Ja van amenaçar que ho tornarien a fer. I així ha estat. Poc més d’un any després d’haver publicat per primer cop en català Els desposseïts, Raig Verd segueix la tasca d’acostar-nos Ursula K. Le Guin en la nostra llengua i acaba de regalar-nos una nova edició d’un altre dels títols importants de la nord-americana, La mà esquerra de la foscor. L’editorial, amb molt bon criteri, ha pres la decisió de no limitar-se a reeditar la traducció de Sílvia Aymerich de l’any 1986 per a l’editorial Pleniluni, sinó donar continuïtat a la magnífica feina iniciada amb Els desposseïts per Blanca Busquet (feina que li ha valgut l’elogi unànime dels aficionats i, fins i tot, algun premi dins dels circuits del gènere fantàstic, com el nostre Imperdible o l’Ictineu de la SCCFF). Alhora, també ha mantingut els estàndards de qualitat en el propi disseny del llibre, amb una coberta que deliberadament ens recorda aquella i establint un diàleg entre tots dos.

La Humanitat va néixer al planeta de Hain. Des d’allà es va estendre per tota la galàxia, la va poblar i es va anar desenvolupant. Però cadascun dels planetes on va brotar la vida humana ho va fer independentment, de forma absolutament deslligada dels altres. De tal manera que cada planeta va fer front a les eventualitats de l’evolució i a la idea de progrés de maneres diferents. De Hain arriba al planeta Gethen (també conegut com Hivern a causa de trobar-se en plena era glacial) Genly Ai, un emissari de l’Ekumen, la Federació Galàctica, una gran lliga de planetes amb la finalitat d’establir-hi vincles comercials. En realitat, però, l’Ekumen va molt més enllà que una simple relació crematística: Ai haurà d’esbrinar si Gethen està llest per iniciar un diàleg amb la resta de la Humanitat. El diàleg, la comunicació, és un dels grans temes que sempre aborda Le Guin en els seus llibres.

Pel que sabem, l’Ekumen compta amb la complicitat del primer ministre del regne gethenià de Karhide, Estraven, i això ha de facilitar la seva missió. Ara bé, Ai és el primer habitant de Hain que coneixen els gethenians i, per tant, també és el primer cop que s’han d’encarar a algú que té semblances evidents amb ells, però també amb singularitats notables. La primordial: que Ai és un home. A Hivern, no existeix el gènere en el mateix sentit que a Hain, sinó que en les èpoques de kèmmer (temporades en què els gethenians són presos d’una mena de zel) desenvolupen esporàdicament un gènere o altre, indistintament, per tal d’aparellar-se. En passar aquest període, que és de gran apetit sexual, tornen al seu estat habitual d’hermafroditisme, fins a un nou cicle. A no ser, és clar, que hagin quedat en estat. Llavors, la disgregació de la identitat sexual no s’esdevé fins a haver donat a llum la criatura. L’autora, una fervent feminista, va manifestar anys més tard d’escriure aquesta novel·la que alguns plantejaments potser els hauria revisat, d’escriure-la llavors, i tal vegada hauria estat més incisiva en detallar el paper de la dona en aquesta societat on tots els éssers, en un moment o altre de la seva vida, passen per les dues condicions de gènere i, per tant, on tot es reparteix literalment i no existeix cap tipus de discriminació a causa del sexe. És cert que la novel·la obre camins que no acaba d’explorar en aquest sentit, però la valentia i el valor de precursora no li poden negar ningú. La mà esquerra de la foscor fou una obra pionera en el terreny del que es coneix com a “fabulacions feministes”, i va exercir un paper important per a què anys més tard apareguessin obres com L’home femella (1975), de Joanna Russ, Llengua materna (1984), de Suzette Haden Elgin (que l’Editorial Chronos ens durà aquest 2020), o El conte de la serventa (1985) de Margaret Atwood, entre d’altres.

La primera part de la novel·la es clou amb la marxa d’Ai al país veí d Orgoreyn, on també Estraven resulta que està acomplint el seu exili. Veiem com hàbilment l’autora va teixint una mena de camins paral·lels entre els dos personatges, que inevitablement acabaran confluint. Malgrat que no existeix entre les dues nacions gethenianes una guerra oberta, sí que hi ha una permanent situació de conflicte larvat, que amenaça en acabar de la pitjor manera. En el fons, això impossibilita que el seu món prosperi. És en aquestes disquisicions on ens retrobem amb la millor Le Guin, la que fa de l’anècdota matèria d’estudi general des de l’antropologia, la sociologia i la pròpia filosofia. Cal remetre, arribats a aquest punt, al meravellós epíleg que clou la novel·la (just abans del discurs que l’autora va llegir en l’acte d’acceptació de la medalla de la National Book Foundation, i que Raig Verd ha tingut l’encert d’incloure al final de tot d’aquesta edició), i on Le Guin exposa, entre d’altres coses, que el propòsit del gènere de la ciència-ficció no és pas predir res, sinó descriure el món. El present (de fet, també alguns savis nostrats com el propi Antoni Munné-Jordà sostenen que és el gènere més realista de tots). És clar que metafòricament. La ciència-ficció i la fantasia (i aquest llibre deambula habilíssimament entre tots dos) són enormement simbòlics i és aquest el seu poder transformador. La mà esquerra de la foscor, des d’aquest punt de vista, és també un llibre revolucionari.

Orgoreyn és una societat absolutament diferent a la del regne de Karhide. De la mateixa manera que ja va fer a Els desposseïts, Le Guin concep dues societats antagòniques obligades a viure juntes, malgrat que ignorant-se, com a mirall de la nostra realitat. A Le Guin li agrada explicar històries, contes. És un tipus de literatura que han cultivat grans autors i que va dirigida sovint als més joves. Potser per això mateix és una literatura amb una poderosa càrrega simbòlica, que està al servei de la difusió de conceptes morals bàsics: el respecte, l’amistat, la responsabilitat. La literatura de Le Guin és una literatura tremendament moral (no pas moralista). Ho vèiem a El desposseïts i també ho podem veure als llibres de Terramar o a El nom del món és bosc, per exemple. I ho veiem en aquesta novel·la en general i, en particular, en diversos capítols, inserits a mode de rondalles, contes i faules pròpies del folklore genethià. Es tracta d’excursos força breus, deslligats aparentment del moll de l’os de la nostra història, però que en realitat contenen la tesi fonamental sobre la qual se sustenta tot aquest artefacte literari.

Le Guin ens transmet un missatge de confiança en la Humanitat. Malgrat tot, no pot evitar no ser optimista. Només s’esforça en ensenyar alguna cosa qui creu que al davant té algú capaç per aprendre, de millorar. L’autora sembla creure en les potencialitats de la nostra espècie i la seva visió de la condició humana traspua més llums que ombres. Es vesteix, doncs, de professora per oferir-nos una lliçó magistral. I com tota lliçó important, no és senzilla d’aprendre. L’evolució, els canvi, no són mai senzills ni venen gratuïtament. Tot aprenentatge té un cost personal alt (això es veia també ben clarament en les obres del cicle de Terramar, en la figura de l’Esparver), i en aquesta novel·la queda palès perfectament en l’experiència del viatge que Ai i Estraven han de fer a través d’un mar de gel per retornar a Karhide.

Es tracta de la que podríem veure com a tercera i última part del llibre. Els ulls avesats a la literatura èpica no podran estar-se de parpellejar en alguns passatges d’aquest desenllaç, demanant-se si allò és Gethen o la Terra Mitjana, i si aquells són el Drumner i el Dremegole o bé el pas de Caradhras. S’ha comparat sovint Le Guin amb Tolkien. Resulta inevitable. Com inevitable resulta també apuntar que Le Guin avantatge de llarg a l’anglès en dots narratives. No acaben aquí les comparacions. Jo mateix vaig recordar en parlar d’Anarres, amb el qual Gethen té indubtables similituds, que uns anys abans que Le Guin publiqués aquests seus llibres, un altre dels grans de la ciència-ficció, Frank Herber, havia dit que Déu creà Arrakis per provar els fidels. Gethen (igual que Anarres) no li ha d’envejar res al planeta de Duna (1965). Com aquell, és un altre espai radical, un d’aquells llocs capaç de posar a prova els seus habitants i de treure el millor i el pitjor que duen a dintre. La mestria amb què Le Guin narra el llarguíssim viatge dels dos amics (segurament la paraula que millor els defineix al final de tot) resulta senzillament extraordinària i està a l’altura de les grans novel·les d’aventures de tots els temps, siguin o no de gènere fantàstic.

En definitiva, La mà esquerra de la foscor és un clàssic per mèrits propis, perquè com tots els clàssics parla dels grans temes i en parla molt bé. I en va parlar abans que molts altres, hi afegiria encara. No es tracta només d’un llibre que presenta un xoc entre dues cultures, sinó de quelcom molt més gran: es tracta d’un xoc biològic. Potser cal travessar el pol gelat del planeta més inhòspit de la galàxia per entendre que quan se supera la por, l’únic que queda és l’acceptació de la diferència. Llavors pots encaixar la mà de qui sigui, sigui del color que sigui. En relació al tema de la diferència, precisament, es pot entendre també l’enigmàtic títol de la novel·la. Perquè la millora manera d’acabar amb totes les pors, els atavismes i els prejudicis és el coneixement. Una cosa tan simple com asseure’s i parlar.