Quan es parla de ciència-ficció en llengua catalana, a banda de factòtums com Manuel de Pedrolo o Frederic Pujulà, o autors actuals consolidats com Rosa Fabregat, Antoni Munné-Jordà, Montserrat Galícia o Jordi de Manuel, un dels noms que surten de seguida és el de Carme Torras. I no pas casualment, perquè La mutació sentimental (2008) s’ha convertit en un autèntic clàssic modern i encara avui, tretze anys més tard, se’n continua parlant, cosa molt insòlita en un llibre de gènere en català; i també, perquè ostenta l’honor de ser l’autora amb més premis Ictineu a la butxaca, un total de quatre. Així doncs, Estimades màquines (2020), el nou recull de contes de ciència-ficció d’aquesta escriptora i científica barcelonina, és un llibre que no podíem deixar passar de cap manera. Com han fet grans autors de la història de ciència-ficció com Bradbury amb L’home il·lustrat (1951), Asimov amb Jo, robot (1950) o, més recentment, Ted Chiang amb Exhalació (2020), Torras reuneix els seus millors contes publicats originalment en revistes i antologies —més tres d’inèdits— i en fa un recull amb una continuïtat temàtica: la relació de les persones amb la tecnologia i les implicacions ètiques que se’n poden derivar, una reflexió molt vigent que és una constant en tota la seua obra.

El llibre es divideix en tres seccions. En la primera, «Màquines d’avui», l’autora parteix de tecnologia del nostre món present per explicar-nos quatre històries que narren les contradiccions de la nostra societat. «Anada i tornada en funicular», malgrat que és l’únic relat que no flirteja amb la ciència-ficció, aprofundeix en l’aparent abisme generacional que suposa la tecnologia entre un avi i un net, que finalment acaba sent el nexe de retrobament emocional entre els dos personatges. A «Joc de jocs», en canvi, el xoc generacional es dona entre un pare i un fill, i el paper que tenen els videojocs com a entreteniment, que acaba derivant en una reflexió sobre l’enorme poder que tenen les companyies tecnològiques que recopilen totes les nostres dades personals i el paper de les intel·ligències artificials, tema que també aflora a Enxarxats (2017), la seua anterior novel·la. A la narració coral de «Memòria d’equip», la tecnologia digital serà la que permetrà reunir uns antics companys d’un equip de bàsquet i els ajudarà a recaptar fons i trobar nous mitjans per demostrar la innocència d’un amic seu, que és a les portes del corredor de la mort. I «L’origen real de la llei zero» esdevé gairebé un assaig filosòfic sobre les lleis de la robòtica d’Asimov i els dilemes que tenen per endavant els enginyers robòtics, com la mateixa Torras.

A «Màquines d’ahir», fem un petit viatge en el temps, amb històries sobre tecnologies que tenen un recorregut més llarg en el nostre imaginari col·lectiu, però que encara avui tenim molt presents. Per una banda, el marcapassos a «Una arrítmia silenciada», una història que destaca per la seua narració amb ordre cronològic invertit, i que denuncia com l’avarícia pot ser nociva pel progrés tecnològic. Per l’altra, el rellotge, a «Zacaries i el rellotge de l’ànima», una història amb un argument més clàssic, de ressons vernians, que narra la reacció d’un adolescent davant una tecnologia que pot accelerar o endarrerir el temps.

Finalment, a «Màquines de demà», entrem en ple terreny de la ciència-ficció, amb uns relats que recorden molt a alguns episodis de la sèrie Black mirror per totes les implicacions morals que s’hi plantegen. A «El bosc de plata», que homenatja un conte del gran Robert Silverberg, assistim a un diàleg erudit sobre què ens fa humans entre dues intel·ligències artificials que encarnen la personalitat de Sòcrates i de Pizarro. A «L’atracció del parc», fent un paral·lelisme amb la perspectiva càndida d’un nen davant l’horror dels camps de concentració, assistim a una tendra història que té un eco de fons amb la problemàtica del canvi climàtic i el problema de la gestió dels residus. Un mateix eco que es repeteix a «L’indigent» —merescudíssim premi Ictineu a millor conte del 2017—, amb l’afegit de presentar-nos un conte molt més ambiciós i amb uns personatges complexos, que acaba esdevenint un cant al reciclatge i a l’ecologisme. I, per acabar, «La vida e-terna» —premi Ictineu a millor conte del 2014—, un relat amb un marcat to humorístic que especula sobre les fronteres ètiques que pot tenir assolir la immortalitat a costa d’aprofitar-se d’una altra persona, al més pur estil capitalista.

Estimades màquines és un llibre que ofereix el que promet: un recorregut sobre la influència que té la tecnologia en l’evolució de la nostra societat i les seues implicacions ètiques. En alguns contes l’estil narratiu peca de ser massa tradicional i l’argument de poc innovador per a un lector aficionat al gènere fantàstic, cosa que repercuteix en l’impacte que provoca el final d’alguns contes en una primera lectura. Però amb una revisió calmada dels contes, hi podem desvetllar una visió punyent del món que ens envolta i que convida al lector a redescobrir l’essència que d’allò que ens fa humans, a la manera que fa la millor ciència-ficció.