La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre

OPINIÓ

La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre [per Pau Pitarch]

La literatura de l’Imperi del Sol Naixent és rica i variada i va molt més enllà dels deliris apocalíptics d”Akira’, tot i que la finitud i el desastre són focus innegables del seu art, almenys des de la II Guerra Mundial.

Picture of Pau Pitarch*

Pau Pitarch*

Universitat de Waseda

Des dels inicis als anys 30

Els principis de la ciència ficció japonesa es troben a l’inici de la pròpia modernitat al Japó. Fins i tot abans que el shogunat Tokugawa donés pas a l’obertura de l’era Meiji l’any 1868, ja podem trobar obres com Seisei kaishinhen (Bones noves de l’expedició a Occident, 1857) d’Iwagaki Gesshū que imaginen el futur proper del país. Encara sota la prohibició shogunal absoluta de descriure esdeveniments contemporanis, Iwagaki recorre a la imaginació especulativa per narrar com un país asiàtic de ficció lluita contra l’atac colonial de l’Imperi Britànic. Un cop el nou govern Meiji va convertir la idea de progrés i modernitat en la ideologia oficial, imaginar el futur va ser una de les vies principals dels autors japonesos per participar en la incipient discussió pública sobre el futur del país.

L’abundant producció de literatura utòpica europea del s. XIX va trobar al Japó un públic entusiasta, i aviat les traduccions van donar pas a obres originals pròpies. En la dècada dels 1880, quan el país discutia apassionadament com havia de ser la promesa nova Constitució de 1889, el gènere de ficció serialitzat de més èxit eren les seiji shōsetsu (‘novel·les polítiques’), que molt sovint es presentaven com a imaginacions del futur d’un país modernitzat, recordant el moment clau de les reformes Meiji. 23-nen no mirai-ki; (Crònica del futur de l’any 23, 1885) o Setchūbai (Flors de cirerer nevades, 1886) en són dos exemples clàssics de Suehiro Tetchō.

Una altra font d’inspiració important varen ser les obres de Jules Verne, de qui es van traduir una quinzena de títols diferents entre 1879 i 1887. Sobretot el seu Vingt mille lieues sous les mers (Vint mil llegües de viatge submarí, 1870) va inspirar nombroses recreacions japoneses, que hi van trobar el material perfecte per narrar aventures fantàstiques, però també per pensar en el paper del Japó com a potencial víctima del colonialisme europeu i alhora com a colonitzador. A Ukishiro monogatari (Història del castell flotant, 1890), per exemple, Yano Ryūkei descriu un vaixell japonès equipat amb armes futuristes que lluita contra colonitzadors europeus a l’Oceà Índic. Kaitō bōken kitan: Kaitei gunkan (L’aventura de l’illa misteriosa: vaixell de guerra submarí, 1900) d’Oshikawa Shunrō parteix d’un esquema similar, però és encara més explícit enaltint els propis projectes imperialistes japonesos al Pacífic en el context de rivalitat amb l’Imperi rus que va desembocar en la guerra russo-japonesa de 1904-1905. Aquestes i altres obres van establir un gènere de ficció militar futurista que continuaria en diverses formes fins al final de la Segona Guerra Mundial, combinant nacionalisme i utopia científica.

També va haver-hi textos més pròpiament utòpics, com Shin shakai (Nova societat, 1902) del mateix Yano, que va inspirar activistes polítics com l’anarquista Ōsugi Sakae, o com Kūchū seifuku (La conquesta de l’aire, 1922) de Kagawa Toyohiko, que en to més humorístic descriu com els ciutadans d’Osaka es veuen forçats a viure en globus aerostàtics per escapar de la pol·lució industrial. En el camp de la distopia, un dels textos que més influència ha tingut ha estat la novel·la curta “Kappa” (1927) d’Akutagawa Ryūnosuke, potser l’autor més famós de relats en japonès. Narrada per un malalt mental que diu haver estat al país dels kappa (éssers mitològics que viuen sota l’aigua), i de clara inspiració swiftiana, aquesta obra es pot llegir com una crítica ferotge de la modernització japonesa tant en el seu aspecte econòmic (al món dels kappa, els treballadors que perden la feina són escorxats i devorats) com cultural (els llibres es produeixen mecànicament a base d’omplir unes màquines amb cervell d’ase picat). Si bé “Kappa” no va trobar gaire ressò entre els seus contemporanis, va inspirar altres obres com “Nonsharan kiroku” (“Crònica de Nonsharan” 1929) de Satō Haruo, on la dimensió distòpica s’estén a la manipulació genètica que converteix les classes oprimides en híbrids d’humà i vegetal, per fer-ne plantes decoratives per a les classes altes.

