ESTACIÓ BOIRA (2018) – Enric Herce

RESSENYA

ESTACIÓ BOIRA (2018) – Enric Herce

Enric Herce s’ha convertit per mèrits propis en una referència del cyberpunk en català. Després de l’èxit de Simulacions de vida, arriba la seva nova novel·la.

Autor: Enric Herce
Títol: Estació Boira
Editorial: Males Herbes
Any: 2018
Pàgines: 250
ISBN: 9788494780059
L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Una de les coses que més he valorat del llibre és, precisament, la seva voluntat de, si no donar resposta, com a mínim explorar una sèrie de qüestions molt actuals a través del prisma de la literatura de gènere

En el moment d’escriure aquesta ressenya, un dels darrers títols publicats per l’Editorial Males Herbes és la novel·la Estació Boira del reusenc Enric Herce, una interessant incursió en el món del ciberpunk amb tons distòpics que els aficionats a la  ciència ficció farien bé en no deixar passar. A Herce ja el coneixíem per Simulacions de Vida, també de ciència ficció —podeu llegir-ne la meva ressenya a Núvol o la d’en Daniel Genís a El Biblionauta—, però la meva opinió és que a Estació Boira demostra una millora en termes de recursos d’estil i de paleta imaginativa. Com a Simulacions de Vida (SdV d’ara en endavant), Herce té tendència a farcir el text d’una multiplicitat de temes que corre el risc d’entorpir l’agilitat de la trama, com succeïa en certa mesura a l’anterior novel·la, però ara demostra saber jugar amb les diferents capes del text  per a aconseguir una experiència de lectura fluïda. El que a SdV podia convertir-se en un coll d’ampolla ara és una organicitat de temes que l’autor explora amb gràcia i habilitat malabar. La guerra, els refugiats, i la memòria com a espai vital, són només algunes de les qüestions que visitarem a través de l’escenari imaginat per Herce o de les peripècies dels seus protagonistes. I no oblideu aquesta paraula: escenari. La recuperarem sovint al llarg de la ressenya.

A Estació Boira seguirem la història d’en Max, un soldat retirat que ha emigrat a l’estació orbital que dona títol al llibre fugint d’un passat que el turmenta i d’un planeta Terra en guerra permanent que fa pensar molt en la guerra contra el terror que empara molts dels conflictes armats que coneixem actualment. A l’Estació Boira en Max fa de soldat, una professió que s’ha transformat, i ha passat de ser un cos dedicat a la persecució dels delictes al responsable de dur a terme una mena de control permanent de les emocions dels ciutadans per tal de garantir que tots ells prenen una substància anomenada relev dissenyada per a mantenir la calma i evitar tota expressió violenta, ja sigui a nivell emocional o conductual. Dit d’una altra manera: mantenir la població sota un estat més o menys raonable de sedació per a evitar conflictes a l’entorn tancat que representa l’Estació. El disparador de la trama, en aquest context, és la desaparició d’una coneguda d’en Max i la descoberta d’una substància capaç d’anul·lar l’efecte del relev. Tot plegat dóna peu a un thriller policíac en un entorn de ciència ficció que poc a poc anirà ampliant l’abast imaginatiu de l’escenari, tant pel que fa a les seves característiques actuals (actuals, s’entén, des del punt de vista d’en Max) com als esdeveniments del passat que l’han convertit en el que són. Com, de fet, a un futur que la novel·la apunta i suggereix i que és a on més clarament s’hi albira la influència dels referents ciberpunk amb què juga l’Herce, i que van des de Ghost in the Shell a Blade Runner, per esmentar-ne només alguns dels més clars (i confessats pel propi autor a la presentació del seu llibre).

Per a desplegar la seva història, l’autor ha optat per una estructura que d’entrada m’ha semblat arriscada però manega bé: la novel·la prescindeix de capítols estrictes i opta per un text seguit que modula els canvis de ritme i de temps narratiu mitjançant diferents modalitats textuals. Així, el lector es troba el fil principal de la història sembrat de fragments de textos periodístics inventats, discursos de personalitats de l’univers inventat per l’autor, anuncis o transcripcions de reality shows futuristes que contribueixen a afermar la versemblança de l’escenari i a on, val la pena assenyalar-ho, Herce fa alguns dels infreqüents usos de l’humor que té la novel·la a través, sobretot, de la sàtira. Aquestes seccions, diferenciades sovint del cos principal del text gràcies a recursos gràfics i de maquetació, permeten que el text respiri i passi de forma còmoda del flashback o analepsi al present, i a l’inrevés. Aquesta estructura, diguem-ne flexible, es combina amb un estil més aviat sintètic que li escau a la combinació de gèneres de la història, amb el seu fort component policíac. A nivell estètic, doncs, la novel·la funciona molt bé.

I a nivell temàtic? Doncs també, tot i que el risc de confusió per al lector, derivat de la multiplicitat de temes tractats en un text relativament curt, és un dels retrets que, de tant en tant, se li pot fer a la novel·la. Dit això, val a dir que una de les coses que més he valorat del llibre és, precisament, la seva voluntat de, si no donar resposta, com a mínim explorar una sèrie de qüestions molt actuals a través del prisma de la literatura de gènere. Parlo de temes com la droga, la guerra i els refugiats, sobretot, però també en com la tecnologia pot canviar la nostra manera de veure’ns a nosaltres mateixos —en aquest cas canviant la nostra manera de percebre la memòria— i els riscs que això pot comportar. D’això darrer, i d’algunes de les escenes relacionades amb el passat d’en Max com a soldat, surten algunes de les característiques que li donen una dimensió tràgica al protagonista i el converteixen en un personatge tan interessant i tan adient per una novel·la amb tons noir. De nou, el contrast entre el que veiem del planeta Terra i el més aviat claustrofòbic ambient de l’Estació Boira (potser no prou aprofitat, fins i tot), no fa més que potenciar el paper de l’escenari ciberpunk i reforçar la impotència relativa dels personatges davant d’uns esdeveniments cada vegada més allunyats de la seva capacitat d’interferir-hi.

Podeu veure que la novel·la m’ha agradat. Crec que té molts aspectes a destacar i que aquests destaquen molt més que algunes qüestions d’estil o de gestió de la informació que li resten un punt de claredat. L’Herce proposa un llibre molt diferent a la seva novel·la anterior a tots nivells, però malgrat aquesta distància estil·lística i temàtica crec que es pot afirmar que la seva eficàcia com a narrador ha millorat. Estació Boira és una novel·la que atrapa i que ressona en el lector, i que deixa prou coses a l’aire com per a permetre que l’autor hi torni o, encara millor, que el lector s’imagini el que hi ha més enllà.

L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 52 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments