Hi ha novel·les oportunistes i ressenyes oportunistes. I sí, aquesta –no ens n’amaguem– és una ressenya oportunista. A pocs mesos de l’estrena de la versió cinematogràfica de L’any de la plaga, ens ha semblat un moment oportuníssim per publicar una ressenya que havíem deixat pendent en el seu moment, però que no deixava d’ésser un deute, d’alguna manera, amb un dels autors que ha donat (està donant) més al gènere fantàstic en català els últims anys. De fet, Marc Pastor és dels pocs autors que aconsegueix l’inusual fita que els seus llibres, escrits originàriament en català, siguin traduïts, quasi simultàniament (en el cas de l’últim, Farishta, sense el quasi) al castellà.

Al web, qui ens segueixi habitualment, ja sabrà que som fervents seguidors del corvovers, aquest particular univers construït per Marc Pastor al voltant de les seves novel·les. L’autor, amb un estil i una ambició desconeguts en el fantàstic català, ha concebut la seva obra com un Tot, en el qual s’entreteixeixen personatges, trames i trops. Aquesta visió unitària al voltant de la família Corvo no es dona des del començament, és cert. És a partir de Bioko (2013) que l’autor fa una subtil revisió de les seves obres anteriors i les inclou magistralment dins d’un univers personalíssim. I val a dir que de manera convincent. Com –es preguntaran els lectors que no s’hagin apropat mai a l’obra pastoriana– si les trames discorren en moments històrics tan allunyats en el temps, els uns dels altres? Bé, el temps no ha estat mai un problema per a Marc Pastor…

L’any de la plaga, doncs, no participava en el moment d’ésser escrita, aquell llunyà 2010, d’aquesta visió global. Va ser més tard que l’autor va aconseguir inserir-la en el corvovers. Però llegida avui (o rellegida), no hi ha dubte que hi encaixa com un guant. Ben bé com si tot obeís a un pla preconcebut magistralment. O com si l’autor fos tot un Senyor del Temps capaç de traslladar-se al passat per modelar-lo a la seva conveniència.

La novel·la parteix d’un motiu més que conegut en el gènere de la ciència ficció, el dels desastres apocalíptics (en aquest cas preapocalíptics). Les invasions extraterrestres han donat molt del joc al gènere, especialment des de mitjans segle XX, quan en la literatura nord-americana la psicosi d’una invasió (d’un altre mon o, de manera molt més plausible, del bloc soviètic) van donar obres ben conegudes i estudiades. Una de les més cèlebres (i de les quals més adaptacions al cinema s’han fet) és sens dubte Els lladres de cossos (1955) de Jack Finney. Aquest és indubtablement (descaradament) el punt de partida de la novel·la de Pastor. De fet, si algun “però” li podem fer a la novel·la és l’excessiva fidelitat a aquest llibre, o més ben dit, a una de les seves adaptacions per a la gran pantalla. No desvetllarem res del final, però els que hagin vist La invasió dels ultracossos (1978) de Philip Kaufman ja sabran a què em refereixo…

Però no és l’únic. Si alguna cosa caracteritza la narrativa de l’autor barceloní és la capacitat per amalgamar clàssics i referents (i no únicament de la literatura) en les seves obres que, escampats “cum grano salis” esdevenen un autèntic joc per als lectors, que sovint s’hi enganxen irremediablement. És un dels ingredients del seu èxit, creiem. Així doncs, a L’any de la plaga també hi podem trobar ecos de El dia dels trífids (1951), el clàssic de John Wyndham o, fins i tot, de La guerra dels mons (1898) de Wells. I, per què no, també ens poden venir al cap flashos de la masterpiece pedroliana Mecanoscrit del segon origen (1974).

Com en aquelles obres finimundistes, Pastor ens situa davant de l’inici de la fi del mon, i la novel·la es recrea mostrant-nos com Víctor Negro, el protagonista, ha d’anar adaptant el seu dia a dia a les noves circumstàncies. Casant la seva quotidianitat a l’extraordinarialitat. Des d’aquesta òptica, la novel·la no presenta cap plantejament original, sinó que sembla prometre més del mateix que d’altres. Però el que distingeix aquest llibre de la majoria és l’ambientació, el tractament dels personatges, convincent i realista i, sobretot, el sentit del ritme. L’any de la plaga, com la resta de les novel·les de Pastor, té un ritme trepidant, endimoniat, àgil, gens esgotador, capaç d’enganxar el lector del principi a la fi. De fet, el llibre quasi es pot llegir d’una tirada, si es disposa de temps suficient. La qual cosa la converteix en una lectura recomanadíssima per aquests dies de vacances estivals, amb tantes hores mortes.

Mostra de la seva vàlua és que l’obra, al seu torn, ha esdevingut un clàssic i referent per a d’altres obres de gènere, almenys dins de la literatura més nostrada. Dos exemples, ben recents i dels quals hem parlat amb entusiasme aquí: la hilarant El crit de les ultracoses (2015), del biblioamic David Ruiz i Herba negra (2016), de Ricard Ruiz i Salvador Macip, guanyadora en l’edició de l’any passat del nostre Premi Imperdible a millor llibre fantàstic escrit originalment en català.

De l’autor s’ha dit que sovint escriu de manera molt cinematogràfica. És una manera de posar de relleu aquesta capacitat per generar imatges en la ment del lector, de fer-lo partícep d’un univers mental col·lectiu a base de referències a la literatura, al cinema i fins i tot a la música. Pastor no és un erudit, un intel·lectual. Marc Pastor escriu novel·la popular (i això no és menysvalorar-lo, ja que la millor literatura de gènere fantàstic té bona part de les seves arrels precisament en aquest tipus de literatura), en el sentit que els seus referents són els de la majoria. Per això arriba a una majoria, és clar.

Amb el precedent d’altres adaptacions cinematogràfiques poc reeixides (abans mencionàvem el Mecanoscrit, per posar només un exemple) caldrà veure ara què ens ofereix Carlos Martín Ferrera. Si el director n’ha tingut prou amb el ritme cinematogràfic que tothom coincideix que impregna el llibre o bé si li ha preferit donar el seu toc personal. En qualsevol cas, mai hem de jutjar una pel·lícula pel llibre en què es basa, ni viceversa. Per això mateix, llegir L’any de la plaga ara, just abans d’anar-la a veure al cinema, no pot ésser una limitació, un risc, un inconvenient, sinó tot el contrari. Nosaltres des d’aquí us hi convidem.

I després, aneu al cine!