èxit de la traducció de les obres d’E.T.A. Hoffmann per Adolphe Loève-Veimars. El paisatge literari estava obert al misteri i al sobrenatural, però també a textos fantàstics més realistes. El periodista, historiador i escriptor Félix Bodin va publicar Le Roman de l’avenir el 1834. No només el va consagrar com a precursor de la CF, sinó que també conté un manifest on l’autor desitja una representació més creativa i realista del futur. Segons Bodin, la ficció hauria de representar l’evolució de la humanitat des d’un punt de vista diacrònic, mostrant com la ciència i la tecnologia donaran forma al món. Per això cal inventar una nova manera d’escriure: la ficció ha de captar el procés de canvi. Bodin va argumentar que aquestes obres es basen necessàriament en elements fantàstics.

Al llarg del segle, els escriptors van trobar solucions creatives per escriure textos orientats al futur. Albert Robida, per exemple, va optar per adoptar l’humor. Robida va gaudir d’un gran èxit durant la seva vida gràcies a la seva trilogia d’anticipació i a la seva activitat com a caricaturista (Barel-Moisan i Letourneux 2022). Sovint considerat com el geni que va preveure l’arribada de la televisió, els ordinadors i els dispositius de videoconferència, així com l’alimentació industrial i la guerra química, a Robida se li va donar el paper de visionari. La seva trilogia (Le Vingtième siècle, La Guerre au vingtième siècle, Le Vingtième siècle: La vie électrique), encara no traduïda al català, es va publicar entre 1883 i 1892. La tercera novel·la va aparèixer originalment en un diari. La premsa tenia una relació especial amb la profecia i l’anticipació: al final de l’any, per exemple, es multiplicaven tota mena de prediccions, escrites o dibuixades. Robida, que també va crear el setmanari satíric La Caricature, va il·lustrar ell mateix la trilogia. Les trames reduïdes al mínim estricte són un pretext per descobrir les meravelles del futur. Per exemple Le Vingtième siècle, ambientada a París el 1952, narra les aventures d’Hélène, qui, després de viure diversos anys reclosa en un institut, descobreix el món del progrés: sense presons, amb igualtat de gènere, amb transport públic ràpid… No obstant això, la vida d’Hélène és una manera humorística d’evocar la persistència dels models de vida i pensament del segle XIX: per exemple, les dones encara esperen que un home es casi amb elles. Tot i inventar mons futurs, escriptors com Robida sovint estaven arrelats al seu temps, utilitzant el seu present com a punt de partida per a invents o consideracions sobre qüestions socials. Robida en tot cas no va ser percebut immediatament com un profeta pels seus contemporanis perquè les seves creacions enginyoses i excèntriques es van originar, i van exacerbar, el processos i les qüestions candents del seu temps.

Mentre que Robida va adoptar un to divertit per fer preguntes serioses sobre la diferència entre el progrés tecnològic i el progrés moral, uns seixanta anys en el futur, l’escriptor francobelga J.-H. Rosny aîné (pseudònim de Joseph Henri Honoré Boex) va cobrir un període de temps molt més ambiciós. La Guerre du feu explica la història d’una tribu prehistòrica incapaç de fer foc. Tot i basar-se en fets científics, aquesta obra és més que una vulgarització malgrat la seva primera publicació a la revista de divulgació científica Je sais tout el 1909. En aquella època a França, la Prehistòria encara estava en procés de convertir-se en una ciència, i, precisament, ciència i imaginació conviuen en aquesta obra subratllant la fragilitat de la societat humana. Aquest tema és central en la majoria de les seves novel·les que cobreixen la història completa de la humanitat fins a centenars de milers d’anys en el futur. La Mort de la Terre (1910) anuncia la fi de la humanitat com a forma de vida dominant. El planeta s’ha convertit en un desert. Mentre els humans patim l’escassetat d’aigua (un problema destacat en la CF internacional, com demostra l’exemple de La sequera (1964) de J.G. Ballard), una nova espècie, meitat animal meitat mineral, prospera en aquestes dures condicions. Rosny aîné també imagina una forma de vida intel·ligent diferent en Les Xipéhuz (1887): una intel·ligència cristal·lina no orgànica. En les seves catastròfiques novel·les, Rosny aîné, a qui s’homenatja amb el premi francòfon de literatura de CF que porta el seu nom, reflexiona sobre les maneres en què la humanitat ha de canviar per sobreviure, ja que hi ha formes de vida més adaptades. Tot i que hi ha traduccions al castellà d’algunes de les seves obres, encara no s’han publicat traduccions al català.

El gènere desconegut: el meravellós-científic

Les Xipéhuz i altres novel·les de Rosny aîné es resisteixen a una classificació uniforme. Sense ser proto-CF ni completament CF, formen part d’un moviment literari francès particular. Per entendre la cristal·lització de la CF respecte a una actitud específica cap a la ciència i el present, cal ser conscients d’una excepció francesa: el meravellós-científic.

Des de finals del segle XIX fins a la dècada de 1940, el gènere meravellós-científic va ser molt popular. Com argumenta l’especialista Fleur Hopkins-Loferon (2023), les obres meravelloses-científiques i les representacions específiques de les ciències de l’invisible només existien a França. Basant-se en l’aplicació del mètode científic a “l’estudi del desconegut i l’incert”, com va dir Maurice Renard, el meravellós-científic és una manera d’apropar-se i entendre la ciència i la pseudociència més que no només un gènere literari, estretament lligat a la CF per l’interès pel present del lector. Mentre que la CF sovint qüestiona el comportament i el futur de la humanitat en el seu conjunt, el gènere meravellós-científic se centra en l’individu la vida del qual es capgira per un descobriment científic. Els autors de CF i del meravellós-científic com el mateix Renard (Le Docteur Lerne, sous-dieu, 1908; Le Péril bleu, 1910; Les Principals d’Orlac, 1920, totes encara sense traducció al català) busquen maneres diferents de pensar el món i d’entendre el present. Per explorar l’ésser humà, es recolzen en dispositius òptics i descobriments com els raigs X que descobreixen els marges de la realitat.

Per tot això, la història de la CF francesa s’ha de posar en diàleg amb moviments literaris relacionats, especialment si són específics de França, per tal d’entendre la dinàmica del seu desenvolupament. Exemples de referents que constitueixen aquest diàleg són els casos d’intertextualitat i transficcionalitat d’una banda i les relacions entre escriptors de l’altra. De fet, ja a la dècada de 1920, es va establir una comunitat d’autors de CF. Renard es burlava de Verne pels seus tractats científics que interrompien la narració i preferia les obres de Villiers que, com hem vist, escenifiquen elements de ciència-ficció. Villiers i diversos escriptors anglòfons de la CF que Renard estimava, com H.G. Wells, utilitzen la ciència i els dispositius tècnics per explorar àmbits desconeguts de la realitat. Quins són, però, aquests regnes desconeguts? Es refereixen no només a galàxies llunyanes, molt llunyanes, sinó també a la interioritat de l’ésser humà. La CF pot conferir un paper important als processos mentals invisibles. A continuació, a la segona part d’aquest article, abordarem la més influent d’aquestes obres de CF on el desconegut no és el que tenim per davant, sinó el que ja està entre nosaltres.