Vaig conèixer l’Ivan Ledesma en la seva faceta d’escriptor amb Negorith (2018, La Galera / 2021, El Transbordador) i em va acabar d’atrapar amb El rito circular (2022, Dolmen). A mes, és un esperit fosc i lliure de cul inquiet, que tant fa de cantant com de guionista. Tot i que podria aprofundir en la seva obra, en aquesta entrevista ens interessa la seva producció curta, és a dir, la seva cara de contacontes per a adults, un rostre que havia mostrat fins ara només en reculls amb altres autors. Amb Mai Més Llibres ha decidit llençar-s’hi amb un títol en què ens barreja diferents moments de la seva ploma, des dels tretze anys fins al dia d’avui.

Compte! Conté Contes! és un llibre de relats que juguen amb els límits dels gèneres, des de l’horror còsmic, fins al més fantasmagòric, passant per l’humor i les vivències quotidianes, amb girs malenconiosos i catastròfics. En ells, l’univers personal —tant de lectures, com cinema, així com el món oníric de l’autor— ens ofereix una visió de les galàxies que conformen la seva veu literària. Viatjarem dels carrers deserts de Barcelona a paratges rurals on es veneren deus antics i, si ens hi fixem bé, descobrirem les sinergies entre històries i personatges —amb una picada d’ull cap a la resta dels seus títols ja publicats, i el més segur també per publicar—. I sense més preàmbuls, deixem passar a l’autor, perquè sigui ell, amb les seves paraules, qui ens obri les portes a la seva ment.

—

Isabel del Río: Benvingut, Ivan. Gràcies per aquesta estoneta. Sempre m’agrada iniciar les entrevistes amb algunes preguntes més personals, si et sembla bé. Quins van ser els teus inicis al gènere de terror?

Iván Ledesma: Doncs vaig començar a escriure als set o vuit anys, amb una vella Olivetti Studio 46 que el meu oncle em va regalar, al principi eren relats de cavallers, dracs, ciutats destruïdes…. Però tot tenia un component una mica escabrós i terrorífic. No et sabria dir perquè però la por sempre ha estat present a la meva vida i escriure sobre aquest gènere suposo que es una vàlvula per treure aquesta por.

IDR: Ets realment multifacètic. Com es retroalimenten i què t’aporta cada una de les teves cares, des del guionista fins al músic?

IL: Tot està lligat. La síntesis que demana la feina de guionista la puc aplicar als llibres quan vull fer-ne un que sigui molt directe, la literatura que implica escriure un llibre m’ajuda a l’hora de composar cançons amb una prosa mes acurada. Vull dir que al final tot surt del mateix lloc i únicament el resultat final va variant segons el que necessiti fer i el mitjà al qual va destinat.

IDR: En aquest cas, per què relats? Hi ha autors que diuen no poder ser prou sintètics o concentrar-se per escriure un format o un altre… Per a tu què és més senzill, escriure novel·les o relats?

IL: Relats, perquè porto 14 llibres editats i cap ni un de relats, i jo faig relats, però o bé sortien a antologies o bé es quedaven al calaix, i em venia molt de gust fer una recopilació, sobretot dels que mai havien vist la llum. Per mi és més senzill fer un relat, per la mera qüestió del temps a dedicar, i que la idea és molt més directa i sintètica. Però també és cert que una bona idea per fer un relat pot ser tant costosa de sortir com la idea per un llibre.

IDR: Quin és el teu mètode? En què t’inspires i com dones forma al text?

IL: Jo soc un caos. Tinc començats no menys de set o vuit llibres, alguns porten més de cent fulles ja escrites i els deixo per fer una altra cosa. A part, que com que soc escriptor de brúixola i no de mapa, mai sé cap a on anem… més caos. Sense comptar que la feina de guionista demana moltes hores i 24/7. Això vol dir que escriure es fa als espais morts i quan es pot, i això afegeix més caos… Total: No hi ha mètode. I la inspiració… Jo he de llegir sempre, vull dir que si no estic llegint un llibre no puc escriure un llibre, ni que siguin d’estils molt diferents, això dona igual, però per escriure, he de llegir. No puc fer una cosa si no faig l’altra. Si estic dos setmanes que per feina i cansament no llegeixo, doncs tampoc pus escriure llibres.

IDR: Hi ha alguna diferència, de cara als lectors, entre la novel·la i el relat?

IL: Mmm… Hi ha gent que prefereix una cosa a l’altra. A mi personalment m’agraden totes dues. Sí que noto molta gent que em diu “Jo volia saber mes d’això” en referència a un relat… Potser això demostra que igual hagués estat un bon inici de llibre. No sé.

IDR: I ara centrem-nos a Compte! Conté Contes! Coincidències o sinergies, noms i objectes que es repeteixen, que apareixen en diferents relats —com a ‘La curiositat’, ‘Bufar i fer ampolles’ i ‘Res d’especial’— però amb resultats igual d’aterradors. Hi ha connexió entre relats i personatges? Existeix un univers més ampli on totes aquestes històries conflueixen?

IL: El concepte de multivers propi em flipa. No l’han inventat els de Marvel. Ja el coneixia per gent com Michael Moorcock i el seu Campió Etern, o el propi Stephen King amb Castle Rock i molts personatges que surten a altres llibres seus. I com a lector m’encantava això, veure referències, personatges, situacions i llocs coneguts d’altres llibres i relats a un de nou, i quan la meva obra va començar a créixer, vaig veure que em venia molt de gust de fer-ho com a escriptor. Vull dir que qui llegeixi el relat sense saber res, no ho nota, ni es perd res espectacular, però qui ho sap, espero que noti el mateix que em passava a mi quan llegia aquelles històries i descobria aquests easter eggs amagats.

IDR: Podem veure referències a Cormac McCarthy, a Lovecraft i d’altres grans del gènere. Podríem dir que t’hi has vist abocat, sense voler-ho, per les teves influències, o era el teu objectiu?

IL: Mai m’ho plantejo, em deixo dur, i esclar que les influències es noten, jo no vaig a la contra d’això, no forço ni una cosa ni evidentment intento copiar ningú, però suposo que tot el que llegeixes, tot el que penses i les teves vivències i experiències vitals conformen el teu estil narratiu i literari. Per tant crec que es més una cosa inconscient que no premeditada.

IDR: Són relats escrits en diferents èpoques de la teva vida, de fet, el primer de tots —‘Peus de porc’— el vas escriure amb tretze anys. Com és el procés, no només de recollir-los i decidir quins relats formaran part del llibre, sinó de confrontar l’escriptura dels teus diferents jos al llarg dels anys?

IL: És un tema que no m’he plantejat en cap moment… Els relats que conformen Compte! Conté contes! i el seu procés de creació van anar així: Jo, durant tota la meva carrera, he fet un bon grapat de relats. En un moment vam parlar amb Mai Més de fer alguna cosa junts i els vaig proposar una antologia de relats i el títol, que tenia molt clar. A ells els va encaixar i em van demanar suficients relats per fer una selecció, crec que els vaig enviar al voltant de vint i pocs, i van seleccionar els que els quadraven estilística i narrativament. I l’ordre el van decidir ells, perquè jo no tinc cap mania amb això. Que ‘Peus de Porc’, el primer relat, sigui el que vaig escriure més jovenet és purament una decisió seva.

IDR: Des del meu punt de vista, el fil conductor de totes les històries és l’horror permanent en la vida quotidiana, més enllà del que pensem de l’existent i l’imaginat, amb una mirada profunda cap a l’interior —pors, desitjos, tabús i obsessions— projectant-ho cap al futur. Però per a tu, com autor, quina és la columna vertebral, allò que connecta totes les històries per crear el conjunt del llibre?

IL: La mort. Sempre. És la pregunta final, el debat etern i sense cap tipus de resposta concloent. No hi ha res més que la nostra por atàvica eterna a la nostra pròpia fi existencial i conscient.

IDR: Hi ha un parell de relats —‘Totes ho saben’ i ‘T’acostumes a tot’— que, tot i que expliques successos estranys i que podrien ser esfereïdors, et dibuixen un somriure als llavis i, fins i tot, et poden fer riure. Era la teva intenció d’un inici, barrejar terror i humor? Penses que ambdós gèneres moltes vegades van de la mà? Què tenen la por i el riure que ens poden fer mal i alliberar a la vegada?

IL: Soc molt fanàtic de la hibridació de gèneres. Al cinema, per exemple, les meves pel·lis favorites de terror sempre tenen un component d’humor, com ara House, Evil Dead o Gremlins, tenen el terror i l’humor molt lligats. Als llibres no hi ha massa referents d’aquesta hibridació, si ve molts llibres de terror tenen alguns moments molt divertits, ja que l’humor és una gran eina per enfrontar-se a la por. L’atac de riure en una situació de pànic real és una resposta molt habitual…

IDR: En dos relats, que hagi vist, recuperes personatges i problemàtiques d’altres obres, per què aquest desig de retornar-hi?

IL: Sempre queden coses per explicar… Una de les meves manies és que mai acabo un llibre. Els abandono. Dic: fins aquí. Però després de presentar-ho, d’enviar-ho… Continuo escrivint, de vegades aquestes continuacions després de la fi queden en no-res, però de vegades, es converteixen en relats independents, i d’altres directament en segones parts de llibres…

IDR: L’últim relat —‘Arrelats’— no només és terrorífic per l’actual i la terrible possibilitat que passés alguna cosa semblant, que potser estigui passant sense adonar-nos-en, sinó que a més hi ha dolçor en ell —un sentiment que s’entreveu en altres relats—, tant és així que vaig acabar plorant. Volies transmetre aquesta sensació d’abandonament i malenconia, d’acceptació del destí i soledat? Què ens volies dir amb aquest relat?

IL: Vaig escriure ‘Arrelats’ després d’un somni, jo estava arrelat al llit i sentia bordar la meva gosseta. I no em podia moure, ni dir-li res. Però el rerefons del relat és la por absoluta a perdre la família, la soledat i la destrucció d’un mateix quan la gent que estimes desapareix sense remei, perdre això és una dels meus terrors… La mort dels altres, el sense sentit que tu segueixis aquí…

IDR: La relació amb la parella i amb els fills hi és molt present, hi ha molt de tu en aquests personatges, pensaments i escenes?

IL: Esclar. Moltes vegades són les meves pors, ansietats i paranoies que agafen vida al paper.

IDR: L’acció succeeix moltes vegades a Barcelona, amb carrers reconeixibles. Per què la Ciutat Comtal i no una altra? 

IL: En el meu cas, perquè m’és senzill escriure del que veig i reconec, sense fer treball de camp més enllà de la meva pròpia experiència i observació de l’entorn.

IDR: Per finalitzar, què llegeixes ara mateix?

IL: Soc una mica caòtic amb això també: Estic amb quatre llibres, l’últim de King, un de Ferran Varela, un sobre l’art d’escriure, de Chuck Palahniuk, i a estones vaig rellegint Dragón, de Peter Straubb.

IDR: Tens res nou entre mans?

IL: Moltes coses, espero acabar un llibre almenys aquest any, i si poden ser més, doncs millor. Al primer trimestre estrenem Awarennes, una peli a Amazon, i ara mateix se n’està rodant una de terror nova, que si tot va bé també veurà la llum al 2023, i de totes dues vaig fer el guió.

IDR: Ens pots fer una recomanació de terror i una de relats?

IL: De llibre, així que hagi llegit fa poc: La Señal, de Maxime Chattam; també em van agradar molt L’horror de rèquiem, de Marc Pastor, i L’esguard de la bèstia, de Quim Gómez; i de relats Todas las chicas descalzas, de Nieves Mories.

IDR: Moltes gràcies, Ivan. Ens llegim!