Sense plans de futur: La masculinitat a la ciència-ficció

OPINIÓ

Sense plans de futur: La masculinitat a la ciència ficció

Quina visió ens ofereix la ciència-ficció actual dels personatges masculins? Sara Martín i Miquel Codony dialoguen al respecte.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Professora i escriptora

Professor i traductor

Hem demanat a la professora Sara Martín, especialista en literatura de ciència-ficció i rols de gènere, i a Miquel Codony, traductor i lector empedreït de fantàstic en català, una aproximació a la visió que la literatura actual (forana i nostrada) fa dels personatges masculins, i aquest n’ha estat el resultat:

 

La incapacitat masculina d’imaginar un futur millor [Sara Martín]

Fa temps que treballo sobre gènere i ciència-ficció des d’un vessant feminista i em cal, per això, reflexionar sobre el lloc de les dones autores i sobre la representació dels personatges femenins en aquest camp. El 2008 vaig publicar una peça introductòria sobre aquest tema, “Mujeres y ciencia ficción”, que va anar seguida d’un article més formal el 2010, de títol molt semblat, “Mujeres en la literatura de ciencia ficción: entre la escritura y el feminismo”. He escrit recentment l’article “L’impacte ètic de la robòtica i les tecnologies digitals: Carme Torras, de La mutació sentimental a Enxarxats” per al número monogràfic de la Catalan Review sobre ciència-ficció catalana actual, que coedito amb el Víctor Martínez-Gil i s’ha de publicar el 2022, i en aquest article faig la primera reflexió acadèmica sobre el lloc de les dones en aquest gènere a la nostra llengua. Segons les meves xifres, les autores són al voltant del 20-25% del total i es pot parlar sens dubte d’una ciència-ficció catalana femenina.

El problema és que en pensar en les dones i la feminitat s’acostuma a perdre de vista com tracten la masculinitat els homes autors de ciència-ficció i si hi ha hagut canvis recents. Porto fent Estudis de les Masculinitats un parell de dècades, però tot i així no em vaig adonar d’una qüestió de molt de pes fins que vaig escriure un article sobre Black Man (2007), una molt notable novel·la de l’autor britànic Richard K. Morgan, conegut per la trilogia sobre Takeshi Kovacs (Altered Carbon 2002, Broken Angels 2003, Woken Furies 2005). Em vaig queixar en aquest article del fet que Morgan permet al seu monstruós heroi, Carl Marsalis, fer una reflexió profunda i totalment pertinent sobre el patriarcat i el mal que fan els homes, però no deixa que aquest home cerqui justícia per tothom, sinó que només li permet venjar-se a títol personal. L’autor em va dir en una entrevista que tots els seus herois són grans individualistes, però quan un del revisors del meu article em va preguntar per què no era possible imaginar Marsalis com a líder d’un canvi social em vaig adonar per fi que aquesta és la qüestió principal: mentre les dones sovint ens sentim atretes per la ciència-ficció perquè imagina un futur millor per a nosaltres, que podríem anomenar postfeminista, els homes no tenen una visió del futur sobre la masculinitat ni plans per canviar-la, per això es queden atrapats en l’individualisme de què parlava Morgan. Les dones, en suma, volem anar cap a la utopia del feminisme, però els homes no tenen un horitzó utòpic que els motivi a millorar.

