Avui no ressenyo una novetat sino una novel·la de ciència ficció que ja té dotze anyets a les seves esquenes. Estic parlant de La mutació sentimental, escrit per Carme Torras. En opinió meva, no podia ser que un web com El Biblionauta no n’hagués parlat amb una mica de detall: La mutació sentimental és un dels principals títols de ciència-ficció escrits originalment en català. Que no n’hi ha tants com ens agradaria, això no no seré jo qui ho negui, però qualsevol cultura ciència ficcionera n’estaria orgullosa, d’aquest títol. És un títol a reivindicar per molts motius —de seguida miraré d’esmentar-ne alguns— i, si t’agrada la ciència-ficció i tens interès pel que s’està fent dintre d’aquesta tradició en català, no hauries de deixar-lo passar. Tan simple com això.

La Carme Torras té tota una trajectòria, tant en l’àmbit científic com literari. Si sou lectors del blog, us sonarà per l’Enxarxats que va publicar Males Herbes fa tres anyets, també dintre de l’àmbit de la ciència ficció. A La mutació sentimental (per cert, primera novel·la guanyadora del Premi Ictineu a millor novel·la en català) Torras tracta —entre d’altres— un dels temes que més ha treballat científicament i com a divulgadora: l’impacte que pot tenir la robotització de diferents àmbits de la nostra vida quotidiana sobre la nostra manera de viure, pensar, i —fonamental per aquest títol— sentir. Però el llibre parla de moltes coses, i de fet una de les seves virtuts és la riquesa d’idees amb les què juga i que combina per a crear un escenari futurista que planteja moltíssimes preguntes, però ofereix —i és un encert— poques respostes. Analitzat des del punt de vista del novum, aquell element tecnològic o científicament versemblant al voltant del qual s’articula una història de ciència-ficció, a La mutació sentimental ens hi trobem un veritable menú, i moltes de les idees tenen potencial més que suficient com per donar peu a una novel·la per si mateixes. Ja n’anirem parlant.

Torras organitza la trama al voltant d’una sèrie de personatges amb històries creuades, i fins i tot et proposa “itineraris” que et permeten centrar-te en arcs concrets que emfatitzen diferents aspectes del text seguint més o menys de prop els capítols d’uns o altres personatges. Aquesta ressenya es basa en el viatge sencer, és clar, i en la lectura ordenada dels capítols tal i com el natural passar de les pàgines els va endreçant… però no és l’única opció i serveix per a destacar els diferents temes que el llibre tracta. Vaig donant-hi voltes, perquè no tinc clar fins a quin punt puc parlar sense aigualir la sorpresa d’immergir-te al llibre amb la ingenuïtat de qui no en sap res —la manera òptima de fer-ho amb qualsevol història—, així que jugaré les cartes amb discreció i no diré gaire cosa. Sí esmentaré, però, que a les pàgines de la novel·la hi ha mad doctors, científics no tan bojos, mares desnaturalitzades, viatgers temporals atípics… i robots per donar i per vendre en un món on caminar pels carrers és un costum oblidat i que no puc evitar imaginar dibuixat per Jean Giraud, Moebius. Sense haver entrat gaire encara en el contingut, hi ha un enorme plaer en anar descobrint el continent i deixar que l’un i l’altre es barregin fins a fer-se indestriables.

Més enllà de què la història sigui interessant —i us repto amb no conmoure-us amb la història de desubicació de la Cèlia, o a no indignar-vos amb les tàctiques intrusives del Dr. Craft—, l’objectiu de l’autora és, podríem dir-ne, didàctic. Fer pensar. Avui dia és difícil no pensar en Black Mirror, que d’alguna manera s’ha convertit en el trope codifier d’aquest tipus de ciència-ficció que porta fent-se des dels inicis del gènere i que Torras utilitza amb habilitat per a plantejar qüestions que ens fan reflexionar sobre la nostra relació actual amb la tecnologia i en com aquesta reconfigura els nostres espais d’interacció socials i emocionals (penseu, sense anar més lluny, en com n’hem fet ús durant l’estranyíssim període de confinament pel Covid-19 d’enguany). I no és, i està bé que sigui així, una reflexió condemnatòria. Tot i que el text no s’està d’assenyalar els aspectes foscos de la tecnologia, és curós en subratllar que és l’ús que se’n fa (i no l’eina) el que s’ha de tenir en compte. No és tant la pistola com qui la dispara, si em permeteu el símil fàcil. Així, el punt d’estranyament queda clar des de el títol: algun tipus de canvi s’ha produït en la nostra manera de sentir que té a veure en com hem anat delegant àrees cada vegada més grans de la nostra vida emocional… i no m’enrotllo més, i a sobre estic entrant en l’àrea de la interpretació i cadascú n’hauria de tenir la seva. Què ha canviat, i com, és un dels punts més atractius del llibre i, en certa manera, ho planteja com a enigma. He dit que es tractava de pensar? Però sense dogmes ni respostes fàcils.

Torras té l’encert, també, d’establir un enllaç entre el lector actual i l’estrany futur del llibre, a través d’un personatge particularment proper a nosaltres. De fet, i això és una percepció personal, crec que si el llibre funciona és, en bona mesura, gràcies al progressiu apropament de tres dels personatges que delimiten els vèrtexs principals de l’espai social i emocional que va dibuixant el llibre. Si tenim en compte la radicalitat (al meu entendre) de l’escenari construït per l’autora, tenir un personatge al qual ancorar-nos, si més no en determinats capítols clau, facilita comprendre aquesta nova societat, i ressalta també el xoc cognitiu davant tot allò que ja no funciona de la mateixa manera. Hi ha una doble àncora, fins i tot, gràcies al paper d’un col·lectiu (del què prové un altre personatge important) molt crític amb els plantejaments del seu món. És interessant, i és intel·ligent, i crec que la gestió dels personatges com a impulsors de la història i guies del lector a través del seu món és un dels punts forts de la novel·la. L’estil de l’autora és eficaç i sap treballar els temps morts entre capítols (que és una altra manera de dir entre personatges), de manera que la història té ritme i enganxa al lector, tant per la força de la trama com pel batec del corrent emocional que hi ha entre línies. És curiós. Es tracta d’una novel·la que ens parla, entre altres coses, de la fredor (potser immaduresa) emocional, i tanmateix aconsegueix fer-te reaccionar constantment. En part té a veure amb la prosa de la Carme Torras, en part per la seva habilitat construint un planter de personatges interessant i ben complementat; però també pel seu domini de l’escenari, i aquí hi incloc tant els elements més evidents (ús de robots, tecnologia, etc.) com altres més orgànics com els noms dels personatges o els llocs. No gosaria dir que això és una distopia… però se n’intueix una de ben a prop.

Val a dir que el llibre demana un esforç, però que val la pena dedicar-l’hi i entomar el repte, o les preguntes, que planteja. És una d’aquelles històries que s’aprecia molt millor quan fas una passa enrere i et fixes en què, i en com, aconsegueix els seus objectius. En certs aspectes potser és excessiu: s’hi percep el desig d’abocar-ho TOT, però el trencaclosques funciona i el resultat final és equilibrat i original. Hauria de ser un dels títols de referència del gènere en català, sense dubte.