EL CONTE DE LA SERVENTA (1985) – Margaret Atwood

Autor: Margaret Atwood
Traducció: Xavier Pàmies
Títol: El conte de la serventa (The Handmaid’s Tale)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2018 (1985)
Pàgines: 359
ISBN: 9788477275886
Valoració: ★★★★★

 

Duem tot el que va d’any fent-nos ressò d’un bon grapat de traduccions extraordinàries a la nostra llengua. No són novetats en el sentit estricte, però sí que són llibres que mai s’havien pogut llegir abans en català i que, per la seva importància, contribueixen a engrandir i normalitzar la nostra literatura. És el cas de La princesa promesa, de William Goldman, publicada el 1973, o de Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin, de l’any 1974. I també és el cas de la novel·la que comentem avui, El conte de la serventa, de la canadenca Margaret Atwood, publicada a mitjan de la dècada dels ’80.

Indubtablement, hi ha molt d’oportunisme editorial en aquesta traducció, ja que la novel·la du un parell de temporades emetent-se en format televisiu al canal HBO, amb un èxit rotund d’espectadors i crítica. I ja se sap que en el món d’avui en dia, on impera la tirania de la imatge per sobre de la lletra escrita, l’èxit audiovisual garanteix un bon volum de vendes en paper. Però no ha de representar cap inconvenient, aquesta circumstància, per valorar el llibre i la traducció en al seva justa mesura.

El conte de la serventa s’insereix en el subgènere de les distòpies, aquestes antiutopies tan populars en la literatura de gènere avui dia, de les quals ens en parlava força críticament no fa gaire el nostre col·laborador Hugo Camacho en un excel·lent article. Com en els millors exemples del gènere (des de La guerra de les salamandres a Fahrenheit 451, passant per Un món feliç o 1984), aquesta novel·la no ve a parlar-nos de cap futur possible, sinó que en el fons ens parla del moment present. Resulta molt aconsellable aproximar-se al llibre a través del pròleg que l’encapçala. No és l’únic, n’hi ha d’altres (i altres escrits de l’autora, a propòsit de la intenció del seu llibre), ja que ens en dona una idea força aproximada del que busca: fer-nos entendre que el relat de la novel·la, per molt xocant que ens pugui semblar, no és impossible. Al contrari, com totes les distòpies és un clam, una veu d’alarma, no del que pot passar, sinó del que ja està passant.

Si només és un conte no fa tanta por.

El nazisme (també el comunisme d’arrel estalinista, també el capitalisme més salvatge) és en el germen de les distòpies de Capek, Bradbury, Huxley o Orwell, que en últim terme es nodreixen de l’exemple dels totalitarismes de la primera meitat del segle XX per a conformar els seus fantasmes. A les acaballes del segle, en canvi, Atwood va veure l’amenaça del totalitarisme en unes altres coordenades: en el fanatisme de la revolta dels aiatol·làs  a l’Iran, per un costat, on de la nit al dia les dones van veure restringits els seus drets i llibertats més elementals, però també en el l’orgull del gran imperi americà, d’un altre, aquell gegant amb peus de fang que era (i encara és) els Estats Units.

De la simbiosi entre aquestes dues idees (i d’una excusa ja usada anteriorment en d’altres clàssics de la ciència-ficció, com és que en el futur els humans, per mor d’alguna desgràcia indeterminada, ens veurem mancats de la facultat de tenir fills) neix el context del llibre. Per a preservar les essencies pàtries i el propi futur de l’espècie humana, i després d’una sèrie de convulsions polítiques tremendes, emergeix als Estats Units una nova classe dirigent ultraconservadora que, fonamentant-se estrictament en la lectura de les Sagrades Escriptures, implantarà una mena de xaria ultracristiana. Ja se sap, en èpoques extraordinàries, mesures extraordinàries.

