Marta R. Gustems era coneguda fins ara en el món editorial com a il·lustradora i dissenyadora i, tal i com ella mateixa es presenta, aquest contacte li va fer créixer la inquietud per ampliar l’activitat i canviar de costat de la taula i esdevenir, ella també, escriptora amb A boca de fosc, un poemari molt actual i curiós. Es confirma així com l’art és un món de vasos comunicants i que la creativitat supera els límits dels recipients. A més, el recull compta amb una presentació de gran abast a càrrec de Jaume C. Pons Alorda.

El poemari de Gustems està organitzat a través de dinou dies, talment com un dietari, en petites escenes de la vida quotidiana en un poble en una lírica que es converteix en narrativa, en una història que cal explicar. La protagonista és una noia, una noia líquida, tal i com ella mateixa escriu, que s’adapta i viu en aquest medi; d’autoconeixement que creix i s’adona dels seus canvis, que descobreix la sexualitat, l’embaràs, la maternitat i que domina l’entorn. El poble pot semblar hostil, però ella se’l fa seu, troba aliades mentre els nois i els homes se sotmeten, com els gats que elles crien. Ara bé, aquesta realitat no és unívoca, sinó que és múltiple, màgica i onírica, com en una pel·lícula de David Lynch on no hi ha res que sigui el que sembla i on tot és possible. Aquest ús de la poesia l’acosta molt als poemes de L’espai profund, de Lluís Calvo.

En la lectura van succeint els dies, fins que alguns desapareixen, no hi són. En un cas se supleix l’escriptura d’aquella jornada per una làmina il·lustrada per la mateixa autora en forma d’acordió on se succeeixen escenes del dia i que tenen a veure amb la resta del llibre. D’altres desapareixen en un fluid de poemes, on no saps on comença un i on acaba un altre.

La forma d’escriptura, a cavall entre el vers lliure (molt llarg, tot s’ha de dir) i la prosa poètica accentuen aquest alliberament i, com ja s’ha apuntat, acosten el text a una narració. De fet, predominen els poemes llargs. Per la seva banda, els episodis són suggerents i les descripcions voluptuoses, amb escenes de gran bellesa i algunes de gran neguit. El títol del poemari ja és una invitació a entrar a un món nou, misteriós i de gran sensibilitat, que després només s’acabarà amplificant a l’interior.

A més de la forma, la línia temàtica de la perspectiva de gènere, el feminisme i l’autoconeixement donen al recull un aspecte molt contemporani, ja que aquests són els temes que han aparegut amb força en la literatura actual.

A tall de conclusió es pot dir que A boca de fosc és un poemari que remou la màgia d’allò que ens envolta, del poble, de la quotidianitat, de la personalitat per afirmar el paper de la protagonista. De la mateixa manera que l’autora ha estat capaç de desenvolupar una poètica pròpia, contemporània, que permet consolidar-la com a creadora en un camp que li és nou, o no, perquè ja el tenia a l’interior i ara simplement li ha donat forma amb les paraules.

Les noies sovint guaitem el poble mort,

recolzem els braços a les baranes,

esbiaixem la mirada per veure el lluny a frec,

lluïm vestits lleugers

ens acarem al sol per fer brillar fort les escates

amb l’esperança d’encegar algun dels homes a l’altra banda del riu.