Anem tard per ressenyar aquest títol. De fet, fem tan tard que sembla que aviat podríem tenir nou llibre d’en Jordi Masó Rahola, i no voldríem escriure sobre el proper sense haver parlat abans de la seva Biblioteca fantasma, el quart recull de contes que va publicar a principis d’any de la mà de l’editorial Males Herbes.

El títol, impactant i efectiu, pot dur un lector despistat a pensar que estem davant d’uns relats de terror. Però aquesta primera sospita de seguida queda descartada. Perquè La biblioteca fantasma és un recull de contes independents, protagonitzats per músics, escriptors, artistes, però també lampistes o jugadors de futbol. Els contes tenen, i això dona unitat al llibre, uns quants punts en comú.

El primer, i d’aquí el títol, és que molts dels contes que apareixen en aquest recull de Males Herbes estan protagonitzats per artistes. Els llibres, les partitures o les fotografies, creats pels personatges dels contes, són inexistents, però se’n guarda una còpia de cadascun a una biblioteca, la biblioteca fantasma. En situar a l’espai les obres artístiques que apareixen als relats, Masó dona una capa de realitat a les històries irreals.

Aquí entra un altre punt d’unió encara més profund, que és el límit. Masó ens porta al límit de la veritat fins al punt que el lector se sentirà temptat de consultar a Google si aquests personatges van existir realment. La versemblança és tan forta, o més, com la sensació d’ irrealitat.

El darrer nexe entre els contes és l’estil. Jordi Masó Rahola, a més d’escriptor, és músic i professor de l’Esmuc. També és qui hi ha darrere del blog de microrelats La bona confitura, que ja porta quatre anys a la xarxa i que s’ha convertit en un referent d’aquest gènere. Tot i ser un expert en el tema La biblioteca fantasma no és un recull de microrelats. Si bé l’estil condensat i la contenció pròpia de la micronarrativa és present al llibre, hi trobem relats de dues pàgines o de vint, perquè en aquest recull —com li va dir Batman a Robin— la mida no és important.

La música també transpira a la seva escriptura, i no només en molts dels arguments, protagonitzats per intèrprets, compositors o personatges amb vocacions musicals que arriben tard. L’harmonia més clàssica apareix aplicada a l’escriptura i fa que els relats siguin rodons, i el recull mesurat i coherent. Però al costat d’aquesta base harmònica, també hi és present la sensibilitat pel caos —més o menys ordenat— de la clàssica contemporània, amb tot allò que té de recerca, de sorpresa i d’impacte.