L’aparició de l’obra d’en Ted Chiang en català, amb magnífica traducció d’en Ferran Ràfols, és tot un esdeveniment que és difícil exagerar. En Chiang és un escriptor potent però poc prolífic, amb més premis als seus prestatges que títols publicats. Per donar una mica de context: en els trenta anys que han passat des de la publicació de “Tower of Babylon”, ha publicat només disset relats més, aplegats en la seva majoria en dos reculls: l’espectacular “Stories of your life and others” (2002) —aquí hi ha “Story of your life”, un relat magnífic i corprenedor que dona peu a la no menys ressenyable pel·lícula L’arribada, dirigida per Denis Villeneuve —i aquest Exhalació, potser un pel més desigual però que arriba a les mateixes cotes d’espectularitat i que es gaudeix de principi a fi. Estem parlant d’un dels escriptors de relats de ciència ficció més interessants del mercat anglosaxó i, tot i que fa de mal fer prediccions d’aquesta mena, la meva aposta personal és que ens trobem davant de l’obra d’un dels pocs autors que es convertiran en veritables clàssics del gènere i valdrà la pena seguir llegint deu, vint o trenta anys enllà.

Com és la ciència ficció d’en Ted Chiang? Especulativa, cerebral, farcida d’idees i d’estratègies narratives per a explorar-les amb el màxim impacte sense deixar de banda la construcció d’una narració interessant. En aquest sentit, trobem que les històries de Chiang responen a molts dels trets clàssics del gènere, sobretot a aquell tipus de ciència ficció interessada en construir una premisa i portar-la fins a les seves darreres conseqüències, fins i tot quan això el porta a allunyar-se dels paràmetres o escenaris més habituals de la literatura especulativa. De fet, trobem un bon exemple d’aquest allunyament ja de bell principi, amb la novel·la breu “El mercader i la Porta de l’Alquimista”, aquest desig d’especulació —sobre el destí i l’estructura del temps, en aquest cas— és elaborat fent servir l’estructura d’una faula oriental orientada més a la fantasia que a la ciència ficció, que no xoca amb la meticulositat amb la què l’autor explora la seva idea de base. Hi ha altres exemples, com “El gran silenci” i l’exploració —una mica fallida, per mi, en aquest cas, de forma poc sorprenent tenint en compte l’origen del relat que el mateix autor explica al final del llibre—, a on es fa servir un plantejament de gran llibertat imaginativa per parlar de la possibilitat de comunicació entre intel·ligències, un dels temes favorits de l’escriptor. També és original un dels relats que més interessants em sembla: “Òmfal”, i la seva… bé, al·lucinant… barreja de religió i mètode científic en un univers alternatiu que capgira, sense referir-s’hi de forma explícita, alguns dels moments cabdals de la història de la ciència a la nostra realitat: què passa amb els descobriments que qüestionen la visió antropocèntrica de l’ésser humà quan la religió és alguna cosa més —ve una opinió subjectiva— que una faula fruit de la imaginació humana? Si hi ha un relat que m’agradaria veure desenvolupat en un format més extens, sense que això amagui una crítica negativa cap a la versió actual, és aquest.

Personalment, els textos que més m’impressionen són els que em semblen més ambiciosos i radicals des d’un punt de vista imaginatiu, amb un matís que adreçaré al proper paràgraf. Parlo, sobre tot, deixant clar que és una selecció personal, del text que dona títol al llibre (“Exhalació”) i del meravellós i colpidor “L’angoixa és el vertigen de la llibertat”. El primer em sembla interessant, sobretot per l’habilitat de l’autor per a crear un univers alternatiu, amb unes regles de la física diferents, que no obstant, en el marc del relat, són coherents i consistents. En aquest relat, com en el que comentaré després, Chiang em recorda a altres mestres del relat de ciència ficció especulatiu com són Greg Egan (sense la seva insistència en la part més dura de la ciència ficció especulativa) o Ken Liu (amb un component emocional sovint més relaxat). “L’angoixa…” tanca el recull i ho fa amb la nota més alta, amb un relat d’universos paral·lels d’una originalitat sorprenent que es converteix en un vehicle perfecte per a l’especulació moral. En Darko Suvin, el gran estudiós de la ciència ficció que va proposar el concepte de Novum com a tret característic i irrenunciable del gènere per tal d’aconseguir produir un estranyament cognitiu en el lector, estaria orgullós de la perícia amb què Chiang crea una invenció que capgira, no només la societat humana, sino el nostre paisatge ètic intern. Fascinant.

Hi ha més moments que criden l’atenció, i no vull deixar d’esmentar —tot i que el desenvolupament és, tal vegada, una mica més convencional que alguns dels altres casos que he discutit— l’interessantíssim “El cicle de vida dels objectes de software”. Es tracta del text més extens del recull i té a les seves espatlles un premi Locus i un premi Hugo, ambdós en la categoria de millor Novella. Sense arribar al to documental de Ken Liu a “The man who ended history”, Chiang elabora un text relaxat que ens permet veure l’evolució d’un tipus molt particular d’intel·ligència artificial i la seva relació amb algunes de les persones que les han creat i cuidat. Planteja qüestions molt interessants sobre la barrera entre “programa” i “ésser”, però també inclou, entre línies, una discussió molt “frankensteiniana” sobre la responsabilitat dels creadors envers les seves criatures. És un relat que conté bastant més del que pot semblar en un primer moment i, malgrat semblar-me menys radicalment imaginatiu que alguns dels altres textos del recull que he esmentat, crec que és una de les grans històries de Chiang.

No pretenc comentar tots els relats, però sí que m’agradaria fer referència a la textura irregular del recull, tant pel que fa a l’estructura dels relats inclosos com per la seva temàtica i la seva execució. El resultat final mai baixa per sota del destacable i sovint s’enlaira a alçades difícils de superar. Quan l’autor explica, al final del llibre, l’origen i la inspiració de cadascun dels textos que ha seleccionat, s’entreveu l’origen d’aquesta desigualtat: els textos no van ser escrits pensant en la unitat de contingut d’un futur recull, i en aquest sentit el llibre anterior (no publicat mai en català) em sembla una mica més consistent. En qualsevol cas, és un llibre fonamental d’un autor imprescindible amb un nombre considerable de relats que de cap manera us voleu perdre. És un recull important, amb una edició i una traducció que li fan justícia, i poder recomanar-lo m’omple de goig. Ressenyar textos com aquests és un privilegi.