Quan la distopia esdevé realitat

OPINIÓ

Quan la distopia esdevé realitat

El poder més aterridor de la literatura especulativa és quan l’encerta.

Escriptora i editora

Sovint, quan llegim obres de ficció que ens plantegen un món futur, injust i controlador, amb un aparell governamental ferri que no permet la divergència ideològica ni la possibilitat de crítica, ens esgarrifem per les descripcions d’aquest estat policial que dicta als seus súbdits què han de pensar i com i quan han d’actuar i, al mateix temps, no podem evitar sentir-nos fascinats per l’entorn social que el relat ens dibuixa. És com si sentíssim una mena d’atracció per l’abisme quan llegim 1984 o Fahrenheit 451 o El conte de la serventa o V de vendetta; o quan, dins la nostra pròpia tradició literària, ens apropem a obres menys conegudes però igualment interessants com ara Andrea Víctrix, de Llorenç Vilallonga, que ens planteja un futur on Mallorca s’ha convertit en un parc temàtic; o com Retorn al sol de Josep M. Francès, que ens adverteix que el mal ús de la tecnologia pot destruir la superfície del planeta o com la més recent Terra inhòspita de M. Dolors Millat, que ens presenta una població dominada per l’opressió econòmica.

Sembla que no podem deixar d’abocar-nos a aquest mirall distorsionat que ens presenta una societat desfigurada que té l’origen en la nostra, com si fos impossible evitar preguntar-nos com ha estat possible la transició a aquest desastre. Sovint aquestes distopies se situen en entorns socials que coneixem, els de casa nostra, els de la vella Europa o els de la totpoderosa Amèrica, que, en la ficció, han evolucionat de la posició benestant que coneixem a universos asfixiants i anorreadors de la condició humana.

Ens agrada llegir aquests relats perquè ens mostren el nostre costat més fosc, fins on podríem arribar si no refrenéssim determinats comportaments que, com a col·lectiu, mirem de retenir. Sabem que, en el nostre context, hi són presents aquestes actituds, les hem vist de vegades, però sempre esbiaixades, prou minoritàries com per no considerar-les perilloses per al global de la població. En el fons, no creiem realment que puguem evolucionar –o hauríem de dir involucionar- fins a certes cotes de regressió, en la ingènua creença que les societats –la nostra com a mínim, amb els seus mecanismes de contenció i regulació- sempre avancen i no hi ha possibilitat de retrocés en drets tan fonamentals com els de les persones.

Estem segurs que hi ha determinats assoliments legals als quals no renunciarem: la igualtat racial, la llibertat sexual, els drets de les dones, el respecte a les minories. Les distopies ens mostren les ombres que alberguem com a grup, és cert, però són unes ombres deformades, que creiem impossible que es materialitzin amb solidesa i esdevinguin corpòries. No en el nostre context cultural, com a mínim, perquè considerem que ja hem adquirit, en un sentit general, un grau de civilitat que no té marxa enrere. Considerem la distopia un estat fictici, un advertiment benintencionat que ens recorda que hem de parar atenció, que hem d’estar alerta a certs indicis, que hem d’aturar els intents d’imposició de certes actituds. Actituds que, estem convençuts, sabrem contenir perquè no vagin més enllà.

Però, i si no fos així? I si no estiguéssim blindats a la distopia? Les notícies dels últims temps semblen certament inquietants. Arreu d’Europa, el sancta santorum de la civilització tal com l’entenem, o als Estats Units, el bressol de la democràcia, grups poc tolerants amb la diferència guanyen adeptes i, a través de les urnes, entren a formar part dels governs.  És important remarcar que això passa en estats democràtics, perquè vol dir que aquestes forces són representatives del pensament d’un gruix no menyspreable de la població. Podem pensar que el nostre sistema polític permet un ampli marge a la manipulació, la demagògia i el populisme, però el sistema és ben clar: exposició de les tesis, votacions, representació parlamentària. No entenem què està passant: la vella Europa se’ns torna ultraconservadora, la gran Amèrica cada vegada ho és més. Per què?

De vegades parlem d’aquesta tendència a la ultradreta més estricte com d’un monstre que ens ataca, una malaltia que infecta governs i proposa mesures que retallen uns drets que semblava que ningú no ens podia prendre. No sabem d’on ha sortit i ens inquieta, però si aquesta manera de pensar pren cos és perquè els ciutadans així ho volen i aquest fet ens ha de donar, per força, un primer punt de reflexió.

El segon a plantejar-nos seria quina part de responsabilitat tenim en tot això. 

Nosaltres no som d’ultradreta, això ho tenim clar. Som gent sensata, oberta, raonable, sense prejudicis excessius que procura mantenir-se atenta i adaptar-se a una realitat sempre canviant. Però potser no ens amoïna especialment –només en alguns moments del dia, quan ho veiem a les notícies- que Europa blindi les seves fronteres i els migrants s’esllangueixin a milers en camps de refugiats. Reconeixem que el problema existeix i que cal fer-hi alguna cosa, i encara que no ens agrada, i potser fins i tot ens molesta, com s’està gestionant, també ens hem de confessar que no ens acabem de sentir còmodes amb tanta barreja de població. Quan sentim a parlar de violència de gènere, ens enfadem; trobem indignant que no es protegeixi les dones amenaçades, que no es condemni exemplarment als violadors, potser fins i tot ens hi manifestem en contra. Però tolerem amb un cert deix de disgust les cançons, els anuncis, les pel·lícules que redueixen la dona a un objecte o a un ésser desvalgut al qual cal protegir i rescatar. Si no som gais, no ens interessen en excés els seus problemes, tot i que el col·lectiu ens desperti simpatia, sobretot per un conjunt de tòpics; les seves reivindicacions ens són força alienes i no ens sentim interpel·lats a lluitar contra les injustícies que encara pateixen. Trobem bé que tots els serveis es privatitzin i que la rendibilitat governi la nostra manera de fer, sense pensar que, de vegades, l’interès públic obliga a serveis deficitaris i imprescindibles. Assumim que el millor és pagar una sanitat privada i un pla de pensions perquè ja veiem que amb el que ens ofereix l’estat no ens en sortirem i ens congratulem de tenir prou poder adquisitiu per fer-ho, sense dedicar gaire temps a pensar que hi ha un gruix de persones que depenen obligatòriament, per falta de recursos, d’aquests serveis públics.

I així, adobem, cada dia una mica més, el terreny per l’adveniment d’una societat desigual, que fomenta les diferències. 

Les distopies, quan les llegim, semblen producte d’una imaginació extremament pessimista que no confia en la sensatesa i el sentit comú de la raça humana; abocats a les seves pàgines, ens sembla impossible que la societat on vivim experimenti un retrocés en drets adquirits i en valors que considerem inqüestionables, drets i valors que no ens esforcem gaire a defensar perquè els considerem assolits, perquè creiem ingènuament que ningú no ens pot arrabassar. Donem una ullada al nostre voltant, observem i observem-nos amb esperit crític, i potser veurem que correm el risc que la distopia esdevingui realitat.

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments