Adzúm i els monoculars: fusió! és un llibre que intenta, i al meu entendre aconsegueix, fer quelcom de complicat: fer riure i prendre’s seriosament a si mateix en tant que text literari, i en tant que narració. Fer riure, n’estic convençut, és el més complicat que es pot fer des de la literatura i són escases les excepcions que aconsegueixen aquest efecte sense pagar un preu, per mi sovint massa alt, en termes de solidesa narrativa. Quan això passa, el text es converteix en un seguit de gags que deixen de banda qüestions com la construcció de personatges, l’elaboració de la trama o l’estil literari. Adzum aconsegueix evitar la majoria d’aquests perills, i quan no ho fa gairebé que se li perdona gràcies al seu esperit brètol i descarat. El llibre és un enorme acudit, d’acord, però té bastant clar quins són els seus referents i sap utilitzar-los per a bastir una història ambiciosa, interessant, i que suggereix un univers imaginatiu ric i divers que va més enllà del que llegim a la pàgina.

Ja que he esmentat els referents que fa servir el Sergi G. Oset, és de rebut assenyalar que aquests es troben dintre de la ciència ficció més propera a l’space opera —naus espacials, planetes estranys, alienígenes de tota mena… —, però plena a vessar de personatges sorgits directament —i deformats per la imaginació estranya de l’autor— del folklore català. Adzum i els monoculars forma part de la col·lecció El Concili Fetiller que està publicant Edicions SECC, dedicada a la publicació de títols de tota mena, sovint propers al pulp, arrelats a l’imaginari català. I en G. Oset sap treballar i actualitzar aquest imaginari a través de la sobreexplotació (per una vegada, això és una virtut), la caricatura i el gamberrisme. Personatges com els Astrogàvers, els pardinots, els bruixots i bruixotes del concili fetiller i la seva expansió cataclana… Tot resulta familiar alhora que és nou, en bona mesura gràcies a la riquesa dels recursos lingüístics de l’autor. Hi ha moments, per exemple, en els quals el llibre recull, de forma directa, el discurs mental d’alguns personatges, en una mena de lliure fluir de la consciència que potser faria plorar Pompeu Fabra, o potser ha fet plorar també el responsable de la correcció del llibre, però el cas és que funciona i atrapa del tot l’atenció del lector. L’efecte, si heu llegit la magistral Michelíada de l’Antoni Munné-Jordà (o el meravellós Iris, d’Edmundo Paz Soldán, aquest en castellà), és bastant similar. En Sergi G. Oset fa equilibris constants entre la seva insistència per frapar el lector i la necessitat de construir un bon text amb paraules, i de tant en tant guanya el primer element, però en termes generals l’estil està perfectament controlat i és, o a mi m’ho sembla, adient pel tipus d’història que està escrivint.

I el tipus d’història? Pulpera al màxim. Estrambòtica. De vegades confusa. Amb personatges extrems i estranys connectats entre sí per vincles inestables i imprevisibles, com si fos una tercera pel·lícula de Guardians of the galaxy sense cap mena de limitació escrita sota els efectes dels estupefaents: la trama ens fa acompanyar l’Adem (fill de la fetillera que governa els mons del Concili Fetiller. També és un senyor que té una càmera de vídeo en comptes d’un cap…) i els monoculars, enviats a investigar un planeta en mans d’una corporació rival. Aquest pretext dona peu a una sèrie de persecucions, batalles, traïcions i enganys, que fan avançar la trama a ritme vertiginós. És tan interessant com divertit, i se’n gaudeix especialment si t’agraden els arguments excessius, però una narrativa una mica més descomprimida hagués tingut com a resultat (de nou, en opinió meva) un text més sòlid i més perdurable. Donat el fort caràcter pulp del llibre, però, sospito que en aquest sentit el resultat final deu ser, exactament, el que el seu autor tenia planejat.

Ja deia al principi que fer riure escrivint és complicat, i aconseguir-ho sense deixar de banda l’atenció al text literari com a creació de moltes capes deu ser-ho encara més. Al mateix temps, el sentit de l’humor és, sospito, un dels criteris estètics més personals que hi ha. Per això fa de mal dir què li semblarà aquest llibre a un altre lector. Personalment, el recomano molt. M’agrada la història en sí, el lloc que hi ocupa el sentit de l’humor, l’esforç dedicat a la creació d’un univers imaginatiu i l’ús que fa del llenguatge. Crec que és un llibre que oculta més del que podria semblar en un primer moment: Adzum proposa un joc, i si s’accepten les seves regles obre la porta a una experiència molt personal i a l’imaginari d’un autor del qual en sentirem a parlar en el futur. Si us ve de gust llegir quelcom de diferent, Adzum i els monoculars: fusió!, pot ser el vostre llibre.