Si hi ha una tendència que està a l’ordre del dia en el fantàstic internacional, és la ciència-ficció escrita per dones. Només cal veure els guanyadors dels premis Hugo i Nebula dels últims anys per adonar-se’n. En el fantàstic català, aquesta reivindicació feminista s’ha vist molt palesa en les traduccions que, en poc temps, hem vist publicades al català, amb obres cabdals del gènere com La mà esquerra de la foscor d’Ursula K. Le Guin, Llengua materna de Suzette Haden Elgin, El conte de la serventa de Margaret Atwood o Alba d’Octavia E. Butler; però també en obres originals en català, tant per la reedició d’autores clàssiques com Aurora Bertrana o Maria-Aurèlia Capmany, com amb la publicació de reculls protagonitzats íntegrament per dones com Extraordinàries de Males Herbes o els números especials de la revista Freakcions i la revista Catarsi. I en els premis Ictineu, al tron indiscutible que ocupa la Carme Torras com l’escriptora amb més premis, li ha sortit una nova competidora gràcies al triomf fulgurant d’Elisenda Solsona amb Sàtel·lits, que ha aconseguit la gesta de guanyar dos Ictineu per un mateix llibre (a part d’haver-se endut també el Premi Imperdible d’aquest any). Tanmateix, malgrat aquests nous brots que semblen sorgir, en català encara ens falta molt camí a recórrer, perquè cada any el nombre d’obres fantàstiques escrites per dones continua sent molt inferior a les escrites per homes. Y de Violeta Richart, doncs, intenta ser un pas més en la lluita per aquesta igualtat literària efectiva.

Ens trobem amb un argument que, malgrat que en altres llengües ja s’ha treballat en obres com Terra d’elles de Charlotte Perkins Gilman o L’home femella de Joanna Russ, en català amb prou feines s’ha tractat: una societat en què els homes s’han extingit i només hi ha dones. Aquestes dones han erigit una societat aparentment utòpica: no hi ha contaminació, es viu amb comunió amb la natura, no existeix ni la delinqüència ni la violència… En aquest context, seguim la història d’una noia adolescent, que té les preocupacions d’una noia adolescent: el despertar sexual, els desenganys amorosos, el descobriment del món que l’envolta, els dubtes sobre el seu futur… El que més li preocupa, però, és el fet de no haver tingut la primera menstruació, perquè totes les companyes de la seua edat ja l’han tinguda i, en conseqüència, han celebrat la seua primera Comunió, que és el ritus per commemorar l’entrada a la vida adulta. Serà en la recerca de respostes sobre aquest fet, quan finalment se li revelarà la seua vertadera identitat i descobrirà que la societat que l’envolta no és tan idíl·lica com aparenta ser.

La millor virtut de la novel·la és el joc lingüístic que Richart proposa: com que és una societat integrada completament per dones, la llengua ha evolucionat de tal manera que s’ha donat una feminització del llenguatge, fins al punt que els pronoms o certs substantius més comuns han passat a ser de gènere femení. És un joc molt coherent i que flueix amb un llenguatge molt planer i llegidor, malgrat estar tacat per l’ús de certs arcaismes que en alguns moments no acaben de rutllar del tot. La construcció del personatge principal també és molt reeixida. L’autora excel·leix en descriure’ns de manera versemblant les preocupacions d’una noia adolescent, segurament gràcies a l’estil en primera persona amb estructura homèrica, que ens permet conèixer les dèries de la protagonista de primera mà, per després presentar-nos la progressió de la candidesa inicial a la descoberta de la sexualitat i de les mentides del món que l’envolta, que acaben conformant una evolució molt coherent.

La trama general, en canvi, fluixeja per ser massa previsible i seguir fil per randa l’estructura tòpica del gènere de la distopia: innocència inicial del personatge envers la societat en què viu, descoberta de l’element antiutòpic i alineació del personatge per la mateixa societat distòpica. Segurament, el personatge i el món en què està ambientada la novel·la no podien dur a gairebé cap altra conclusió, però la manera com se’ns ofereixen les revelacions finals, que aparentment haurien de ser sorprenents, no acaben de sobtar per a un lector més o menys experimentat en el gènere. En això, sobretot, es nota que ens trobem davant d’una opera prima i no davant d’una autora més bregada.

Malgrat tot, Violeta Richart entona, amb el cant poètic de les muses, un crit feminista per desconstruir-nos i revisar del sistema de valors que la societat ens ha imposat des de sempre com a vàlid. Y és una obra que funciona molt bé com a al·legoria del nostre món, en què la por i la intolerància per aquell que és diferent ens acaba esquitxant, fins i tot sense que ni tan sols en siguem conscients. Richart obre pas a una nova fornada d’autores que, amb el feminisme com a estendard, estan destinades a canviar la concepció que tenim de la ciència-ficció i la literatura en general. Esperem que amb properes obres, vistes totes les virtuts que ha demostrat l’autora en aquesta novel·la, Violeta Richart en sigui una de les veus cantants.