– ¡Pero que dices mama, si los oankali son buenos!

A casa meva, la saga Xeongènesi ha esdevingut un fenomen. Arran de la publicació del segon llibre, Ritus de l’edat adulta, vaig convèncer a mos pares que llegissin les dues novel·les d’Octavia E. Butler que l’editorial Mai Més ha editat (la primera entrega de la saga, Alba, podeu trobar-la ressenyada en aquest mateix web). Ells són lectors generalistes, que de tant en tant fan aproximacions al gènere sense gaire prejudicis (tot i que la meva mare diu que sempre prefereix “los clásicos”, que per a ella son Le Guin i Asimov), i vaig pensar que amb la quantitat de matèria sucosa que Butler planteja a la saga, els podria agradar. I no vaig errar.

La següent conversa va tenir lloc el dimecres 21 d’abril durant la sobretaula de cals Dunyó-Cervantes. Per a preservar la seva identitat, els noms de les persones que recull han estat canviats. A favor de la ressenya i la qualitat dramàtica, algunes argumentacions han estat modificades. Qualsevol semblança amb la realitat és, bé, doncs això. Real. ¹

MARIETA: Es que la verdad es que la autora los dibuja muy bien, a todos los personajes. Es muy heavy el conflicto en el que los pone, claro. Y esos, los oankali, que horror, de verdad.

TATI: ¡Pero qué dices, mama, si los oankali son buenos!

La meva mare em mira i riu.

MARIETA: ¡Cómo van a ser buenos! ¡Pero si quieren exterminar a la humanidad!

TATI: A ver, exterminar… pero a los que no quieren unirse a ellos. Y tampoco es exterminar.

MARIETA: Tu dirás, no les dejan tener hijos. Eso es exterminio.

TATI: Sí. Sí. Pero es que los humanos…

MARIETA: ¿Qué?

TATI: Joder mama, es que, a ver, lo que vienen a ofrecer los oankali es bueno. ¡Es que son unos obtusos por no querer aceptarlo!

MARIETA: Mira, tal y como lo veo yo, y por lo que yo conozco de la historia humana, a mi me parece que la autora está haciendo un paralelismo con la colonización de África. ¿No crees? Vienen los blancos, que traen “la civilización”, con sus cosas avanzadas, y les obligan a unirse a ellos, o a exterminarles. A mi me parece lo mismo, vaya. Creo que la autora está contando eso. Además en la foto parece inteligente…

TATI: ¡Ah! ¿Me estás llamando tonta porque me gustan los oankali?

La meva mare sempre mira les fotografies de les autores abans de comprar o agafar un llibre de la biblioteca. Diu que si li cauen bé, si aniria a fer una cervesa amb elles, llavors l’agafa. Octavia E. Butler li sembla una dona intel·ligent.

TATI: Yo lo que digo es que, tal y como está estructurado el libro, no te deja tampoco a los oankali como malos. No hace ese retrato completamente opresor. En el fondo, ellos creen que están haciendo algo bueno para la humanidad, ¿no?

MARIETA: ¡Claro! Te explica la historia desde los blancos. Para que sea más complejo. Si ella no fuera negra, quizá no lo pensaría tanto, pero para mi que ella sea afrodescendiente lo hace evidente.

A mi, que els oankali em cauen molt bé, em fa trontollar totes les idees l’argument de la meva mare. Evidentment, sí, jo també havia fet la lectura colonialista, però la meva fe en la humanitat és tan pèssima que l’arribada dels oankali sempre l’he llegit com una millora considerable. El meu pare, que acaba d’arribar de treballar, seu a taula amb un plat que ha reescalfat.

PEPET: És que no és tan “senzill” com la colonització. En el primer llibre és diferent, està molt construït per a què entenguis la contradicció interna de la Lilith davant la situació en què es troba. I obre la porta a un diàleg.

MARIETA: A ver, a un diàleg no. Los oankali no les dan opción. Ellos lo hacen y punto.

TATI: Sí, perè perquè creuen que és el millor. No és que ho creguin, és que ho saben!

MARIETA: Ya, pero bien que los oankali se guardan una carta en la manga por si la mezcla no sale bien, ¿no? A los humanos no les da esta oportunidad.

TATI: Ja, bueno, d’això va el llibre, no? Una mica, sobre el consentiment… És que, a veure. Els humans resistents també son una mica cabezones, no? Para mi tienen un punto de “Yo lo mío, y lo mío es lo mejor, y yo quiero seguir como estoy y a mi que no me vengan”. Com d’un nacionalisme que al final també és molt perillós, em sembla a mi. Els oankali són l’intercanvi, el creixement. I els humans són uns tancats de ment que no volen canviar. I a més, ja veus com estan els poblats resistents.

PEPET: Clar, és que els oankali tenen integrat com a lògica interna l’intercanvi genètic. Per a ells és indiscutible, és obvi. No hi ha una altra opció.

MARIETA: Pues eso, los oankali también necesitan a los humanos. No los están salvando desinteresadamente. Les manipulan y les hacen chantaje, prohibiéndoles que tengan descendencia, para que se unan a ellos.

TATI: Creo que estás leyendo a los oankali con una psicología humana. Ellos no son así, no se ven así a sí mismos. No hay una maldad voluntaria, buscada, psicológica y maquiavélica. Para ellos es lógico y obvio que los humanos se acabarán autodestruyendo. De hecho, es lo que cuenta en el primer libro: los humanos están al borde de la destrucción después de una tercera guerra mundial que se ha cargado a todo el planeta.