Menció a part mereix Ginga tetsudō no yoru (La nit del tren de la Via Làctia, 1934) de Miyazawa Kenji. Tot i ser una obra inacabada i haver circulat en quatre versions diferents, és una de les obres que més han influït sobre el sentit de la meravella de la imaginació especulativa japonesa. Extremadament densa en al·lusions científiques, religioses i filosòfiques, tant japoneses i asiàtiques com occidentals, la història de Giovanni i el seu amic Campanella viatjant per l’espai en tren ha trobat ecos moltes dècades després, sigui en l’imaginari de sèries de manga i animació com Galaxy Express 999 (1977-1981) de Leiji Matsumoto, o en la ciència ficció onírica i quimèrica de la dècada dels setanta.

Des de finals dels vint, la literatura es va convertir en un fenomen de masses, fos en forma de ficció serialitzada en revistes com King, o en llibres barats de butxaca a l’abast de tothom. En el cas de la ciència ficció, una de les publicacions pioneres va ser la revista Shinseinen (Nova joventut). Originalment dedicada a les històries d’aventures, Shinseinen va convertir-se en el vehicle principal de la literatura més arriscada de misteri, horror i ciència ficció, sovint en formes híbrides protagonitzades per científics bojos o genis criminals. Altres publicacions més convencionals, de caire més obertament didàctic, com Kagaku gahō (Ciència il·lustrada) o Kodomo no kagaku (La ciència dels infants) publicaven també obres serialitzades que poden llegir-se com els primers experiments de la ciència ficció en el sentit contemporani.

Al Japó no li faltaven les condicions materials ni un públic àvid de ficció amb voluntat especulativa, però les condicions polítiques no van permetre que es desenvolupés un mercat similar al del pulp anglosaxó de publicacions com Amazing Stories. A mida que els estaments militars anaven ocupant una posició més central en la política japonesa durant els anys 30, la censura va anar fent desaparèixer obres considerades poc patriòtiques o immorals, i el gènere va acabar reduït a històries propagandístiques sobre com el Japó vencia els seus enemics amb l’ajut d’alguna arma fantàstica futurista. Quan èxits com Kasei heidan (El cos d’exèrcit de Mart, 1939-1940) d’Unno Jūza es van publicar de nou a la postguerra, van haver d’esporgar-se de nou per eliminar-ne el nacionalisme imperialista. Tot i així, hi ha algunes obres on es poden apreciar certs intents contestataris com Midori no nisshōki (El sol naixent verd, 1939) de Kigi Takatarō, que segueix la línia oficial presentant el Japó com a model d’una nova societat utòpica a l’Àsia Central, però també criticant obertament la invasió de la Xina com un error que portaria l’Imperi a la seva destrucció.

Des de 1945 als anys 60

Després de la derrota de 1945, la política cultural de l’ocupació nord-americana del país va esforçar-se per eliminar tota traça del militarisme que havia dominat la cultura japonesa de masses en la dècada anterior, i la ciència ficció va poder tornar a explorar altres vies d’expressió. La dècada dels 50 va ser clau per a l’establiment de les infraestructures institucionals i editorials del gènere al Japó. El 1954 apareix Seiun (Nèbula), la primera revista en japonès especialitzada en ciència ficció, editada per l’autor i traductor Yano Tetsu. Només va sortir-ne un número, però va servir de model a altres projectes com Uchūjin (Pols de l’espai, 1957-2002), fanzine editat per Shibano Takumi que va durar fins al s. XXI. L’editorial Hayakawa shobō llança la primera col·lecció especialitzada en ciència ficció el 1957, al principi a base de traduccions de l’anglès i més tard també amb obres originals en japonès. L’editorial Tōkyō Sōgen-sha va seguir-ne el model el 1963 amb la seva col·lecció especialitzada en format butxaca: Sōgen SF bunko. El 1959 Hayakawa treu la revista SF Magazine, que encara segueix activa el 2024. Editada per Fukushima Masami, la revista va començar publicant sobre tot traduccions, però el 1961 comença un concurs de ciència ficció original per promocionar obres noves en japonès.

La primera gran convenció del gènere, el Nihon SF Taikai, té lloc el 1962, i l’any següent es funda el Nihon SF Sakka Kurabu (Club d’Autors de Ciència Ficció del Japó, conegut normalment per les sigles del seu nom oficial en anglès SFWJ: Science Fiction and Fantasy Writers of Japan). Aquestes dues institucions estan lligades als dos premis més importants del gènere al Japó actual. El Premi Seiun (anomenat així en honor a la primera revista del gènere) es concedeix cada any des de 1970 per votació de tots aquells que assisteixen al Nihon SF Taikai. El Nihon SF taishō (Gran Premi de Ciència Ficció del Japó) s’atorga des del 1980 per votació dels membres del SFWJ. Durant aquests anys d’expansió editorial, el gènere experimenta un mini-boom en termes de publicacions periòdiques i apareixen revistes com Kisō tengai (Extraordinari), SF Adventure, SF no hon (Llibres de ciència ficció), Shishi-ō (El rei lleó). Totes desapareixerien però amb la crisi econòmica dels anys noranta, i el 2024 només queda en actiu SF Magazine, publicada cada dos mesos.

En termes d’autors concrets, gran part de la crítica veu en la novel·la d’Abe Kōbō Dai-yon kampyōki (La quarta inter-era glacial, 1958) el començament de la ciència ficció japonesa de postguerra. Considerat un dels noms més importants de la literatura japonesa del s. XX en qualsevol gènere, Abe fa servir aquí el motiu del súper-ordinador capaç de predir el comportament humà per tractar temes existencialistes al voltant de la identitat, contra el transfons de la Guerra Freda. Un altre escriptor clau va ser Hoshi Shin’ichi, autor de més d’un miler de ‘short short’ (‘històries curtes curtes’) que empraven sovint motius de la ciència ficció per tractar temes filosòfics i morals, sempre amb una agudíssima ironia i un gran sentit de l’humor. Per la seva brevetat i la seva qualitat memorable, les seves contribucions a revistes tant del gènere com destinades al públic general van contribuir molt a la difusió de la ciència ficció al Japó. Tsutsui Yasutaka és un altre autor que va explotar la vena còmica i absurda del gènere com Hoshi, però també va ser capaç de produir obres que després han tingut molt d’èxit en adaptacions a altres mitjans com Toki o kakeru shōjo (La noia que corria a través del temps, 1967) o Paprika (1993).

Dels anys 70 als 90

El primer gran èxit del gènere des de la postguerra va ser sense cap dubte Nippon chinbotsu (El Japó s’enfonsa, 1973) de Komatsu Sakyō. Protagonitzada per un científic que descobreix els senyals d’un megaterratrèmol imminent capaç de destruir tot l’arxipèlag japonès, la novel·la de Komatsu va molt més enllà de la ficció de desastres, explorant no només la dimensió sismològica de la història, sinó també aprofitant aquesta situació extrema per retratar la part més fosca de la industrialització i democratització de postguerra, i reflexionar sobre la identitat japonesa en l’era de creixement econòmic accelerat. La novel·la va tenir múltiples adaptacions al cinema, la TV i el manga.  És un text tan famós, que fins i tot les seves paròdies han estat adaptades al cinema, com el conte de Tsutsui “Nihon igai zenbu chinbotsu” (“Tot s’enfonsa menys el Japó”). Komatsu és autor també d’obres molt ambicioses d’abast còsmic com Hateshi naki nagare no hate ni (A la fi d’un corrent interminable, 1966) o Fukkatsu no hi (El dia de la resurrecció, 1964). Aquesta darrera novel·la descriu els esforços de la humanitat per sobreviure després d’una una pandèmia global causada per un virus respiratori combinada amb una apocalipsi nuclear. Va tenir una ambiciosa versió cinematogràfica el 1980 dirigida per Fukasaku Kinji amb un repartiment multinacional, però va acabar sent un gran fracàs comercial. Komatsu també va formar part del comitè temàtic de l’Exposició Universal d’Osaka de 1970, amb el tema ‘Jinrui no shinpo to chōwa’ (‘L’harmonia i el progrés de la humanitat’).

La ciència ficció japonesa dels anys 70 i 80 va tenir una gran varietat i originalitat. Va haver-hi novel·les estil new wave que combinaven motius científics i religiosos amb una estètica onírica o surrealista, com Hyakuoku no hiru to sen’oku no yoru (Deu mil milions de dies i cent mil milions de nits, 1967) de Mitsuse Ryū o Shinsei-dai (L’era sagrada, 1978) d’Aramaki Yoshio. També ciència ficció militar de batalles de naus com Sentō Yōsei Yukikaze (Nau espacial Fada Yukikaze, 1984) de Kanbayashi Chōhei. O ciència ficció més ‘dura’ sobre viatges a l’espai com la sèrie Kōkū uchū-gun shi (Història de la Força Aeroespacial, 1983) de Tani Kōshū. Fins i tot space opera d’aire èpic com Ginga eiyū densetsu (La llegenda dels herois de la via làctia, 1982-1989) de Tanaka Yoshiki. I reflexions sobre les relacions entre la humanitat i la Intel·ligència Artificial com Hybrid Child (1990) d’Ōhara Mariko, i tantes altres més.

Aquest assaig tracta sobre l’evolució de la literatura de ciència ficció japonesa, però és impossible entendre el desenvolupament del gènere sense tenir en compte la seva presència en altres mitjans com el manga o l’animació. La ciència ficció va tenir un paper cabdal en la formació estètica de l’anomenat “Déu del manga” Tezuka Osamu, que va créixer llegint sèries com les d’Unno Jūza de nen. Tezuka no només va llançar la seva carrera amb manga de ciència ficció com Metropolis (1949), sinó que va ser el creador del personatge que va posar en marxa la indústria japonesa dels mitjans de masses. El seu personatge Tetsuwan Atomu (“Atom Braç de Ferro”, conegut internacionalment com a Astro Boy), un robot amb emocions humanes que lluita per la justícia, va començar en format manga (1952-1968) i el 1963 es va convertir en el primer anime d’èxit massiu.  Tant en tècniques de dibuix i producció, com en imbricació de màrqueting multimèdia entre diferents plataformes (allò que al Japó s’anomena el media mix) i material promocional (joguines, roba, etc.). El camí que va marcar Tetsuwan Atomu el van seguir després sèries d’animació de gran èxit internacional com Mazinger Z (1973-1974), Uchū senkan Yamato (Nau espacial de combat Yamato, 1974-1975) o Kidō senshi Gandamu (conegut internacionalment com a Mobile Suit Gundam, 1979–1980). L’èxit massiu d’aquestes sèries als 70 van crear l’espai estètic que més tard desenvoluparien obres mestres del ciberpunk d’animació com Akira (dir. Ōtomo Katsuhiro, 1988) i Kōkaku kidōtai (Ghost in the Shell, dir. Oshii Mamoru, 1995), aprofundint en temes més filosòfics, o recreacions existencialistes del gènere “mega-robot de combat” com Shinseiki Evangerion (Neon Genesis Evangelion, dir. Anno Hideaki, 1995-1996).

El segle XXI

Tot i el desenvolupament del gènere en altres mitjans com l’animació, el manga o els videojocs, als 90 i principis del s. XXI la literatura de ciència ficció japonesa semblava estancada en els mateixos temes i fórmules de sempre. No va ser fins a l’aparició de l’obra d’Itō Keikaku que el gènere va tornar a trobar noves fonts de creativitat. Abans de morir víctima del sarcoma d’Ewing als 34 anys, Itō va publicar tot just dues novel·les i en va deixar una d’inacabada, però la seva figura marca un abans i un després clar en l’evolució de la ciència ficció japonesa. Gyakusatsu kikan (Òrgan genocida, 2007) combina la ficció militar amb la filosofia del llenguatge, a través de la figura d’un terrorista global que causa matances allà on va simplement manipulant informació i plantant idees en el subconscient col·lectiu.  Harmony (2008) presenta el costat fosc d’una utopia futura en la què la malaltia ha estat erradicada, però a canvi d’un control biopolític total sobre el cos i la psique humana. Shisha no teikoku (L’imperi dels cadàvers, 2012) combina el pastiche de literatura del s. XIX (de Conan Doyle a Dostoyevsky), l’steampunk i la història alternativa, en una aventura de ritme trepidant que fa la volta a un món on els cadàvers es poden reanimar i fer servir com a esclaus de l’expansió imperialista. Amic personal del famós dissenyador de videojocs Kojima Hideo, Itō va col·laborar-hi també en la novel·lització del seu joc Metal Gear Solid 4: Guns of the Patriots (2008).

Alguns dels noms més representatius de la generació post-Itō són els següents: Toh EnJoe va ser de fet l’encarregat d’acabar de donar-li forma al manuscrit de Shisha no teikoku. La seva ficció explora temes de física, matemàtiques i computació a través d’una experimentació molt original amb el llenguatge en totes les seves formes. Toh és un dels autors contemporanis amb més presència al món de la ficció mainstream, i va guanyar el 2011 la 146a edició del Premi Akutagawa, el més mediàtic dels premis per a autors novells de ficció literària. Ueda Sayuri és coneguda sobretot per les novel·les i contes de la seva Ocean Chronicle, poblada per híbrids d’éssers humans i animals aquàtics. Tobi Hirotaka ha convertit en la seva marca d’identitat històries protagonitzades per intel·ligències artificials i bases de dades. Fujii Taiyō s’ha especialitzat en techno-thrillers sobre manipulació genètica i tecnologia espacial. Ogawa Issui ha aconseguit que una sèrie d’space opera de disset volums com Tenmei no shirube (El camí de l’espai, 2009-2019) es converteixi en un èxit de vendes més enllà del fandom.

La ciència ficció també ocupa una part important del gènere de ficció juvenil conegut com a light novel. Els trops de la ciència ficció han estat una de les fonts principals des dels principis de la light novel, amb èxits com Suzumiya Haruhi no Yūutsu (La malenconia de Suzumiya Haruhi, 2003) de Tanigawa Nagaru. Un dels subgèneres més importants de la light novel, per exemple, és l’anomenat isekai (‘món diferent’) on el protagonista es troba de cop en un altre món (real, fantàstic o virtual) en el qual ha de sobreviure. Sèries com Sword Art Online (2009-) de Kawahara Reki han sabut combinar  amb molt d’èxit ciència ficció amb models narratius propers als videojocs per crear una nova generació de fans del gènere. Alguns èxits de la light novel de ciència ficció han arribat a superar les fronteres del mercat japonès, com All You Need Is Kill (2004) de Sakurazaka Hiroshi, que va tenir una adaptació cinematogràfica titulada Edge of Tomorrow (dir. Doug Liman, 2014) amb Tom Cruise com a protagonista. També té un deute important amb la ciència ficció l’obra de Shinkai Makoto, potser el director d’animació amb més èxit de masses actualment, en tant que les seves històries projecten conflictes i drames personals a una escala planetària, lligant allò individual a allò còsmic en l’estil conegut com a sekai-kei (“estil de món”).

Tot i que no s’acostumen a promocionar com a ‘ciència ficció’ hi ha molts èxits de la literatura de ficció convencional dels darrers quaranta anys que s’hi basen clarament per bastir els seus mons i conflictes dramàtics. Sekai no owari to hādo-boirudo wandārando (Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, 1985) del super-vendes global Murakami Haruki tracta el tema de la psique humana en termes bàsicament cyberpunk (i no és estrany perquè és pràcticament contemporània de Neuromancer (1984) de William Gibson). Hisoyaka na kesshō (Cristalització secreta, 1994) d’Ogawa Yōko, tot i no ser el thriller que sembla prometre The Memory Police, el títol de la seva traducció anglesa, sí que es situa clarament en la tradició de la ficció distòpica moderna.

Així com les crisis del contacte amb l’imperialisme del s. XIX o la derrota atòmica de 1945 van marcar la ciència ficció japonesa en altres moments, al s. XXI el tsunami i fuita radioactiva de Fukushima 1 el 2011, o la lenta catàstrofe demogràfica per la caiguda de la natalitat han estat experiències que han marcat l’art japonès en totes les seves formes expressives.

La literatura generalista ha trobat en la ciència ficció un repertori d’imatges i formes expressives que li han permès explorar les incerteses que s’albiren en el futur proper de la societat japonesa. A Kentōshi (L’enviat, 2014), per exemple, Tawada Yōko presenta un Japó futur envellit, debilitat per les catàstrofes naturals, on els infants són cada cop més malaltissos. La novel·la curta de Murata Sayaka “Satsujin shussan” (“Part homicida”, 2014) tracta amb el sarcasme i l’humor negre característics de la seva autora els discursos simbòlics al voltant de la reproducció i l’embaràs, imaginant un Japó futur en què tant homes com dones poden gestar, i el govern premia aquells que donen a llum a deu infants amb el dret de matar qui vulguin sense cap repercussió legal.  Altres guanyadors recents de premis literaris generalistes mediàtics també han fet ús sense complexes del llenguatge de la ciència ficció. La guanyadora del 165è Premi Akutagawa Li Kotomi imagina a Higanbana ga saku shima (L’illa dels lliris vermells, 2021) una història alternativa de l’Àsia Oriental i el seu efecte sobre l’idioma japonès. Més recentment, la 168a edició del Premi Naoki va premiar la novel·la d’Ogawa Satoshi Chizu to kobushi (El mapa i el puny, 2022), que reprèn el motiu de la ciutat utòpica construïda a l’Àsia Central durant l’expansió imperialista japonesa de la primera meitat del s. XX.

La literatura de ciència ficció segueix al Japó amb bona salut com a gènere, oferint un ric ventall de possibilitats imaginatives per encarar les preocupacions actuals de la societat japonesa en termes ecològics, econòmics i tecnològics. A través de les seves expressions en gèneres com el manga i l’animació, ha trobat un públic global que el manté com un dels llenguatges actuals claus per pensar el nostre futur.

BIBLIOGRAFIA

Aguilar, Daniel. Destellos de luna: pioneros de la ciencia ficción japonesa. Satori, 2016.

Bolton, Christopher; Istvan Csicsery-Ronay i Takayuki Tatsumi (eds.). Robot Ghosts and Wired Dreams: Japanese Science Fiction from Origins to Anime. University of Minnesota Press, 2007.

Daliot-Bul, Michal. “Hōchi’s Strange Rumors: Tales of the Floating Castle: A Critical Reading of an Early Japanese Hard Science Fiction Novel”. Japanese Studies 39.3 (2019): 313-332.

Kawana, Sari. “Reading Beyond the Lines: Young Readers and Wartime Japanese Literature”. Book History 13 (2010): 154-184.

Kurita, Kyoko. “Meiji Japan’s Y23 Crisis and the Discovery of the Future: Suehiro Tetchō’s Nijūsan-nen mirai-ki”. Harvard Journal of Asiatic Studies 60.1 (2000): 5-43.

Matthew, Robert. Japanese Science Fiction: A View of a Changing Society. Routledge, 1989.

Nagasawa, Tadashi. “From Infiltration to Diversification: A Brief History of Japanese Science Fiction and Its Asian Context”. Mechademia 14.1 (2021): 151-166.

Nagayama, Yasuo. Nihon SF jiken-shi: Nihonteki sōzōryoku No 70-Nen. Kawade shobō shinsha, 2012.

_____. Nihon SF seishin-shi: Bakumatsu/Meiji kara Sengo made. Kawade shobō shinsha, 2009.

Posadas, Baryon Tensor. “Japanese Science Fiction”. The New Routledge Companion to Science Fiction, a cura de Mark Bould, Andrew M. Butler i Sherryl Vint. Routledge, 2024. 109-117.

Saito, Kumiko. “Reframing Modern Japanese Literature: Translation and Science Fiction in Meiji-Era Japan”. The Journal of Japanese Studies 49.1 (2023): 57-83.

Tatsumi, Takayuki. “Generations and Controversies: An Overview of Japanese Science Fiction, 1957–1997”. Science Fiction Studies 80 (2000): 105–14.

Toyota, Aritsune. Nihon SF tanjō: Kūsō to kagaku no sakkatachi. Bensei shuppan, 2019.

White, Brian. “Speculative Communities: Discourse and the World of Cold War Japanese Science Fiction”. PhD diss. University of Chicago, 2021. 

* Pau Pitarch Fernández (Columbia University PhD) és professor de Literatura Japonesa moderna a la Universitat de Waseda (Tòquio, Japó). La seva investigació es centra en la interacció entre estètica, psicologia i mercat en la formació del camp literari japonès durant la primera meitat del s. XX. Ha publicat articles acadèmics sobre les obres de Tanizaki Jun’ichirō, Satō Haruo o Akutagawa Ryūnosuke, entre altres.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments