Resulta difícil decidir per on començar la ressenya d’un llibre com aquest, tan tremendament heterogeni. Dònut? Sergent major Shell? Exxon? Alfa i Romeu? Com es pot parlar d’una novel·la de ciència-ficció en què els protagonistes tenen noms com aquests sense que el personal arronsi el nas abans de començar… Michelíada és la història de l’heroi mutant Michelín i d’una guerra futurista que, en realitat, es l’antiga guerra de Troia, tal i com apareix narrada en l’epopeia homèrica. Munné-Jordà no dissimula aquest fet, al contrari, l’explicita. Però embolcalla la història de tants i tants elements nous que, en realitat, acaben tenint poc a veure una i altra. Totes dues obres, la clàssica i la moderna, estan estructurades en 24 capítols i ens narren els últims dies d’un acarnissat conflicte que fa anys i panys que dura. En Homer, el setge dels grecs a la ciutat de Troia; en el cas de Munné-Jordà, una guerra de religió entre cristians i musulmans que té molt (i molt poc) a veure amb el que vivim en els nostres dies.

La guerra i el fanatisme religiós són un dels grans temes d’aquesta novel·la. L’altre, serien els diners i els interessos que hi ha al darrere de tota guerra. La Corporació, aquella mena d’organisme supranacional que mou els fils darrere de tot conflicte, és una metàfora d’aquests interessos. El seu braç executor sobre el terreny és l’holotevé i els seus repòrters, que mediatitzen i controlen el conflicte armat, com si fos únicament un espectacle que s’ha de retransmetre a una audiència que viu idiotitzada, asseguda còmodament al sofà de casa seva. En aquesta guerra televisada (controlada fins al punt de fer l’efecte d’ésser un conflicte de mentida, gairebé una baralla de pati de col·legi en alguns moments) l’heroi Michelín serà la versió futurista de l’Aquil·les homèric. I l’escamot de clons mutants que estan a les seves ordres vénen a ser la versió de Munné-Jordà dels mirmidons. Com en el cas d’Aquil·les, una ofensa propicia que Michelín es negui a combatre a favor dels seus i que ordeni restar inactius els seus poderosos soldats. No serà fins que s’esdevingui una nova ofensa, encara major que la primera, que la còlera conduirà l’heroi a repartir estopa. A La Ilíada, el catalitzador d’aquest canvi era la mort de l’amic d’Aquil·les Pàtrocle, que va ser confós per Hèctor per l’heroi a causa de vestir les seves armes i el va matar. A Michelíada, aquest paper el juga la repòrter Ikea, que sembla despertar en el mutant els mateixos sentiments que el jove aqueu en Aquil·les.

És innegable que Munné-Jordà (que ha trigat una colla d’anys a tenir enllestida aquesta obra) ha sabut llegir bé el text clàssic i se l’ha fet seu amb solvència. Per això qualsevol que conegui el llibre d’Homer podrà establir vincles entre l’original i el seu reflex, distorsionat, sense problemes. De fet, l’obra del català podríem dir que té bona part de les virtuts i dels defectes (si és que podem parlar de defectes en una obra d’Homer) del seu model: per una banda, sap concentrar en un text relativament reduït tota l’èpica d’una guerra de desgast que representa que fa molt que dura i que va creant, a cada dia que passa, nous herois i nous màrtirs; per una altra, cal advertir que tanta guerra pot acabar empatxant el lector, ja que argumentalment la història no presenta cap complicació, no avança a grans gambades.

Michelíada excel·leix molt més pel que fa a la forma que al fons. És a dir, la novel·la és sobretot una mostra magnífica d’originalitat a l’hora de tocar un tema tan trillat com el de la guerra de Troia, llegint gairebé literalment el clàssic d’Homer. En l’aspecte formal, Munné-Jordà desplega una quantitat enorme de recursos, tots diferents. Tots ben originals. Emulant l’Ulisses de Joyce (no pas el d’Homer, aquesta vegada) l’autor ens ofereix a cada capítol un punt de vista narratiu diferent (passa de la 1a a la 3a persona, del narrador omniscient a l’espectador i al protagonista), expressat en una tècnica narrativa diferent (des de la narració convencional a les escenes teatrals, a l’entrevista o, fins i tot, a la reproducció del llenguatge usat en els missatges de mòbil, en el capítol VIII) i, encara (redoblament de tambor), s’ha esforçat de no dir perquè cada personatge s’expressi en un dialecte del català diferent (des del rossellonès dels mutants al valencià dels fonamentalistes).

És tal el desplegament de recursos, que no saps on acaba la intenció de l’autor i on comença la imaginació del lector. Realment l’autor fa una picada d’ullet al nostre cronista Ramon Muntaner quan fa ús diverses vegades del seu característic “què us diré?” per captar l’atenció del lector, o ens ho imaginem nosaltres? Tenia al cap Munné-Jordà les Tropes de l’espai de Robert A. Henlein quan escrivia aquells fragments on es descriu els apedaçaments protèsics que dispensa tan alegrament la doctora Firestone als soldats esguerrats (i que els omple tant d’orgull) o és casualitat? I l’hilarant capítol XXI (“Notícies del desastre ecològic”), amb la seva conya descomunal a l’ecologisme i el vegetarianisme, no és pas en el fons inspirat per la ironia continguda en l’extraordinària La guerra de les salamandres del txec Karel Capek o, potser, fins i tot en el relat d’Edward Page Mitchell “El hombre más capaz del mundo”? I acabo reblant el clau: Seria excessiu voler veure en la tesi final del llibre un ressò a les reivindicacions promutants defensades per Magneto al còmics dels X-Men?

Michelíada és un llibre estrany (no n’hi ha cap dubte) i per això mateix cal advertir que no és per a tots els públics. A mi personalment em va costar d’entrar-hi, però quan ho vaig aconseguir em va acabar agradant. Concretament els últims capítols m’han semblat magnífics i el final fa que valgui la pena haver-la començat. En definitiva, una obra valenta, diferent i amb aquell punt provocatiu a què tant acostumats ens tenen ja els nois de l’editorial Males Herbes. Dóna gust comprovar que alguns vells rockers encara arranquen notes noves a la guitarra. Bravo pel mestre!