MARIETA: ¡Claro que no se ven mal a ellos mismos! Los colonialistas, los autoritarios nunca se ven mal a ellos mismos.

TATI: Ya…. ya sé lo que dices. Claro. Ya lo sé. ¿Pero es que entonces por qué la autora presenta algo, un futuro que es tan bueno para los humanos?

MARIETA: Para los humanos no. Para los que se junten con los oankali. Los humanos desaparecen.

PEPET: Clar, és que aquesta és la genialitat de la Butler, no? Ho fa complex, perquè la lectura no sigui només anticolonialista. I contradictori per als humans que volen ajuntar-se amb els oankali. El canvi és bo. Presenta una utopia. Però, a quin preu? De fet, és el tema aquest del… vigor híbrid. És un principi de genètica que diu que per a l’evolució és més positiva la hibridació que mantenir la raça pura. Tot i que això és un concepte de quan jo era petit i estudiava, ara igual ja està superat. Però per als oankali és obvi.

TATI: Clar. És a dir, els oankali estan convençuts que els humans es destruiran a ells mateixos. I per tant entenen que estan barrejant dues espècies per a millorar la supervivència de tots els éssers vius, independentment de si son humans, oankali o el que sigui. Per a ells no és diferent.

MARIETA: Pues qué poca fe en la humanidad. Y los bichos estos, tan racionales, tan mentales. Es que… No sé, es como que pinta a los humanos tan malos. ¡Y los oankali no tienen emociones! ¿Quién querría ser eso?

TATI: Bueno, és que el tema de les emocions també és important, no? Com les gestionen o deixen de gestionar, i a què els porta això. A quines accions. La guerra, la ràbia acumulada… Has arribat a la part de la Contradicció Humana?

MARIETA: No.

TATI: Clar, és que… quan hi arribis en parlem.

MARIETA: El tema está, también, un poco, no? en los mestizos. Más que el tema, la posible solución. Porque tienen cosas de las dos partes, y pueden ver el mundo desde una nueva perspectiva.

TATI: Sí, és que és el que fa l’autora a través del personatge d’Akin. I és una cosa que decideixen els oankali, perquè saben que ells mai podran entendre els humans com ho faria un constructe. Creo que los oankali son conscientes de que su visión tiene puntos ciegos. Y por eso dejan que Akin haga lo que hace. No son tan malos, mama.

PEPET: Sí, però sobre això, com acaba el llibr…

MARIETA I TATI: NO! Nooo, spoiler no! Que no hemos llegado!

PEPET: Vale, vale! Ja en parlarem. Però, en definitiva, el llibre és molt complex.

TATI: Parla de la psicologia humana…

MARIETA: Y del colonialismo.

PEPET: I de la bioètica.

TATI: El consentiment.

MARIETA: Y la resistencia a la autoridad. Nunca están en condiciones iguales. Ya pueden ofrecer algo muy bueno, pero no hay diálogo.

TATI: Bueno, ahí está el personaje de Akin. Yo creo que, con este libro, por ahí van los tiros. Buscar un nou punt de vista que pugui ser empàtic amb les necessitats irracionals de cada part, precisament perquè les sent com a seves.

PEPET: Doncs sí.

Mon pare s’aixeca de la taula, recull el seu plat i ens mira.

PEPET: Algú vol un cafè?

Evidentment, sí, vam fer un cafè plegades. I vam seguir la conversa sobre els humans, els oankali, els constructes… No gaire més, perquè ma mare i jo encara no havíem acabat el llibre, però sí que encara hi vam donar algunes voltes. Ritus de l’edat adulta i, en general, la saga Xenogènesi, semblen inacabables.

És per això que tenim una sort immensa de poder comptar amb una traducció al català d’aquesta obra d’Octavia E. Butler. No és només una saga riquíssima en contingut social, com podeu deduir de la nostra discussió de sobretaula, sinó que, a més (com ja vaig exposar en la ressenya del primer llibre), no sotmet l’acció al pensament. La trama externa avança de manera trepidant, no té por de les elipsis, i els conflictes entre els personatges són allò que vehicula i fa que la lectora n’extregui tot el suc conceptual. És per això que la grandesa de Butler és inqüestionable. Mai Més Llibres, teniu feina. A cals Dunyó-Cervantes n’esperem amb candeletes la tercera entrega.

^__________

¹ Com podeu observar, aquesta “ressenya” està escrita en una barreja entre català i castellà. La decisió definitiva sobre aquest afer l’he pres jo, l’autora de la ressenya, però no abans de compartir el dilema amb el comandant en cap de la tripulació. És evident que El Biblionauta té un afany de preservació del català, en tant que publica en català sobre gènere en català; a mi ja m’agrada, això, és un projecte en què crec. Però per altra banda, la realitat que visc a casa meva és bilingüe, i creiem que treballs tan bons com els que fa Mai Més Llibres possibiliten que lectores que generalment trien el castellà com a idioma de les seves lectures, facin el salt al català. Alhora, el canvi instantani entre una i altra llengua li confereixen a la ressenya una veritat i una veracitat prou fresques, que jo normalment valoro quan les trobo a les ficcions. I, en el fons, no deixa de ser ma mare. I intentar escriure a ma mare en català crec que em provocaria un cobriment de cor.