En aquest nou ordre, el paper de la dona queda relegat, supeditat, al de l’home. Pràcticament s’instaura una mena de societat de castes, on les dones fèrtils ocupen l’escalafó més baix, malgrat comptar amb l’atenció més exclusiva, per part de tots. Fins i tot perden el seu nom autèntic en favor d’un humiliant patronímic que fa refència a l’home del qual són propietat. És la despersonalització més absoluta. Elles, aquestes serventes del títol de la novel·la, són el contenidor del bé més preuat del món: els fills. La funció última (i aquí única) de les dones. Són tan poques les que poden donar a llum que cal aprofitar-les al màxim. Literalment. D’aquesta manera, s’institucionalitza un sistema refinadament civilitzat per ocultar el que no deixa de ser un procés ritual de violacions en massa, perfectament legalitzades, perfectament admeses, perfectament consentides.

Quan és un estat embogit qui dicta les lleis, aquestes són injustes però continuen essent lleis. La història de sempre.

Potser no es tracta d’una qüestió de domini. Potser en el fons no es tracta de qui pot posseir qui, qui pot fer què a qui i sortir-se’n encara que s’arribi a la mort. Potser no es tracta de qui pot seure i qui s’ha d’agenollar o estar dret o estirat, amb les cames obertes. Potser del que es tracta és de qui pot fer què a qui i ser perdonat pel que ha fet. Ningú podrà dir que és el mateix una cosa que l’altra.

Malgrat no ésser el referent principal, l’Alemanya nazi plana també damunt d’aquesta novel·la. Veiem la seva ombra especialment en el diari de la protagonista, l’Offred (propietat de Fred). A l’estil d’una Anna Frank, relata el seu martiri en una potent primera persona. La dels testimonis dels camps d’extermini i els gulags. Com aquells, l’Offred escriu per salvar el seu record; escriu perquè nosaltres la llegim i perquè no oblidem tot el que ha hagut de passar. I en el seu diari descobrim què la manté viva: l’esperança de recuperar la seva antiga vida, l’amor del seu marit, la seva filla… Malgrat això, no es tracta d’una novel·la sentimental. Prima la contenció i el llenguatge eixut, essencial. L’Offred és una supervivent endurida i és a través del seu dia a dia que la coneixem.

Cada nit quan me’n vaig a dormir penso: «Demà al matí em despertaré a casa i tot tornarà a ser com era».

Tampoc és una lectura lineal, Atwood ens sotmet a continus salts en el temps, que en cap cas, però, engavanyen la lectura. En el contrast entre aquests salts, entre el present i el passat, és on rau la potència del llibre: les petites coses només les trobem a faltar quan no les tenim; tots ens creiem a recer i pensem que “aquí no”, que on som és impossible que puguin passar segons quines coses… Però les societats de xais, les societats amb pors irracionals, les societats fàcilment manipulables, estan abocades a finals com el d’aquesta Galaad.

Sobre l’últim capítol, no en diré gaire res. Només que no és del gust de tothom, malgrat que és un consol saber que no resulta imprescindible llegir-lo. Ara bé, un servidor no ha pogut deslligar-lo d’aquell final del Mecanoscrit de Pedrolo, que tampoc va deixar content tothom.

Llegida avui, quaranta anys després d’ésser escrita, és ben evident que l’efecte de la novel·la no pot ésser el mateix que va ser llavors. La situació de la dona, a Occident almenys, no s’assembla a la descrita en aquesta ficció. Tampoc la situació geopolítica fa preveure els esdeveniments que van dur a aquell estat d’excepció. Però també és cert, com diu la història, que hi ha canvis que pocs veuen a venir, i portem uns anys assistint impassibles a retallades de drets i llibertats fonamentals en països suposadament democràtics (sense anar més lluny, al nostre). I si…?

Quaderns Crema, una de les editorials catalanes amb més tradició i prestigi, s’ha afegit a la festa d’aquests primers mesos de l’any traduint per primer cop al català un títol que ha de contribuir a engrandir el fons de clàssics fantàstics en la nostra llengua. La tasca, obra de l’experimentadíssim Xavier Pàmies, és esplèndida, solvent i, també, en alguns punts, força personal (tan personal que es podrien arribar a considerar discutibles algunes solucions lingüístiques que proposa i sobre les quals l’interpel·larem en l’entrevista que publicarem aquí mateix divendres, a propòsit de la tasca de traducció del llibre).

Per tot això, cal felicitar l’editorial per haver-nos servit aquest clàssic contemporani del gènere distòpic, ja que l’advertència que conté segueix ben vigent, i recomanar-ne la seva lectura fervorosament.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada