LA MORTA ENAMORADA (1836) – Théophile Gautier

RESSENYA

LA MORTA ENAMORADA (1836) – Théophile Gautier

Una història clàssica que brilla amb tots els colors del prisma.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Théophile Gautier
Títol: La morta enamorada (La morte amoureuse)
Editorial: Quid Pro Quo
Traducció: Marta Marfany
Fotografies: Aina Perelló
Any: 2020 (1836)
Pàgines: 59
ISBN: 9788417410209
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Des de la menció de Lilit a la Bíblia, els vampirs, làmies i altres éssers de la nit han tingut un vast recorregut en la literatura occidental que ha culminat amb l’eclosió fulgurant com a icona del terror als segles XIX i XX. Especifico occidental perquè és aquest un mite comú a altres cultures i civilitzacions com l’egípcia, la sumèria o la xinesa, on trobem documentats referents més antics encara que l’esmentada Lilit, la primera esposa d’Adam segons la tradició hebrea.

La mala reputació de Lilit és deguda a la seva insubmissió a Adam a l’hora d’enllitar-se, un acte de rebel·lia que es pot considerar un dels primers exemples de la lluita feminista. Com en altres àmbits de la literatura, els referents femenins (Carmilla, Berenice o Christabel per posar exemples) no han tingut el ressò del comte Dràcula, lord Ruthven, Varney, el comte Estruc i tants altres, i quan l’han tingut, com el cas del personatge creat per Sheridan Le Fanu, sovint s’ha degut a les connotacions morboses d’una possible relació lèsbica (aquí el cinema i les produccions de la Hammer han tingut part de culpa) i no als seus mèrits literaris. Cal lluitar doncs per derrocar aquesta visió patriarcal i reivindicar els vampirs femenins dins de la literatura com a protagonistes amb entitat pròpia, no pas com a elements sensuals o com simples complements de la narració. Vampires (que no vampiresses) com Clarimonde, protagonista de La morta enamorada, una novel·la escrita per Théophile Gautier l’any 1836 que l’editorial Quid Pro Quo ha recuperat amb una exquisida edició.

Gautier, autor destacat del romanticisme i amic de Baudelaire (que li dedicà Les flors del mal), conreà entre d’altres el gènere fantàstic. L’obra que ens ocupa, considerada un clàssic dels relats de vampirs, és una història d’amor extraordinària però també terrible. El protagonista i narrador dels fets és Romuald, un jove seminarista que s’enamora d’una misteriosa i bella dona, Clarimonde, just abans de ser ungit capellà. Contravenint el que li diu el cor acaba pronunciant els vots i tanca definitivament la porta a l’amor, però Clarimonde, dona tenaç i que no perd l’esperança, juga una última carta i el convida a visitar-la al palau Concini, un lloc on passen coses espantoses segons la tradició popular. Si bé Romuald refusa aquesta invitació el destí li té reservada una nova trobada amb el seu amor platònic, fet que desencadenarà una trama d’allò més sorprenent.

Els paral·lelismes amb The Monk (1796) de Matthew Gregory Lewis són evidents. En aquesta altra novel·la, reivindicada per André Breton com la millor obra gòtica i inèdita avui dia en català, el monjo Ambrosio també viu turmentat pels instints carnals i lluita per vèncer aquesta follia passional que amenaça d’esmicolar la seva fe. Ambdós protagonistes amaguen sentiments que s’agiten dins seu com bèsties ferotges, però Romuald no els deixa aflorar, no fins al punt de ferir ni violentar la dona que estima, i quan ho fa el jove capellà se sent alliberat… Però no desvelem del tot la trama. Diguem tan sols que Romuald anhela una vida plena de felicitat, lluny del dolor i la solitud que sent la seva ànima, i que la bellesa sobrenatural de Clarimonde, aquesta quimera inabastable, aquest embruix irracional, és per a ell una sòlida àncora emocional. Gautier teixeix aquí una història que barreja dues vides en espiral que no arriben a tocar-se mai, una mena de doctor Jeckyll on Romuald transmuta de capellà en gentilhome amb la poció que és l’amor per Clarimonde, aquesta dona bellíssima a mig camí d’un àngel i un dimoni.

L’amor forassenyat i embogit de Romuald és degut al personatge de Clarimonde, una dona altiva, independent, de bellesa pertorbadora i amb una mirada magnètica capaç de fer que prínceps i reis s’agenollin. Es tracta d’una dona lliure que no dubta a contravenir les normes que considera humiliants, un rol no gaire habitual en la literatura de l’època. El seu tarannà s’allunya de la tradició catòlica i hebrea de la dona com a font de fertilitat i paradigma de maternitat, motiu pel qual la societat en què viu l’estigmatitza. Si el personatge hagués estat masculí, segurament s’hauria parlat d’ell com un llibertí i el seu comportament s’hagués definit com a lleugerament reprovable, res a veure amb el tracte que rep la pobra Clarimonde. Tot això malgrat que la fidelitat d’ella cap a Romuald és absoluta, i el seu amor d’allò més complaent. Aquesta història brilla amb tots els colors del prisma amorós: conté seducció, tendresa, passió, traïció… És en plena voràgine de l’enamorament que Romuald albira quin és l’element que ha segellat la seva relació. En aquest punt entra en joc la por, el rebuig a allò que considera immoral i perniciós, i un moment de debilitat amenaça d’ensorrar tot el seu món.

Us haig de confessar que La morta enamorada és una de les meves novel·les preferides des de fa molt temps, concretament des de fa vint-i-cinc anys, quan la meva fal·lera per la literatura em va dur a descobrir els clàssics russos, el romanticisme alemany i els contes gòtics. La trama (i també Clarimonde) em van encisar en el seu moment i avui dia, un cop rellegida, no ha perdut en absolut el seu poder de seducció. Aquesta història amb un home de Déu que de nit porta una vida dissoluta (juga als daus, beu i blasfema) i durant el dia somia (ho arriba a definir com un malson) amb ser capellà, és absolutament deliciosa. Com a novel·la de vampirs tergiversa alguns dels elements clàssics (el reflex del mirall, per exemple), mentre que d’altres com les estaques ni tan sols apareixen; el poder de l’aigua beneïda, això sí, es manté intacte. No recordava, però, que el final fos tan precipitat. Malgrat això la novel·la segueix brillant amb llum pròpia, més encara amb l’excel·lent traducció de Marta Marfany (l’omple de matisos i dóna cos a la narració) i amb les fotografies d’Aina Perelló (li aporten el grau just de subtilesa i sensualitat). Només un minúscul detall la priva de l’excel·lència: l’encriptació dels noms propis, la qual pot dur al lector a certa confusió. Fa uns anys el comandant d’aquesta nau (o web de ressenyes) ja reclamava una urgent aproximació i reivindicació de l’obra de Théophile Gautier (1811-1872), i jo no sóc ningú per contradir-lo. Llegiu doncs aquesta novel·la, devoreu-la sense respir (es llegeix d’una revolada) i deixeu que s’endugui una petita part del vostre jo! Perquè potser en això consisteix el veritable amor, a deixar que algú altre atresori una minúscula part de nosaltres.

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 pensament sobre “LA MORTA ENAMORADA (1836) – Théophile Gautier

  1. Retroenllaç: Ressenya del llibre «La morta enamorada» de Théophile Gautier |

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.