La Mar Bosch, que ja havia conreat novel·les amb tocs de realisme màgic, s’estrena en el gènere fantàstic amb L’edat dels vius. Una novel·la distòpica que juga també amb el subgènere —massa poc explotat a les nostres lletres— de la utopia. L’edat dels vius és una novel·la amb l’essència d’una moneda o la fisonomia de l’enemic d’en Batman: té dues cares. Com Kill Bill o El Quixot: amb dues parts inseparables. Com les ulleres progressives: amb dos enfocaments. És com un bon sensei amb un munt de lliçons sobre les quals reflexionar.

Bosch, prolífica autora amb un munt de premis i obres al seu currículum, escriu des de la perifèria gironina. Es va donar a conèixer amb Betlam (Empúries, 2013) novel·la amb la qual es va endur el Casero del 2012. Van venir després Les generacions espontànies (Periscopi 2015), premi El setè cel de Salt, Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra 2018), la hilarant La dona efervescent amb què va guanyar el premi L’Illa dels Llibres  (Univers Llibres 2020) i la  novel·la juvenil El dia de l’esquerda (La Galera, 2021).

En aquesta ocasió ens parla d’un món aparentment utòpic on la població no envelleix i viu en una suposada felicitat incontestable. La protagonista de la narració, Elisa Neri, (encoratjada per un fet que no podem explicar sense caure en l’spoiler), pujarà en una barca acompanyada d’una rata, la qual, utilitzant terminologia lingüística, ocuparà el paper de receptor de la història relatada per l’Elisa. Al mar, en un bot de fusta que fa aigües, amb l’única companyia del rosegador i fent ús d’una veu càndida, tendra, ingènua, però alhora irònica, ens dibuixarà una societat jove, neta, higienitzada… utòpica, però que de tan perfecta resulta angoixant.

Molt abans que la protagonista agafés la petita embarcació sense cap altre rumb que el mar obert, ja hi havia d’altres contestataris de la societat que, com en Dorian Grey, no envellien. Deia la llegenda que un grup de capverds antisistema van fer sort en una illa on, prescindint de la joventut eterna, de la tecnologia i, fins i tot de la roba, van crear una altra mena de societat: una de primigènia, on s’arriba a la tomba amb la naturalitat d’un cos envellit i desgastat (sempre que la Parca no et faci una visita inoportuna i inesperada).

La novel·la es divideix en dues parts. La primera és el llarg monòleg amb què la Neri explica a la seva companya de cua llarga, durant el trajecte mar endins, les virtuts i defectes de la ciutat suposadament perfecta que deixa enrere. La veu que Mar Bosch atorga a la seva protagonista és una de les virtuts més remarcables de la novel·la. Provoca riure i pànic, alhora.

Amb un truc de màgia d’aquells de treure un animaló del barret de copa, Bosch aconsegueix, mentre ens provoca la rialla, que un personatge simple, senzill i embogit ens faci gratar dins de l’ànima. L’edat dels vius fa que el  lector miri al començament el personatge de l’Elisa amb condescendència —fins i tot amb prepotència— fins que aconsegueix fer-nos reflexionar sobre temes profunds, sobre les grans preguntes de la nostra existència: la vida, la mort, la joventut, la bellesa i —com ja ho va plantejar Mary Shelley amb Frankenstein— de si tenim dret a la transgressió d’aquest ordre natural. És en aquest moment de la narració quan un recorda que l’escriptora de Vilablareix és Llicenciada en Filosofia i que el seu personatge és un instrument per dur-nos, incòmodes, cap a les preguntes que potser en aquell moment no teníem ganes de fer-nos.

La segona part de la novel·la, a la qual un ja hi arriba amb l’escut alçat, perquè ja coneix com se les gasta la narradora, és l’altra cara de la novel·la: si la tecnologia que ha aconseguit una societat idíl·lica i eternament jove no ens ha dut la felicitat, ho farà una societat primigènia? Sense perdre el punt d’humor, irònic i desenfadat de la novel·la, Bosch ens situa a l’altra banda del mirall, on una societat envellida i caòtica acabarà esdevenint molt més amable. En part gràcies al reguitzell de personatges entranyables que l’habiten i que són una paleta de les virtuts i les petites misèries humanes.

Entreteniment i incomoditat. L’edat dels vius és una novel·la on res no acaba sent el que era i en la qual, entre rialla i rialla, el lector arriba —que bé s’escau— a terra ferma. Potser és un port on no volíem arribar i no ens pensàvem, ni de bon tros, que el llibre ens hi duria. Però com la visita al dentista, o com el primer dia d’escola, o com plantar-li cara a l’agressor, calia fer aquest viatge.

Perquè com deia l’epitafi d’Epicur: «No era, vaig ser, no soc. No importa»… o era “sí que importa”?