Tradicionalment, la ciència ficció feia part d’aquesta funció i anava plena d’herois científics i exploradors espacials que van inspirar molts joves lectors personalment i professionalment. Penso, però, que des dels anys 50 ja hi havia signes que alguna cosa trontollava en el camp de la masculinitat, potser relacionada amb el trauma de la Segona Guerra Mundial. A, per exemple, la novel·la de Bernard Wolfe Limbo (1952, disponible dins la col·lecció SF Masterworks) es troba el Dr. Martine, un dels personatges masculins més desagradables que recordo haver conegut mai, i no vull dir només dins la ciència-ficció. No ho he comprovat amb profunditat, però la meva impressió és que el retrat masculí no ha tornat a recuperar mai més el to positiu de la ciència-ficció tecnofílica de l’època daurada dels anys 30 i 40. Es podria pensar que aquesta qüestió està estretament relacionada amb l’aparició del feminisme de la segona onada, a meitat dels anys 60, i la revolució que textos com La mà esquerra de la foscor (1969) d’Ursula K. Le Guin van suposar a partir dels 70 en el tractament del gènere. Penso, però, que la guerra de les autores no ha consistit mai en atacar la representació de la masculinitat en les seves obres, sinó en millorar la de la feminitat en la dels homes. I penso que és una guerra que s’ha guanyat en la ciència-ficció. Encara trobo sexisme en algunes de les novel·les del s. XXI escrites per homes, amb presentacions de personatges femenins que es refereixen al seu cos i sexualitat per damunt de tot, però en general abunden les dones professionals, eficients i de caràcter fort. David Weber, autor americà de ciència-ficció militar gens vinculat al feminisme, per dir-ho amb elegància, té una llarga sèrie de catorze novel·les (començada el 1992) sobre l’oficial Honor Harrington, una dona que va ascendint dins la jerarquia de la flota espacial fins al més alt. Es podria dir que dones com Harrington són en essència personatges masculins amb cos de dona, però el que importa aquí és que tant Weber com molts altres autors són perfectament capaços d’escriure sobre personatges femenins admirats per homes i dones. El contrari, que els homes escriguin sobre homes admirables, ja no passa.

Richard Morgan em va dir que els seus herois són homes perillosos amb qui no voldria prendre un cafè i des d’aleshores faig el test del cafè: quan llegeixo una novel·la de ciència-ficció protagonitzada per un home em demano si voldria fer un cafè amb ell. De moment, sí voldria conèixer en Miles Vorkosigan, protagonista de la llarguíssima saga publicada des del 1986 per la Lois McMaster Bujold; el Fassin Taak, protagonista de The Algebraist (2008) de l’Iain M. Banks, i el Fitz Wahram de 2312 (2012), novel·la del Kim Stanley Robinson. La resta no m’interessen gaire, o m’inquieten, o em fan por directament… Sense anar tan lluny, es tracta en molts casos d’homes amb greus deficiències a l’hora de socialitzar, gairebé sempre maldestres en les relacions amb les dones, i amb un perfil poc seductor. N’hi ha encara que fan papers heroics, com el Wilson Kime de Pandora’s Star (2004) de Peter Hamilton, o el Jim Holden de la saga Expanse (2011- ) de James S. A. Corey, però no gaires més; i ja no esmento les greus mancances d’aquests dos personatges. Per a fer-nos-en una idea, Holden es felicita per la seva honorabilitat en una escena de Leviathan Wakes (2011) en què es controla per no abusar sexualment d’una dona sota el seu comandament, que està massa beguda per consentir-hi. Nexus (2012) de Ramez Naan comença amb una repugnant escena en la qual el protagonista, Kaden Lane, presentat com un geni de l’enginyeria, pràcticament viola la dona amb què està tenint sexe. Estic francament estranyada de la quantitat de protagonistes masculins gens atractius com a persones que em vaig trobant i la pregunta –que vol ser inici de debat– és si aquesta és una impressió compartida (ho és per a molts lectors de GoodReads!). On són, en suma, els grans personatges masculins de la ciència-ficció del s. XXI, els homes del futur?

De fet, diria que els autors estan usant la ciència-ficció no pas per imaginar una masculinitat futura positiva i admirable, sinó per tractar de les inseguretats i les pors dels homes actuals. Per exemple, a Dark Matter (2016), de Blake Crouch, l’enginyer Jason Dessen ho passa molt malament intentant tornar a l’univers on és un bon pare de família i marit quan el suplanta un altre home (i fins aquí puc arribar). A How to Live Safely in a Science Fictional Universe (2010), de Charles Yu, el protagonista —que també es diu Charles Yu— s’ha quedat estancat en un bucle temporal del qual no pot sortir sense trobar el seu pare, perdut en un altre bucle temporal. A Spin (2005), meravellosa novel·la de Robert Charles Wilson, el protagonista, Tyler Dupree, no pot guanyar-se la dona que s’estima i que l’estima, perquè no sap com fer-li veure que res els separa realment. A Blindsight (2006), de Peter Watts, a Siri Keeton li extirpen mig cervell per evitar-li una profunda epilèpsia i el resultat és un home que entén els patrons de la conducta humana però que no sent cap empatia. Podria continuar… Potser el pitjor és que quan s’intenta fer un heroi atractiu a l’estil antic, amb autoconfiança i fins i tot bellesa personal, o sona fals o es creen tipus totalment insuportables, com l’insofrible Darrow a Red Rising (2014), de Pierce Brown. I si us va agradar Ready Player One (2011), d’Ernest Cline, sento dir que a Ready Player Two (2020) l’heroi, Wade Watts, s’ha convertit en un perillosíssim egoista que deixa petit l’Elon Musk amb els seus plans suposadament benèvols de dominació mundial.

Parlo de ciència-ficció originalment en anglès, perquè aquest és el territori en què transito professionalment (soc professora de Literatura Anglesa), però cal fer-se la pregunta de si aquesta representació negativa dels homes i la masculinitat a la ciència-ficció escrita per homes al s. XXI es limita a l’àmbit anglòfon. Per això li cedeixo la paraula a un home, el Miquel Codony, tot esperant que els lectors i lectores s’animin a unir-se a la nostra conversa.

 

Els rols canviants de la masculinitat en la literatura actual [Miquel Codony]

Agraït, recullo el testimoni de la Sara Martín i miraré de fer alguna aportació constructiva a l’article, afegint-hi el meu punt de vista sobre la representació de la masculinitat a la ciència-ficció escrita originalment en català. Jo no tinc, ni de bon tros, el bagatge acadèmic de la meva companya d’article, i em guiaré més per la intuïció i pels recursos d’anàlisi que hagi adquirit durant un parell de dècades d’escriure ressenyes i articles. Espero no fer davallar el nivell d’interès aconseguit per la Sara, en aquest article, fins a aquest punt…

Abans d’entrar en matèria, no puc deixar de fer esment a la premissa de la Sara: la representació de la masculinitat que fan els autors masculins prescindeix d’una mirada de futur utòpica i, per tant, d’una voluntat crítica de canvi. Crec que és un bon punt de partida per articular la nostra reflexió al voltant dels títols comentats, tot i que no puc deixar de pensar que, en part, exigeix un exercici de reduccionisme en ficar, dins d’un mateix sac amb etiqueta de gènere, les realitats individuals de molts autors i autores diferents: la casuística és molt àmplia i s’hi barregen molts elements de tots els constructes teòrics que giren al voltant del que entenem per sexe, gènere, identitat sexual… etcètera. Tot i així, hi ha tendències, i fins i tot modes, que poden ser objecte d’anàlisi. La ciència-ficció, amb el seu potencial per subvertir convencions i punts de vista, és un camp idoni en el qual fer un anàlisi d’aquestes qüestions; si William Gibson (i no devia ser el primer) deia que tota ciència-ficció ressona en el present, no ha de ser menys cert que tota ciència-ficció té ecos (enormes) d’aquells que la van escriure.

Podem trobar, doncs, a la ciència-ficció en català, aquesta manca de “grans personatges masculins” que la Sara ha anat assenyalant? És, aquesta presumpta mancança, interpretable en clau de crisi de la percepció de la masculinitat durant els darrers anys? O cal una interpretació psicològica en termes de pèrdua de la confiança (en el present i, potser, també en el futur)? O és precisament el resultat d’una desconstrucció que, potser, ja es feia esperar? Qui no té confiança en saber respondre aquestes preguntes soc jo. Ni tan sols en tinc gaire, de confiança, en què siguin les preguntes adients… però vejam què trobem als texts. Crec que val la pena començar fent-li una ullada a una de les novel·les de ciència-ficció més riques que ha donat el gènere en el nostre idioma, Michelíada (2015) d’Antoni Munné-Jordà. Si la comparem amb el seu referent clàssic, aquesta revisió de la Ilíada homèrica en clau de ciència-ficció ens dona algunes pistes sobre la transformació de la forma de representar la masculinitat des de l’èpica dels grecs —guerrers incomparables, més grans que la vida—, en una deformació satírica on cada personatge masculí, la majoria d’ells soldats en una guerra absurda organitzada per corporacions, rep el nom d’una marca comercial. És una virada postmodernista que té molt a veure amb la reformulació de tòpics i que tornarem a veure cinc anys més tard, amb ecos claríssims amb l’obra d’en Munné-Jordà, a la també satírica Adzum i els monoculars (2020), d’en Sergi G. Oset. A Adzum es contraposa el flux de la consciència de la ment del “caporal Ansietat”, astrogàvar d’elit hipermasculinitzat, amb la inseguretat extrema d’en Monocle. Cadascun d’ells representa una mena de pol oposat en un eix imaginari de masculinitat, en un terreny (de nou) satíric. L’humor, doncs, és una de les eines que fan servir els autors de ciència-ficció en català. És possible fer una reflexió similar amb un llibre molt diferent, que també té un component de comèdia. Em refereixo al popular L’any de la plaga (2010) d’en Marc Pastor. En aquesta reinvenció de La invasió dels ultracossos (podeu escollir la versió que més us plagui) trobem en Víctor Negro, antiheroi de gustos minoritaris (altrament dit friki) que arrossega una gran inseguretat per un desengany amorós que li complicarà la vida durant l’apocalipsi pseudovegetal narrat a la novel·la. És un model, de nou, allunyat de visions grandioses, en el qual la inseguretat del protagonista masculí és un element fonamental de la trama.

Una peculiaritat, al meu entendre, de la ciència-ficció escrita en català és la relativa abundància d’ucronies, particularment quan situen el punt de divergència en algun moment relacionat amb la independència de Catalunya. Sempre m’ha semblat que la ucronia és una rara avis dintre de la ciència-ficció, un híbrid estrany entre aquest gènere, tant especulatiu, i un altre que no ho és menys, la novel·la històrica. En el cas que ens interessa en aquest article, resulta interessant comparar dues ucronies recents: Els ambaixadors (2014), d’Albert Villaró, i Jo soc aquell que va matar Franco (2018), de Joan-Lluís Lluís. A ambdues novel·les trobem un escenari més o menys afí, l’any 1939, però uns plantejaments dels protagonistes masculins molt diferenciats. Villaró planteja una ucronia en la qual Catalunya és independent i un grup d’espies, liderats pel mossèn Farràs, s’enfronta al (maligne) règim del dictador Sanjurjo. A aquesta novel·la, molt propera en esperit a les convencions de la novel·la negra, l’autor pot recórrer a arquetips que li permeten jugar amb personatges antiheroics. Soldats-guerrers abnegats que es veuen obligats a reprimir qualsevol emoció que pogués reduir la seva eficàcia durant la lluita. Joan-Lluís Lluís, en canvi, dona vida a Agustí Vilamat, amant de la paraula escrita, de sensibilitat extrema, víctima dels vaivens, convulsos, de la Història. Entre l’un (més “tòpic”) i l’altre (amb més plecs i matisos), malgrat la seva ambientació en el passat, es pot veure una sofisticació dels escenaris emocionals permesos, en entorns similars, als seus protagonistes masculins.

Hi ha més llibres a discutir. No he parlat de la ment fracturada de l’exsoldat Max a la recomanable Estació boira (2018), d’Enric Hercé, ni de la curiosa mentalitat alienígena dels protagonistes de Res no és real (2015), de David Gálvez. No crec que una discussió d’aquesta mena pugui dur a unes conclusions fermes i inatacables. Estic convençut, però, que hi ha prou elements com per dir, si més no, que la representació dels personatges masculins, escrita per autors masculins, a la ciència-ficció original en català, s’està omplint de matisos i variacions que responen a una transformació —sense direcció, tal vegada; caòtica; insuficient— del significat de la pròpia percepció de la masculinitat a la nostra societat.

 

Ara toca continuar la conversa amb els lectors.

Tots dos, la Sara i en Miquel, esperen els vostres comentaris…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print