RESSENYA
L'ANOMALIA (2020) - Hervé Le Tellier
L’angoixant perspectiva del doble i l’existència d’altres “tus”, argument de l’últim premi Goncourt.
Els darrers premis Goncourt han estat bastant imprevisibles i s’han entregat a novel·les molt heterogènies, amb temàtiques i extensions ben diferents. A l’edició de 2020, l’han atorgat a una novel·la amb una temàtica molt atrevida, L’anomalia, escrita per Hervé Le Tellier, autor format en les ciències exactes però que s’ha dedicat al món del periodisme, l’escriptura i l’edició. En català, l’obra ha estat traduïda per Jordi Boixadós.
La novel·la s’estructura en tres parts, com si fos un tríptic que es plega en si mateixa. La primera d’aquestes parts és una successió de tretze capítols on es presenten situacions quotidianes de diferents personatges que, en la majoria de casos, tenen en comú haver coincidit en un vol de París a Nova York el mes de març. Una altra característica que comparteixen és que al final del capítol reben una visita dels serveis d’intel·ligència i són retinguts sense saber-ne el motiu. Són petites nouvelles on es presenten els personatges, alguns relacionats entre ells, amb tot allò que és propi a la vida de la gent, relacions complexes, secrets, èxits i fracassos…
En aquesta nòmina de personatges n’hi ha que no van fer el viatge en l’avió esmentat, com l’editora Clémence Balmer, amiga de l’escriptor Victor Miesel que després de fer el viatge i escriure un llibre titulat L’anomalia, es va suïcidar. O els professors Adrian i Meredith, del departament de matemàtiques de Princentown, un actiu de la intel·ligència nord-americana que ha estat anys en latència, en espera que l’activessen i ho fan justament ara que inicia una relació amb ella, ell que sempre ha estat molt aturat en els temes amorosos.
Ara bé, també hi ha uns capítols on es comença a intuir què passa realment, per quin motiu aquests passatgers són retinguts. S’explica com el vol es troba amb una tempesta no prevista i com hi acaben passant pel mig. I després, comencen les situacions estranyes: els passatgers són obligats a entregar tots els seus sistemes de comunicació, l’avió és escortat per dos F-18 fins a una base militar, la gent és retinguda… De fet, si s’ha llegit la sinopsi de la contraportada del llibre, el lector ja té tota la informació d’allò que passa i si no és el cas, ja se n’ha fet una idea. Una ironia dramàtica en tota regla.
Així doncs, és en aquest moment que es té clar el punt de partida de l’acció narrativa: un avió d’Air France que fa el trajecte de París a Nova York el mes de març hi aterra després d’haver superat una forta tempesta que no estava prevista en els plans de vol. Els 246 passatgers i la tripulació fan la seva vida normal. El cas és, que al mes de juny, més de cent dies després, apareix un nou avió igual, amb els mateixos passatgers i és aquest el que és obligat a desviar-se a una base militar i s’hi retenen tots els passatgers.
La segona part té una trama que recorda una barreja d’episodis de qualsevol sèrie o novel·la sobre espies i sobre ciència-ficció (en especial, m’ha recordat molt a Fringe). Es tracta del desenvolupament de la crisi, de com els poders s’adonen del que està passant, de quines teories (algunes d’extremadament inversemblants) s’exposen per donar explicacions a allò que han vist. També hi ha uns primers moments de secrets oficials, de com el president dels Estats Units fa públic el que ha succeït als seus homòlegs i de com l’enganyen. I de com, finalment, es dona a conèixer la situació als propis protagonistes i a l’opinió pública. En aquesta part hi ha un capítol que m’ha semblat molt ben treballat que es titula “Set entrevistes” i que, com el seu nom indica, és la transcripció de set entrevistes a set passatgers del segon avió, talment com si fos un dossier de la intel·ligència.
Finalment, la tercera part es dedica a com els personatges doblats es relacionen entre ells. Un catàleg de reaccions que van des de l’infantilisme més absolut d’alguns dels protagonistes, a les segones oportunitats d’altres i fins i tot d’algunes substitucions, complexes ara d’explicar sense trencar el contingut. Una bona reflexió que es deixa al lector, ja que no són dobles, sinó que són altres tus que apareixen i que reclamen la vida que ja viu una altra persona. Una petita meravella de comportaments humans en el moment que se’ls posa un mirall al davant. No els explicarem per no rebentar expectatives ni finals. Això sí, el final absolut de la novel·la és completament aterridor i fa reflexionar molt.
Si bé L’anomalia no presenta un contingut que es pugui considerar massa trencador (de fet hi ha moltes dosis de quotidianitat, de la vida dels personatges que poden interessar més o menys), sí que hi ha una estructura molt interessant que al meu parer és on rau l’element que la singularitza. Primer, el fet que la novel·la es pugui plegar en ella mateixa; segon, la varietat d’estils i la coralitat que es pot trobar a cada un dels capítols que configuren les parts, dels més clàssics, als més transgressors (fins i tot n’hi ha que són una cançó o diàlegs). I l’altre element que m’ha semblat que la fa digne mereixedora del Premi Goncourt són els episodis finals: com es reacciona davant d’un personatge que és el teu doble, amb els teus records, la teva vida, tot el que és teu… A més, tota la novel·la està plena de petites picades d’ullet que fan molta gràcia, i crec que és molt encertada també la presència de personatges famosos amb noms i cognoms, que fan petits cameos a la novel·la.
És positiu veure com un tema tan propi de la ciència-ficció, com és l’aparició d’un altre jo i com es reacciona davant d’aquesta duplicitat, ha arribat a un text destinat al gran públic. I sobretot veure com l’autor ha estat capaç de reformular-lo per fer-lo proper, intel·ligible i donar preeminència a allò que pot fer-lo arribar a tothom.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agradat? Comparteix: