FAHRENHEIT 451 (1953) – Ray Bradbury

RESSENYA

FAHRENHEIT 451 (1953) – Ray Bradbury

Contista o novel·lista? Costa decidir amb què era millor Bradbury llegint narracions com aquesta.

Autor: Ray Bradbury
Títol: Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451)
Editorial: LaButxaca
Any: 2010 (1953)
Pàgines: 208
ISBN: 9788499301860
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Un llibre és una arma carregada.

Fahrenheit 451: la temperatura a la qual el paper dels llibres s’inflama i crema. Així comença la millor novel·la de Ray Bradbury, autor també de les cèlebres Cròniques marcianes (1950) autèntic dietari, en forma de narracions breus, de la colonització del nostre veí vermell. Però mentre en les Cròniques hi veiem el Bradbury més surrealista i poètic, aquell que plasma en paper els terribles malsons que l’obligaren a viure una infantesa d’insomni i vetlla, en Fahrenheit 451 ens trobem de nou en el terreny de la denuncia social, la crítica a la tecnificació forassenyada i l’antiutopia que ja hem vist en Huxley i Orwell, entre d’altres.

Sobre les utopies Hölderlin deia que quan l’home vol crear el cel sobre la terra, crea el veritable infern. I així és en el cas de la nostra novel·la, que parteix de la base que si la intel·ligència i el saber (tal i com diuen tants i tants pensadors) no dóna la felicitat, sinó tot el contrari, doncs el millor serà fer bones aquelles tristament cèlebres paraules del franquista Millán Astray i acompanyar-lo en el crit de ¡Viva la Muerte! ¡Abajo la inteligencia!”, tot abraçant l’estupidesa com a dogma de vida.

La felicitat per bandera i com a pal d’on subjectar-la, l’estupidesa! I en aquesta societat feliçment analfabeta de Fahrenheit 451 el cos de bombers s’havia erigit com a Guardià de la felicitat. Eren ells els encarregats de cremar qualsevol llibre que circulés, eren ells els SS d’aquesta nova repressió cultural.

Llegir s’ha convertit, doncs, en un acte de subversió i únicament uns pocs proscrits s’atreveixen a fer-ho. Guy Montag, precisament un bomber, un home que durant anys ha condemnat a les flames els llibres més meravellosos sense cap remordiment, despertarà de la fatal ingenuïtat de la majoria i es convertirà en tot un símbol de la resistència. I tot plegat per la ingènua pregunta d’una nena a la qual ell no sap trobar resposta: És vostè feliç?

I Guy Montag, que creia ser-ho, es veu encarat al seu destí i descobreix que no és feliç, ni ho és aquella societat sense preguntes indiscretes però on la gent es suïcida arreu, farta per no saber trobar sentit a res, per no estar avesada a preguntar-se res. Una societat que no parla, muda.

Beatty creia que els llibres eren una arma carregada, i de debò ho són, però no en el sentit que ell creia, sinó en el sentit que li dóna Gabriel Celaya en aquells seus versos titulats La poesía es una arma cargada de futuro (1955), i on ens diu que estem tocant fons, que s’ha de prendre partit a la vida, que de vegades cal anar contracorrent, que cal lluitar també amb la paraula. Són molt adients les paraules de Juan Ramón Jiménez que Bradbury col·loca al principi de la seva novel·la: “Si os dan papel pautado, escribid por el otro lado.”

La rebel·lió com a norma de vida. Contra els fusells, la poesia. Davant l’estupidesa, la intel·ligència. Enfront del discurs criminal de Millán Astray, les paraules valentes d’Unamuno: “Venceréis, pero no convenceréis”.

Guy Montag prova de salvar alguns llibres, de redimir-se i de redimir aquella societat de piròmans, de convèncer, però no ho aconsegueix. Amb prou feines si aconsegueix de salvar la pell. I al final, les úniques armes que sonen són les de la violència, malauradament com a la vida real de cada dia: a una banda les pistoles, i a l’altra, l’estupidesa. Hi haurà un espai, enmig, per a les persones com Guy Montag, que disparin amb el dard de la seva paraula, que els importi més convèncer que no vèncer, o tot serà un anar a favor o en contra?

 

Publicat originalment a la revista Mira’m el juny de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des de l’agost de 2004.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

4 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Carlex
9 years ago

Em ve a la ment la pel·lícula del Truffaut, on una gran tele ocupa el menjador de cada llar (al llibre no recordo si surt així). Bé, el debat és obert de manera renovada avui en dia, gràcies a Internet i les tecnologies multimèdia, grans rivals de la lectura.

Sense arribar a la crema de llibres, hi ha mètodes més subtils. Que els estats moderns no s’esforcen gaire que siguem instruïts i crítics és evident. Em deia un amic que avui en dia els governs no necessiten propaganda per què ja tenen la publicitat…

Vinga, gràcies per recordar-me aquesta gran novel·la!

Daniel Genís
9 years ago
Reply to  Carlex

Merci pel comentari Carlex. Sí, jo també penso que la tasca de manipulació i propaganda la duen a terme avui en dia la publicitat, i encara diria més, els propis informatius d’algunes televisions, tant públiques com privades, que són autèntiques armes de desinformació massiva. Els governs totalitaris (i els que ho són força, però s’emmascaren de demòcrates) sempre han preferit l’estupidesa dels ciutadans, perquè així són més dòcils. Un llibre, com diu el llibre, és veritablement una arma, carregada d’arguments en la seva contra. El tema dóna per a molt. La pel·lícula de Truffaut la tinc aquí esperant ser vista. Aquesta setmana mateix una altra persona me’n parlava. L’hauré de veure d’un cop. Salut!

caterina
9 years ago

Molt bona ressenya d’un gran clàssic. Un llibre que me va impactar molt i que sens dubte està entre els meus preferits!

Daniel Genís
9 years ago
Reply to  caterina

Gràcies! I a més, de total actualitat!