RESSENYA
UNA CANÇÓ DE MOLT LLUNY (2019) – A.F. Harrold
Un llibre meravellós capaç de transportar-nos a la nostra adolescència.
A.F. Harrold és un individu ben peculiar; només cal que cerqueu imatges seves a les xarxes i ho veureu de seguida. La seva escriptura, com era d’esperar, també ho és. En el bon sentit. És descriptiva, atmosfèrica, extremadament senzilla i molt emotiva. Els seus llibres són portes màgiques que donen accés a racons de la nostra ment que creiem enterrats. Harrold té la capacitat de transportar-nos cap al passat, de fer-nos sentir com infants o adolescents un cop més. Una cançó de molt lluny ens situa en aquesta complicada etapa que és l’adolescència. Ens fa retrocedir fins a les darreres tardes de les vacances d’estiu, aquelles en les quals el càlid somni estival s’esvaeix i ens arriben els primerencs vents de tardor. Agafem la bicicleta i tornem a voltar pel barri a la recerca d’aventures; tornem a sentir pessigolles a la panxa quan pensem en un noi o una noia; les hormones se’ns esvaloten; gairebé notem com ens surt de nou l’acne i els nostres sentiments són com una muntanya russa.
A la Frank li passa una mica el mateix. Està en aquesta edat difícil en què els pares no l’entenen. Està avorrida a casa (la seva millor amiga encara està de vacances) i per acabar-ho d’adobar acaba de passar per una dura prova: el seu estimat gat Quintili Mínim ha desaparegut. Una tarda després de berenar, la Frank surt amb la bicicleta per enganxar cartells amb la foto d’en Quintili pel barri. En arribar al parc, una trobada amb en Neil Noble i els seus sequaços, uns nois de l’escola que no paren de fer-li la guitza, provocarà que es desencadenin un seguit de fets que en condicions normals mai no s’haurien arribat a produir. En Nicholas Underbrige, un noi corpulent i bondadós, hi ha qui diu que fins i tot una mica tanoca, planta cara a en Neil i els seus acòlits. Lluny de foragitar-los en Nicholas aconsegueix més aviat l’efecte contrari i ell i la Frank es veuen obligats a fugir cap a casa d’ell.
La Frank acaba doncs a casa d’en Nicholas. El noi viu amb el seu pare, un pintor abstracte d’afable tarannà. De la seva mare res se’n sap i la Frank tampoc gosa preguntar. Un cop allà, la Frank notarà una sensació ben estranya: sentirà una flaire com si estigués al mig del bosc i escoltarà una música que ve de lluny, una melodia estranya i captivadora que no es podrà treure del cap. A partir d’aquí, viurem una fabulosa aventura que s’allargarà durant cinc dies, cinc jornades en les quals la Frank tornarà a casa d’en Nicholas per mirar d’esbrinar quin secret amaga aquesta melodia que la reconforta i li asserena el cor. La seva panxa, una mena de consciència ben divertida, li dirà una vegada i una altra que no segueixi endavant, però ella, tossuda i atreta per uns sentiments que fins ara desconeixia, no es rendirà fins a treure’n l’entrellat.
Una cançó de molt lluny és un llibre meravellós. Potser no m’ha agradat tant com Els imaginaris, l’altre títol de l’autor que l’editorial Blackie Books ha tingut l’encert de publicar, però el cert és que comparteixen molts aspectes, sobretot pel que fa a la naturalesa dels éssers malvats. Els imaginaris potser està destinat a un públic més infantil (tot i que és igualment fosc, o fins i tot més, que aquest que ens ocupa) i el ventall d’éssers que mostra és deliciós, com si hagués sorgit del barreter boig d’Alícia en terra de meravelles. Una cançó de molt lluny se centra més en la creació d’una atmosfera, en la resolució d’un misteri, que no pas en la creació de mons. Ens introduïm aquí dins de la ment de la Frank però sovint sortim del seu món interior per conèixer el d’en Nicholas. És una història que es nodreix de dos personatges, un parell d’adolescents que en el fons no són tan diferents com ells pensen. Les il·lustracions d’en Levi Pinfold, no cal dir-ho, són extraordinàries. I la tasca de traducció d’en Xavier Pàmies també és per treure’s el barret: ell és el responsable de la fluïdesa del llenguatge que un servidor lloava al principi de la ressenya. No puc sinó encomiar-vos a què llegiu aquest llibre. Gaudireu i passareu una bona estona; a més a més, descobrireu un nou verb que de ben segur no coneixíeu: xerrotejar.
I a títol personal, aprofito per llençar un desig a l’aire: companys de Blackie Books, si us plau, no deixeu de publicar tot el que fa l’A.F. Harrold, que no ens cansarem mai de ser infants.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix:
També et pot interessar…
Segueix-nos: