RETORN AL SOL (1936) – Josep Maria Francès

RESSENYA

RETORN AL SOL (1936) – Josep Maria Francès

Nova edició per a la què segurament sigui, de les tres orbes fundacionals de la ciència-ficció en català, la millor, narrativament parlant.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Josep Maria Francès
Títol: Retorn al sol
Editorial: Universitat de Lleida
Any: 1998 (1936)
Pàgines: 191
ISBN: 84-8409-984-9
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Amb destresa de casuïsta va deixar de cos present els benifets de la llibertat absoluta i advocà per la constitució d’un Estat, molt democràtic, això sí, però recolzat en lleis coarcitives, en autoritats superiors, en gendarmes, en classes, en funcions.

Tres novel·les configuren la prehistòria de la ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936), de Josep Maria Francès. Curiosament, totes tres presenten uns plantejaments ideològics propers als socialisme, que tenia aquells anys de principis del segle XX l’ull posat en les utopies d’Étienne Cabet i que a casa nostra tan bé saberen copsar visionaris com Narcís Monturiol, Francesc Sunyer o els germans Clavé. Ara bé, l’accessibilitat avui en dia a aquestes obres és malauradament desigual: mentre que la degana de Pujulà compta amb una edició perfectament accessible a Pagès Editors, la de Parés resulta força inabastable, a no ser que la vulguem adquirir en alguna costosíssima primera edició a través del mercat de segona mà o ens conformem amb el fragment inclòs a l’excel·lent antologia d’Antoni Munné-Jordà Futurs imperfectes.

Per sort, en canvi, l’esplèndida utopia (o distòpia) de Francès va ser reeditada fa uns anys en una excel·lent edició en tapa dura per a la Biblioteca Literària de Ponent (UdL) i prologada amb encert per un dels màxims experts del país en la nostra història literària de caire més popular: Jordi Solé i Camardons. En aquesta introducció, d’una cinquantena de pàgines, el professor Solé ens parla de tot: des de la vida de l’autor (amb especial èmfasi en les seves posicions polítiques) fins a les fonts del nostre llibre (Verne, Wells). De tal manera que, si no ho estava prou ja, en acabar la introducció el professor Solé ha aconseguit d’afigurar amb solvència al lector modern la importància històrica d’aquesta novel·la, amb sorprenents dots d’anticipació i, doncs, s’ha aconseguit una de les fites sens dubte proposades per aquesta edició: la reivindicació i dignificació del llibre.

Retorn al sol ens situa a Subolesa, la societat subterrània (sota d’Olesa de Montserrat) on sobreviu la civilització (almenys la catalana) després d’un cataclisme que, fa segles, va fer inviable la vida a la superfície del planeta. Però Retorn al sol no és hard cifi, per això s’allunya dels tecnicismes. Malgrat que el protagonista sigui un eminent científic, Cosme Gai, les explicacions més cienciaficcionals de tot l’invent no abunden, i el relat va per altres camins. A l’estil de Metròpolis (1927) de Thea von Harbou, Francès sembla estar molt més preocupat per l’experiment social d’aquest nou món (sense classes) que pels avenços científics que l’han fet possible. I és per això que l’atenció se centra en el grup d’inadaptats (aquesta xacra de tots els sistemes, fins i tot dels utòpics) que malden per capgirar l’statu quo. Curiosament, però, en aquest cas vindrien a ser una mena d’antisistema de l’antisistema!

Recordem que som a l’inici del segle XX i que l’esperit de revolat i els experiments socials estan a l’ordre del dia. Enmig de tot això, però, es desplega amb mestria un discurs que calarà fondo uns anys després (en Huxley i Orwell especialment, però no només), el que planteja l’antagonisme entre llibertat i seguretat.

Gairebé es pot sentir el soroll de les botes dels soldats feixistes esclafant la llibertat a Europa després de llegir aquesta frase…

Ara bé, la novel·la no desaprofita l’oportunitat d’explotar també els aspectes més populistes (més comercials del gènere, diríem avui). És per això que sintetitza hàbilment la trama social amb una altra trama de caràcter més sentimental, que segurament sorprengui el lector modern pel seu sentit de l’humor i per la sàtira (molt en la línia de Zamiatin o Capek). També per un gran esperit de l’aventura. Una llengua sorprenentment àgil, senzilla malgrat els anys que separen l’obra dels nostres dies, confereix igualment al relat un ritme trepidant gairebé sempre, amb dosis d’acció a dojo, que el fa entretingudíssim. Tot plegat disculpa un missatge que, llegit amb ulls d’home postmodern, potser resulti un pèl ingenu.

Més enllà d’altres anhels utòpics, dóna la impressió que al final la novel·la vulgui ser un cant a la llibertat individual dels homes. D’aquell Cosme que ho deixa tot no per una idea, sinó per una dona de carn i ossos. El final no s’ha d’interpretar com un simple retorn a la superfície, a aquell sol del qual es dubta fins i tot que hagi existit mai, sinó al veritable coneixement. Moltes referències al·legòriques a la llum ens duen a aquesta lectura. Cosme i Oparina, a l’acabament de tot, recomençaran un nou món. Com uns nous Adam i Eva, com l’Alba i en Dídac del Mecanoscrit (1974) de Pedrolo.

Ja cantava Horaci “Omnia vincit Amor”.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.