ELS ANDROIDES SOMIEN XAIS ELÈCTRICS? (1968) – Philip K. Dick

RESSENYA

ELS ANDROIDES SOMIEN XAIS ELÈCTRICS? (1968) – Philip K. Dick

La novel·la en què es va inspirar Ridley Scott per a fer la seva pel·lícula Blade Runner, encara que no ho sembli.

Autor: Philip K. Dick
Títol: Els androides somien xais elèctrics? (Do androids dream of electric sheep?)
Editorial: Edhasa
Any: 2013 (1968)
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-350-2090-9
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Malgrat que l’etiqueta de literatura de “ciència-ficció” pugui induir a pensar que estem davant de quelcom intranscendent, irreal o menyspreable, la veritat és que la bona literatura de ciència-ficció té molt de ciència i molt poc de ficció. No deixa de ser, podríem dir, una mirada al demà amb els ulls d’avui. Com deia Jorge Gorostiza una obra de ciència-ficció expressa més aspectes del seu propi present que del futur. L’escriptor s’allunya una passa cap endavant per a què el lector hi pugui veure més i millor. Només hem de recordar Un món feliç (1932) de Huxley i 1984 (1948) d’Orwell per a convèncer-nos-en.

Philip K. Dick, l’autor de Els androides somien xais elèctrics?, novel·la que inspirà el film de Ridley Scott Blade Runner (1982), encara anava més lluny i afirmava que la ciència-ficció no ens parla del futur, sinó del present continu i encara del futur passat, de tal manera com si recordés aquelles cèlebres paraules de conte infantil que situaven el futur al passat i que ens deien que feia molt de temps, en una galàxia llunyana, molt llunyana… Fer versemblant al lector allò que lògicament no pot ser-ho és la feina de l’escriptor de ciència-ficció; és convertir en veritable allò que no ho és, allò que només existeix en la seva ment i que, per obra i gràcia del seu talent (en cas de tenir-ne), contagiarà als lectors i els farà partícips de la seva al·lucinació, tot esdevenint, en alguns casos realment màgics, una al·lucinació col·lectiva.

A això es referia Jorge Luis Borges quan escrivia, en el seu conte El libro de arena, que afirmar que és verídic és ara una convenció de tot relat fantàstic. Els androides somien xais elèctrics? també és un relat verídic o, si més no, algun dia podria arribar a ser-ho. Philip K. Dick situa l’acció de la seva novel·la a una San Francisco mig despoblada després d’un cataclisme nuclear. En aquesta nova societat on moltes formes de vida s’han extingit el fet de poder disposar d’un animal de companyia viu (i no d’una rèplica artificial) és un luxe i un signe d’importància social; per això Deckard, el caçador de recompenses retirat, l’ex-blade runner, veu en el premi a la “retirada” d’uns androides il·legals (uns replicants, en el llenguatge cinematogràfic) l’oportunitat de substituir la seva vella ovella elèctrica per qualsevol animal real que satisfaci la vanitat de la seva esposa.

El Deckard original i el del cel·luloide, però, viuen en universos molt allunyats: davant el Deckard materialista de K. Dick trobem el Deckard existencialista d’Scott; davant els androides del llibre, els àngels caiguts de la pel·lícula; davant el happy end hollywoodià, l’angoixant interrogant del final de la novel·la: és en realitat el propi Deckard, el caçador d’androides, l’androide que somia xais elèctrics? El caçador caçat, pensaríem nosaltres; el somni somiat, que diria Borges.

Confessava Ridley Scott: “Mai he llegit un llibre de Philip K. Dick. Evidentment, sabia que era un escriptor! Una vegada vaig començar un dels seus llibres, però em va semblar que era molt complicat.” Sense conèixer l’univers de K. Dick, Ridley Scott va aconseguir de construir un univers més gran, un univers amb una volta més alta, un univers que fa molt més la sensació de ser l’univers en què potser despertarem demà, l’univers dels nostres malsons d’avui. Moltes vegades els déus són capritxosos i fins i tot permeten, de tant en tant, que, per un atzar desgraciat, un idiota pugui concebre les obres més belles…

 

Publicat originalment a la revista Mira’m el febrer de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del juny de 2004.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments