JO, ROBOT (1950) – Isaac Asimov

RESSENYA

JO, ROBOT (1950) – Isaac Asimov

Antologia fonamental de la ciència-ficció i pedra de toc de la literatura de robots.

Autor: Isaac Asimov
Títol: Jo, robot (I, robot)
Editorial: LaButxaca
Any: 2014 (1950)
Pàgines: 288
ISBN: 9788499309255
L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

El poeta llatí Ovidi va deixar dit en les seves Metamorfosis que l’home va ser dotat d’uns ulls que miren enlaire per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles. Isaac Asimov, rus de naixement però nord-americà d’adopció, va mirar al llarg de la seva vida moltes vegades cap al cel per a explicar, amb autèntica vocació de científic (fou doctor en bioquímica a la Universitat de Boston), el que hi veia. Centenars de relats dels gèneres més diversos (no en va una de les seves màximes era que un dels majors béns de l’home era una ment inquieta), però sobretot de ciència-ficció i robòtica, han convertit Asimov en l’escriptor més prolífic del segle XX, i també en un dels més llegits i populars.

Sens dubte hi ha contribuït la creació d’un univers homogeni de personatges (George Powell, Mike Donovan, la robotpsicòloga Susan Calvin) que han anat apareixent al llarg dels seus relats, des de Robbie (1940), Raó (1940) o El Cercle viciós (1942) fins a Mentider (1940), tots inclosos en Jo, robot (1950), una de les seves novel·les fonamentals per a entendre la interacció entre humans i robots (anterior al famós cicle de relats de la Fundació), i on es formulen les cèlebres Lleis de la robòtica: la creació de vida artificial resulta inquietant per a la majoria dels humans i els governs es veuen obligats per la pressió popular a imposar limitacions a l’autonomia dels robots davant la possibilitat que es girin en contra d’aquells que els han creat (és el denominat complexe de Frankenstein).

Aquestes limitacions, autèntiques directrius ètiques pels autòmats, són tres, i estan impreses en les seves ments positròniques i són del tot inviolables: 1ª llei: un robot no pot causar mai dany a un ésser humà, o per inacció seva, deixar que li passi res de mal; 2ª llei: un robot ha d’obeir les ordres que li donin els éssers humans, fora dels casos en què aquestes ordres entrin en conflicte amb la Primera Llei; 3ª llei: un robot ha de protegir la seva pròpia existència, sempre que això no signifiqui entrar en conflicte amb la Primera i Segona Lleis. Potser és per això que Asimov, que visqué de primera mà les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, diu d’ells que són una espècie millor i més pura que no pas nosaltres. O com escoltem per boca de la robotpsicòloga Susan Calvin, famosa per apreciar més els robots que els humans: Essencialment, els robots no tenen malícia.

Les contradiccions entre les tres Lleis, el debat filosòfic que originen, en definitiva, les pròpies limitacions en els robots heretades d’aquells que els fabriquen (no oblidem que cap ésser no en pot crear un altre que li sigui superior), és el que dóna lloc a la majoria dels seus relats sobre robots. El dilema que persegueix l’existència d’aquests éssers sense ànima metafísica (l’autor s’encarrega de deixar-ho ben clar a Robbie) però amb capacitat cognitiva (a Raó el cartasianisme de l’androide el du a afirmar: Penso, doncs existeixo) és el motor de les obres d’Asimov centrades en el tema dels robots.

El coneixement i la seva contra, la superstició (la religió) podríem pensar que són un dels grans temes d’Asimov en les seves obres. Hi ha una distorsió, una trista dissociació entre ciència i societat. El coneixement crea problemes, però la ignorància no és la solució; davant del pessimisme de la intel·ligència cal aportar-hi l’optimisme de l’acció. I si hem de fer ús de la literatura de ficció per atènyer d’entendre la realitat més i millor, qui ens serà un millor mestre que Asimov?

 

Publicat originalment a la revista Mira’m l’agost de 2004 a la secció La masmorra de l’androide / Traducció castellana on-line a SdCF des del novembre de 2004.

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 51 vote, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Eva Crespo
Eva Crespo
9 years ago

Avui, reordenant la meva biblioteca personal i, en topar-me amb un parell d’obres d’Asimov, m’ha vingut al cap que el Biblionauta havia escrit una ressenya de “Jo, Robot”. Així, que l’he buscada per llegir-la i no puc estar-me de fer-ne un comentari al respecte… 😉
Asimov ens planteja els robots amb capacitat de raonar però sense emocions ni sentiments. Al meu parer, aquesta dicotomia eterna entre la raó i les emocions no fa més que confirmar (a pesar de la nostra insistència humana en fer les coses més senzilles d’allò que són en realitat) la complexitat inherent i indefugible a l’ésser humà.
El cartesianisme (Descartes) afirma que “Penso, per tant existeixo”, però això és una simplificació massa extesa del seu pensament atès que, en realitat, la seva obra en conjunt fa palès que no veu tan extrema la dicotomia entre pensament i sentiments… però això ja tornaria a ser entrar de nou en la complexa i indesxifrable complexitat humana.
D’altra banda, Milan Kundera (que seguia més la línia de Pascal, coetani de Descartes i també matemàtic, que va arribar a la idea que el cor també ens aporta coneixement amb les seves intuïcions) afirma que “Sento, per tant existeixo”.
Resumint, com prenem consciència del Jo? Perquè pensem? Perquè Sentim? Com ho faria un ésser perfecte com seria el cas d’un robot? No és tan senzill i Asimov ho sap. Per això, el raonament dels robots provoca que puguin escollir actuar de manera diferent a l’esperada (o programada), i potser que això sigui part de la seva capacitat intel·lectual per trobar una resposta alternativa (equació matemàtica alternativa però vàlida) però… i si fos simplement “improvització”? Raó i emocions estan lligats en aquesta complexitat humana que deia i no sembla tan fàcil poder deslligar-les en un robot.
El títol que va escollir, “Jo, Robot” és significatiu d’aquest fet de prendre consciència d’un mateix, del Jo, i obre tot un plantejament filosòfic sobre allò que ens fa humans realment i que, per molt perfecte, previsible i raonable que pugui arribar a ser un androide, si vol assemblar-se a nosaltres (comprendre’ns), haurà de trobar la manera de desviar-se (sense saltar-se, evidentment) alguna de les tres lleis de la robòtica.
Molt bona la ressenya, Dani! Merci!

Daniel Genís
Daniel Genís
9 years ago
Reply to  Eva Crespo

Esplèndid comentari, Eva. Ple de coneixements i sensibilitat. Ens agrada que t’agradi Asimov!