JANOWITZ (2021) – Macip Garzón

RESSENYA

JANOWITZ (2021) - Macip Garzón

Una novel·la juvenil de ciència-ficció que juga amb el concepte de realitat i normalitat per oferir una història on es donen la mà les matemàtiques, l’art, la tecnologia i la paraula.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autors: Macip Garzón
Títol: Janowitz
Editorial: Fanbook
Any: 2021
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-18327-38-4
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Aquesta és la nova realitat i val més que s’hi acostumi. Perquè no sap quan tornarà a canviar. Si és que mai ho fa

La realitat, la normalitat; la nova normalitat, aquesta frase que ens hem afartat de sentir durant aquests últims mesos i que té un punt inquietant, perquè sembla que hagi vingut per quedar-se indefinidament, perquè ja és la “norma” i qui sap quan canviarà, si es que canvia. Si nosaltres llegim aquesta frase, és probable que en aquests moments pensem en mascaretes i distància, en una realitat recognoscible on alguns elements i costums s’han alterat, però… què passaria si els canvis fossin més radicals? Com reaccionaríem? Què passaria si, de cop i volta, els rius deixessin de fluir o l’heura s’allunyés dels aparells electrònics?

Aquests són els canvis que sacsegen la realitat de Janowitz, canvis radicals, anomalies que semblen indicar que les lleis de la natura s’estan transformant, alterant: pluges sense núvols, rius que no baixen, herba que creix on no toca, plantes que reaccionen i es mouen de forma que no sembla normal, i una epidèmia inexplicable que fa que la gent deixi de veure-hi, no pugui obrir els ulls, no els pugui tancar… La idea de la ceguesa espontània, una idea que ja va explorar José Saramago a Assaig sobre la ceguesa, ens podria fer pensar que potser ens trobarem aquí amb una exploració similar. Però no és així. El que ens proposa Janowitz, de Macip Garzón (pseudònim literari amb què signen Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón), és un viatge més divers a través de nou personatges que ens posen al davant un mirall per plantejar-nos quina és la nostra reacció al canvi, com construïm les nostres creences i les nostres limitacions, les nostres pors i les nostres identitats, com es construeixen els jocs de poder i com, a vegades, hem d’aprendre a mirar de nou.

El primer personatge que trobem és Ziggy, un nom que ens porta a David Bowie, a aquell extraterrestre androgin que va ser el seu alter ego i que ens pot fer pensar en l’espai, en la música, en aquell que se sap diferent o potser fins i tot en aquell que observa la realitat amb certa distància. És el que buscaven els autors? Això ja ens ho diran ells en algun moment, o ho descobrirà cada lector quan s’hi acosti. Una de les curiositats del llibre és la numeració dels capítols, perquè no es tracta d’una numeració clàssica. Com deia, Ziggy és el primer personatge que apareix, però no hi ha un u amb ell, sinó un tres. El número u li pertany al Wade, el següent personatge que trobem. Es tracta d’un periodista que té un programa a internet i que en aquests moments vol relatar a través del seu videocast tot el que passa a Janowitz. En concret, el que passa al voltant de la Pagoda Daquin, un espai ancestral i punt neuràlgic de Janowitz, on les coses empitjoren a cada moment. Això ho nota també l’Alice, el personatge a qui li correspon el número quatre, infermera i parella d’en Wade, que porta dies tractant aquesta epidèmia que provoca que la gent no pugui veure-hi, no pugui obrir els ulls…

Quan el món sembla que se’n va en norris, l’ésser humà té tendència a buscar el consell dels savis o del govern, d’algú que li indiqui què cal fer. Però també sorgeixen teories, persones que busquen una oportunitat per dir la seva o per portar a terme la seva agenda personal o col·lectiva. Janowitz no és una excepció. Per això el següent personatge és l’Hègemon (el líder, el que té l’hegemonia, el poder). Es diu Hoenikker i no sembla despertar gaire simpatia entre la gent per la seva manera de governar, i encara menys entre els seguidors de l’Ender (el número vuit), que formen part dels Argius, un grup reivindicatiu a qui la classe dominant considera terroristes i anomena Rates (i que en cert moment del llibre permet fer un paral·lelisme amb les rates del flautista d’Hamelin). És probable que aquest últim nom, el d’Ender, ens sigui més familiar, un referent més clar que els anteriors, i que ens porti a Orson Scott Card, però també a la idea d’estratègia, de guerra, de joc. Cal reconèixer que una de les virtuts del llibre és que t’ofereix aquesta doble lectura: la lectura de la història i l’intent d’anar lligant les referències, els noms i la informació que creus que et donen per resoldre els misteris, per buscar paral·lelismes amb la personalitat dels personatges a qui creus que fan referència, per llegir entre línies i anar més enllà. La gràcia és que, quan acabes la lectura saps on hi ha el punt final, però el cervell segueix jugant a lligar caps i noms.

I parlant de noms, el següent que trobem és el número nou, la Katniss (els lectors d’Els Jocs de la fam coneixeran segur el nom), una arqueomàtica excèntrica i fascinant que sap llegir més enllà de les paraules, les imatges, les matemàtiques i els números, i que parla de conceptes que els governants i savis de Janowitz no volen ni sentir a parlar. Del cantó del poder també trobem la Flynn, el número dos, una tinent de les forces armades que domina l’estratègia. Però encara queden dos personatges més: la nena, que no té nom, i el Joshua, un home que veu una oportunitat per exposar el seu missatge, més pacífic que el de l’Ender, però igualment perillós per l’statu quo, perquè sembla apropar-se a la idea de profeta, de religió.

Estem davant d’una novel·la coral, on els capítols se succeeixen de forma ràpida, amb un ritme àgil que juga a favor de la sensació d’urgència que transmet la trama: Janowitz està en perill i cal fer alguna cosa, però, què? Cada personatge ens ofereix la seva visió. A través d’una tercera persona molt directa, cadascun d’ells es van intercalant en forma de capítol, fent que la trama avanci, que observem el que pensen els uns dels altres, però també el que pensen de la realitat que estan vivint. Tenim, per tant, nou punts de vista que es van trobant i separant, que ens permeten veure el que passa a Janowitz i ens conviden a reflexionar sobre les diferents maneres d’afrontar el canvi i la possible desaparició.

Els autors ens proposen un viatge que també és una mena de joc, un joc que té a veure amb alguns dels noms dels personatges i alguns dels elements que anem trobant al text. I aquí és on es fa difícil no fer una mena d’spoiler o una mena de mapa de picades d’ullet, cercant aquests referents. Alguns els he comentat, però és difícil no pensar en el personatge de Flynn i recordar cert programador d’una pel·lícula dels 80, o llegir el nom de Joshua i recordar a Matthew Broderick i la veu que parla des de l’ordinador preguntant: «Shall we play a game?». I així podríem seguir construint els personatges, intentant anticipar si l’Alice que hi ha al llibre té a veure amb la de Lewis o fa referència a altres Alícies que apareixen a l’obra de Charles W. Lamb, o si en Wade és un homenatge a algun periodista famós o a un personatge de Ready Player One.

Posats a buscar referències, no sé si els autors han buscat jugar amb el deu romà Janus al títol, però la veritat és que el deu dels inicis i les portes, de les transicions i els llindars, dels començaments i els finals (també dels conflictes) podria encaixar perfectament en aquest viatge que obre possibilitats, que ens parla també de la dualitat, una dualitat que existeix a Janowitz i que ens parla de la sexualitat, del gènere, dels estereotips que ens volen acotar; del diferent, d’aquell que no encaixa i mira al seu voltant buscant a quina part del món pertany; de la idea inamovible de normalitat i de com, a vegades, hem d’aprendre a mirar i escoltar. Una novel·la juvenil àgil, que atrapa i sap barrejar el misteri, la tecnologia, l’art i les matemàtiques amb unes imatges visuals que funcionen bé. Voleu saber com és Janowitz? Entreu i busqueu la Pagoda.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments