Les noves editorial de gènere fantàstic no paren de donar-nos sorpreses agradables. Clàssics recuperats, autors actuals de primeríssim ordre… hi ha qui parla d’època d’or del fantàstic en català. No seré jo qui llanci aigua al vi, i menys encara quan em proposo parlar d’una de les sorpreses editorials (almenys per a mi ho ha estat) d’aquest any, l’enormíssima Duna (o Dune, a gust del consumidor) de Frank Herbert. I és que Duna, a diferència d’altres títols recuperats que han anat apareixent els últims temps, és un llibre que mai ha desaparegut del tot de les llibreries i que en castellà s’ha anat editant i reeditant incessantment (sense anar més lluny, el 2019 Nova va treure una extraordinària revisió a càrrec de David Tejero Expósito de la traducció de Domingo Santos, amb una dotzena d’il·lustracions magnífiques que l’artista Sam Weber va realitzar per a l’edició nord-americana commemorativa del 50è aniversari). L’aventura de publicar-lo en català, doncs, semblava arriscada. O almenys podia semblar-ho des de fora. Si per un costat comptem amb la picossada que es deu demanar al mercat actual per un títol com aquest (més en l’any que Denis Villeneuve n’ha estrenat l’aclamadíssima versió cinematogràfica), per un altre calia comptar amb el fet que els fans que havien volgut aproximar-s’hi ja ho havien pogut fer en incomptables edicions en castellà. A Mai Més i Raig Verd, però, amb el bon ull i l’empenta que els caracteritza, no els va tremolar la mà i avui els lectors catalans tornem a tenir disponible aquest títol majúscul (enorme ja ho he dit, oi?) en la nostra llengua. I pel que sembla, la resposta ha estat extraordinària i massiva.  

Sempre és agradable de veure que la feina ben feta obté la seva recompensa. I val a dir que la feina que han fet Raig Verd i Mai Més ho ha estat. I molt, de ben feta. No només a l’hora de revisar el text preexistent de l’edició de Pleniluni de l’any 1989 (obra de Manuel de Seabre) i acostar-lo a la llengua actual, sinó en l’actualització d’un munt de conceptes, termes i idees, que s’han encarregat d’anar explicant en detalladíssims fils a les xarxes i, sobretot, en uns butlletins que periòdicament els subscriptors anaven rebent per mail amb totes les actualitzacions del llibre. Algú s’hauria d’aproximar algun dia a aquesta manera de fer, que converteix els compradors pràcticament en agents actius del procés editorial, i fer-ne un estudi detallat. Que a Twitter es posa en discussió el títol (Dune o Duna)? Cap problema: el llibre té dues cobertes amb els dos, a escollir el que més agradi. Que l’edició amb tapa dura no està a l’abast de totes les butxaques? Tranquils: ens n’ofereixen una altra de més barata de rústega. Quan una editorial s’estima els llibres i tracta els lectors amb respecte es mereix tots els èxits. Ho sé, ho sé… més que una ressenya aquest cop això sembla una promoció encoberta, però és que hi ha vegades que el ressenyaire no es pot abstreure de la seva naturalesa de fanboy, i quan el teu llibre de ciència-ficció preferit és tractat amb aquesta cura, senzillament no pots estar-te’n de sentir-te agraït. I tot això sense haver dit res encara de les extraordinàries il·lustracions, des de les portades (magnífica la de Ricard Efa! Magnífica també la de Maria Picassó!) a les interiors que separen les parts del llibre.

És clar que el que he dit fins ara valdria ben poc si el contingut del llibre no fos el que és. Perquè sí, senyores i senyors, Duna és per mèrits propis un dels grans títols de la ciència-ficció de tots els temps. El millor? Costa de dir, i ja entraríem en el terreny dels criteris de cadascú, però indubtablement és un títol fonamental i d’una influència incommensurable. Per què, us demaneu? Per contestar aquesta pregunta hauríem de parlar del llibre i, a aquestes alçades, qui és que no coneix de què va la gran epopeia d’Arrakis, el planeta desert? Bé, les preguntes retòriques tenen el risc sovint de no ser-ho, de retòriques (ho sabem prou bé els que ens dediquem a l’ensenyança), així que potser sí que val la pena dir-ne quatre coses del llibre i el seu autor… Tot va començar el llunyà any 1964, quan el periodista i fotògraf Frank Herbert va publicar el relat curt Món de dunes. Poc després va aparèixer, aprofitant el seu ressò, El profeta de Dune. De la fusió d’aquests relats sorgirà, un any més tard, una de les històries de ciència ficció més impressionants i complexes que s’han escrit mai: Duna, crònica del planeta Arrakis i del seu profeta Muad’Dib. Immediatament, el llibre va causar una forta commoció i, el mateix any, va ser guardonat amb els prestigiosos premis Hugo i Nebula, a part del Premi Internacional de Fantasia, ex aequo amb El senyor de les mosques, de William Golding. Com a conseqüència d’aquest èxit, Herbert va enllestir cinc parts més de la història, amb sort desigual: El messies de Dune (1967), Fills de Dune (1969), Déu emperador de Dune (1971), Heretges de Dune (1974) i Casa capitular: Dune (1976).

El resultat és una obra èpica de dimensions autènticament colossals, comparable a molt poques altres novel·les. Potser únicament el cicle d’històries que Asimov dedicà a La Fundació i (seguint el criteri d’Arthur C. Clarke) El senyor dels anells de Tolkien, donarien una impressió aproximada de la magnitud dels esdeveniments que podem trobar narrats aquí. I és que podem afirmar que Herbert, a l’igual que Asimov i Tolkien, aconsegueix de donar al seu relat la versemblança de les cròniques històriques. Duna és, com les pròpies històries d’amor i de guerra que canta el poeta-soldat Gurney Halleck, un autèntic cantar de gesta. Però Herbert, a diferència d’altres autors de ciència ficció (com el propi Asimov), no ens parla d’un futur robotitzat, tecnificat i controlat pels nostres avenços tecnològics. En el futur de Herbert l’evolució ha corregut per altres viaranys: després de la Jihad Butleriana (la revolta que va acabar amb la tirania de les màquines) la fabricació de ginys mecànics està molt restringida. Si en aquest futur que ens proposa Herbert l’evolució no ha estat, doncs, tecnològica, sí que ha existit, en canvi, una evolució mental, representada sobretot per la figura mísitca de les bruixes Bene Gesserit i la profecia del Kwisatz Haderach.

En realitat, la història de Duna és moltes històries en una de sola. És la història de Paul Atreides i el seu viatge iniciàtic des del seu planeta natal, Caladan (un lloc bell i amb grans oceans i tempestes) fins a Arrakis (el terrible planeta desert conegut com a Duna). Arrakis és l’únic lloc de la galàxia on es produeix l’espècie, el combustible del futur, el preuat mineral d’efectes geriàtrics que tant cobdicia la Cofradia de Navegants, perquè és l’unica manera de realitzar els viatges interplanetàris. Qui controli Arrakis, doncs, controlarà l’espècie i, de retruc, l’economia de la galàxia (una metàfora molt clara de la situació al Pròxim Orient). Duna és també la història de Paul Muad’Dib, la versió futurista de Lawrence d’Aràbia, el valerós estranger que aconsegueix d’erigir-se en el cabdill del poble Fremen (els misteriosos nòmades del desert d’Arrakis) i alçar-los contra l’opressió dels Harkkonen i l’emperador Shadam IV. I Duna és, encara,  la història del Lisan al-Gaib, la Veu de l’Altre Món, el líder místic que, en la superstició arrakena, haurà de conduir els Fremen, convertits en legions fanàtiques de guerrers suïcides, fins al paradís després de la jihad. Duna és, en definitiva, la història d’un nen, Paul, fins que es converteix en un déu, el Kwisatz Haderach.

Consideracions místiques o filosòfiques a part, Duna representa també una temptativa molt primerenca per a discutir sobre sostenibiliat i ecologia. Herbert, que a mesura que passaven els anys s’anava sentint més i més preocupat per l’estudi de l’ecologia i de les energies alternatives (com ho demostren els seus nombrosos articles i llibres sobre el tema), va decidir situar l’acció de la seva novel·la en un planeta desert on no hi queia mai ni una gota d’aigua, com als deserts d’Aràbia. Això va portar els Fremen (com els tuaregs de Mauritania) a considerar l’aigua el bé més preuat de tots. Així doncs, no resulta estrany que una de les manifestacions de dolor més sentida sigui aquella mitjançant la qual, en els rituals Fremen, es vessa la pròpia aigua corporal, és a dir, les llàgrimes. Duna és, en síntesi, un escenari radical: a la tirànica opressió dels Harkonnen s’hi ha de sumar l’hostilitat del medi. És lògic, doncs, que en un escenari desolador com aquest l’única esperança que hi ha sigui la de la vinguda d’un messies salvador, el Lisan al-Gaib. Recordem que fou precisament sota l’opressió de l’exèrcit romà invasor, a les dunes del desert de Palestina, on es desenvolupà el moviment messiànic més important del nostre món.

En definitiva, l’univers de Frank Herbert no és tan allunyat del nostre. Duna és, en molts aspectes, la nostra pròpia història, o per a dir-ho a la manera dels mantres, Duna són històries dintre d’històries de les històries de les històries… I, a partir d’ara, encara la sentirem més a prop, perquè totes aquestes històries són també, altre cop, EN CATALÀ!