BROMISTES, TRAMPOSOS I MENTIDERS (2021) – Diversos autors

RESSENYA

BROMISTES, TRAMPOSOS I MENTIDERS (2021) - Diversos autors

Novament amb Ramon Mas oficiant d’antòleg i en la línia de Savis, bojos i difunts, ens arriba de ca les Males Herbes una nova recopilació de clàssics fantàstics catalans.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Diversos autors
Títol: Bromistes, tramposos i mentiders: Antologia del realisme màgic català (1923-1945)
Editorial: Males Herbes
Any: 2021
Pàgines: 188
ISBN: 9788412216783
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

El realisme màgic, precisament, s’emmotlla d’una manera tan orgànica a la literatura catalana que sembla que li sigui connatural.

S’està convertint en tot un costum d’aquesta casa recomanar-vos que, quan hi ha un pròleg, el llegiu. Però és que normalment resulten peces inexcusables, que enriqueixen enormement el gaudi del que les segueix. És el cas evidentíssim del que ens trobem aquí, signat per en Ramon Mas. Dedicat amb tota la intenció al mestre Antoni Munné-Jordà, un autèntic pioner en això de l’arqueologia literària del nostre passat fantàstic, aquestes pàgines inicials, titulades bellament “El camí secret del realisme màgic”, s’ocupen de repensar l’arribada d’aquest moviment al nostre país, que sempre s’ha tendit a connectar més amb l’Amèrica llatina que amb Europa, potser per l’extraordinari magnetisme de la figura d’un Pere Calders, a partir de la postguerra, quan el cert és que molt abans, a inicis del segle XX, després de la Primera Guerra Mundial i durant les primeres avantguardes, el realisme màgic encunyat per l’italià Massimo Bontempelli va tenir una excel·lent acollida entre els nostres autors, que van fer-se’l seu amb rapidesa i sense escarafalls.

Sempre hi ha hagut en les nostres lletres un anhel d’experimentació, una voluntat de defugir els convencionalismes estètics amb què la literatura oficial ha provat de constrènyer la imaginació dels nostres narradors. El Futurisme, el Cubisme, el Dadaisme o el Surrealisme van oferir maneres noves de referir-se a un món que havia canviat amb rapidesa i de forma radical, i al qual les formes d’expressió tradicionals s’hi referien amb prou feines, i això no podia no resultar atractiu a un bon grapat d’autors catalans, com els que figuren en aquesta antologia. Per quin motiu s’ha defugit tot sovint l’etiqueta de «literatura fantàstica» a l’hora de provar de definir el que feien és un misteri, segurament lligat a prejudicis absurds d’algunes elits, i algun dia caldrà estudiar-ho a fons. Però el cert és que els trets característics del realisme màgic de Bontempelli casen perfectament amb el tarannà d’alguns d’aquests nostres autors: estranyisme, reflexió enginyosa, absurditat, humor intel·ligent, ironia, broma macabra…

Què és el realisme màgic, pregunteu, i en què es diferenciaria de la literatura merament fantàstica, no mimètica? Costa de definir-lo, veritablement, perquè precisament el terme vol defugir els límits i les faixes, i s’escapa de qualsevol possible definició gaire concreta. Potser serviria dir que és la manera d’escriure fantàstic des de la literatura realista, la forma no traumàtica amb la realitat d’inserir un element fantàstic, irreal, grotesc, en el món real. Com trobar-se una nau espacial aparcada a Passeig de Gràcia i que el primer que et vingui al cap sigui si deu haver demanat el distintiu ambiental o si la Urbana el multarà per contaminar l’estrafeta atmosfera capitalina amb partícules subatòmiques. Més o menys… En qualsevol cas, en Ramon Mas en dona un bon grapat de pistes ben sòlides en el pròleg, de què és el realisme màgic, i la lectura dels catorze textos que composen aquesta antologia és la millor manera de fer-se’n una idea.

I de què van, aquests contes de l’antologia? De moltes coses, la veritat. Van del tracte exquisit entre un boscater i al pròpia Mort, al conte inicial d’Apeles Mestres; d’un ressuscitat que fa vida normal però preferiria ser mort, perquè tothom el tracta diferent, en el de Lluís Capdevila; de com Prometeu dilucida al voltant del progrés, a la llum d’un llumí, en el de Josep Carner; d’una dona postissa, ortopèdica, quasi una figura cubista que es va desconstruint, en el de Carles Sindreu; de les històries etíliques d’una nit de Tots Sants (una narració cubista, adverteix el propi títol), i de sirenes atrapades per ostres i exposades en parcs a Toronto, en sengles relats d’Àngel Ferran; d’un filòsof que roba un estel, en el de Joan Sacs; de la història d’en Panets i el seu cap enorme, una de les narracions més desconcertants de Salvador Espriu, que ens presenta algú que anhela la comprensió absoluta, tot defensant un olimpisme grotescament evocador del classicisme noucentista; d’un Pigmalió contemporani pres pels rampells homicides de la seva pròpia creació, en el conte de l’única autora de l’antologia, l’Elvira Augusta Lewi; de les extravagants quotidianitats d’una comunitat de veïns, en el de Pere Calders; de tres arguments surreals per a tres comèdies impossibles, obra de Francesc Trabal; d’un suïcida encuriosit amb què hi haurà a l’altre barri, en el de Joan Oliver; de l’impossible assassinat de l’humanista italià Giovanni Picco della Mirandola… el 1945 (!), en un relat d’ambientació tropical, i de com la visió d’un monstre fa tenir comportaments estranys a gent pietosa, aquests dos últims obra del mateix autor, Ramon Vinyes. De tot això, va, Bromistes, tramposos i mentiders.

Els relats, com sempre passa en antologies tan diverses, són heterogenis, hi ha alts i baixos i propiciaran reaccions –i valoracions– de tota mena en els lectors, evidentíssimament. Ara bé, és precisament aquest darrer autor, Ramon Vinyes, la clau de volta d’aquesta antologia, allò que la dota d’una especial transcendència, d’un mèrit destacable i que ens empeny a recomanar-ne la lectura vivament. Tornant al pròleg, Ramon Mas (que ens va avançar en aquesta casa part d’aquestes conclusions en un extraordinari article, que podeu llegir aquí) ja ens hi explicava que fou precisament aquesta figura, la de Vinyes, avui dia injustament oblidada en les nostres lletres, qui va exercir el paper de pont entre el que havia fet Bontempelli a Europa i Gabriel García Màrquez a Hispanoamèrica. Llegint les històries de la literatura hispanoamericana d’avui dia sembla que el realisme màgic aflorés a aquelles latituds tropicals com un bolet, però l’antòleg, astutament, ens fa veure que en literatura res es dona per transmissió fúngica, res és atzarós i desprovist de passat, sinó que els fenòmens literaris són més aviat infeccions víriques, que es coven amb el temps i l’exposició. García Màrquez no amaga la influència del català, al contrari, Vinyes resulta una figura a la qual ret diversos homenatges en la seva obra. Sense anar més lluny, la seva presència sobrevola constantment la seva millor novel·la, Cien años de soledad, on apareix sota aquell meravellós epígraf: “el savio catalán”.

En definitiva, Bromistes, tramposos i mentiders és un llibre necessari, amb un pròleg inexcusable i, encara, amb una notícia d’aquelles de bombo i platerets, que ha passat força desapercebuda, val a dir: ben aviat sembla que a can Males Herbes ens oferiran tota la narrativa de Vinyes reeditada. Cal felicitar-nos d’aquesta bona notícia. Per si mateixa i perquè potser serà la manera d’assentar definitivament en les històries literàries –d’aquí i, qui sap, si d’allà– la figura d’aquest autor com el que és: la baula perduda del realisme màgic.

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.