MIL NOU-CENTS VUITANTA-QUATRE (1948) – George Orwell

Autor: George Orwell
Títol: Mil nou-cents vuitanta-quatre (Ninenteen eighty four)
Editorial: LaButxaca
Any: 2011 (1948)
Pàgines: 416
ISBN: 9788499302157
Valoració: ★★★★★

 

Entroncant amb el que dèiem a propòsit d’Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, la novel·la de George Orwell 1984 comparteix també una visió fatalista del futur de l’home. No obstant això, quelcom estableix un abisme profund entre totes dues: la primera fou escrita abans d’Auschwitz i la segona ho fou l’any 48 quan, en paraules del poeta León Felipe, les cordes de tots els violins del món ja s’havien trencat per sempre. D’aquí el to més desesperat i trist de l’obra d’Orwell que dóna per suposada la condemna, la irremissible fatalitat del destí dels homes.

En Orwell, autor compromès amb les idees del socialisme utòpic, conflueixen per una banda el seu anticomunisme i, per l’altra, el seu exaltat rebuig del capitalisme salvatge, els quals entenia com dues cares de la mateixa moneda. Escriurà Orwell:

Cada línia seriosa que he escrit des de 1936 ho ha sigut, directament o indirecta, contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic, tal i com jo l’entenc.

És el cas de la seva novel·la 1984, on l’Estat ho controla absolutament tot de la vida dels ciutadans: únicament existeix un partit polític, els mitjans d’informació són controlats i manipulats per a servir únicament com a propaganda del règim, l’amor i els sentiments resulten pràcticament un acte de rebel·lió, l’única llengua coneguda és la neollengua i només aquells llibres útils a l’Estat i al Partit són traduïts a aquesta llengua, condemnant a l’oblit tots aquells altres que contenen idees perilloses (entenent que totes les idees ho són perquè el que es pretén és anihilar la consciència dels homes, obligar-los a ser estúpidament feliços).

Fatal camí, aquest que ens duu a voler controlar el contingut dels llibres, camí que s’encetà amb els nazis de Hitler i que ens conduirà fins al futur de Ray Bradbury i la seva novel·la Fahrenheit 451 (1953), on l’absurd s’ha convertit en un departament de bombers que vetlla no pas per a sufocar els incendis, sinó que s’ocupa de cremar tots aquells llibres que ens obliguen a pensar, a ser persones amb voluntat pròpia, a no ser fàcilment manipulables. Llegim a 1984:

Si el Partit podia allargar la mà cap al passat i dir que aquest o aquell esdeveniment mai havia succeït, això resultava més horrible que la tortura i la mort… El qui controla el passat –deia l’eslògan del Partit-, controla també el futur. El qui controla el present, controla el passat.

I el Germà Gran, aquell inquietant ull sense parpella que obligatòriament envaïa la intimitat de tothom a casa seva, ho controlava absolutament tot. De fet, el que exposa Orwell en la seva novel·la és el terrible dilema que ja vèiem en Huxley i que ens dóna a escollir entre felicitat i llibertat i, com dirà un personatge,

Per a la gran massa de la Humanitat era preferible la felicitat.

El pensador rus Nicolai Berdiaeff escriu al respecte:

Potser començarà una nova era on els intel·lectuals i les classes cultes somiïn amb la manera d’evitar la utopia i tornar a una societat no utòpica, que sigui menys perfecta però més lliure.

Aquest és el somni de Winston Smith, l’heroi de 1984, que es rebel·la contra el sistema només per acabar constatant el que tothom menys ell sabia: que a la fi el Germà Gran és el colós que domina el món. Ja ho havia deixat escrit Hitler en el seu Mein Kampf, llibre de capçalera de tants i tants programadors de televisió d’avui en dia:

Les masses volen ser enganyades de la forma més desvergonyida.

Que així sigui, doncs.


Publicat originalment a la revista Mira’m el març de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del juliol de 2004.
Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada