Quan vaig assabentar-me de la publicació d’Extraordinàries em va semblar una molt bona notícia per a les lletres catalanes. Una antologia de relats de “gènere” (d’aquí un parell de línies entrarem en el tema de la terminologia) escrits per autores catalanes, encara poc conegudes o publicades, que probablement preveiem com a futures veus del fantàstic català? M’hi llanço de cap! Darrerament em trobo agraint, sovint, a editores, teòriques i antòlogues la feina que estan fent per començar a diversificar el perfil hegemònic de l’autor de gènere fantàstic. En aquest cas particular a Males Herbes, per aventurar-se a publicar aquestes quinze autores i presentar-nos una antologia tan eclèctica, que permet veure el gran ventall de sensibilitats que se’ns presenta en aquesta nova fornada.

Per una banda, tot són dones. I no ens hem de prendre aquesta classificació a la lleugera. Perquè les dones escriuen històries diferents que les dels homes. L’explicació es senzilla: el conjunt d’experiències que han viscut al llarg de la seva vida s’ha vist afectada pel fet d’estar en una societat que estableix diferenciacions i jerarquies per gènere i, per tant, experimenten la vida diferent que els homes. Com que el nostre cànon literari, fins ara, s’ha engreixat de l’única perspectiva de l’home blanc cisheterosexual, qualsevol narrativa feta des d’una altra (ja sigui per ser d’una autora racialitzada, queer, discapacitada o atravessada per qualsevol altre eix d’opressió) ens sembla diferent. Per tant, mentre siguem llegides des de l’alteritat, caldrà seguir reivindicant-nos. I per això és capital remarcar que es tracta d’una antologia conformada per autores: perquè proposen un canvi de perspectiva sobre temes més o menys clàssics de la literatura de l’insòlit, fruit directe del fet que les seves autores siguin, en efecte, dones. Però no ens deixem encantar en la subcategoria “de dones”. Aquesta és només una eina cap a la diversificació real i sense prejudicis de la literatura.

Per altra banda, tots els relats es poden classificar com a relats “de gènere”, que Ruiz Garzón proposa anomenar literatura de l’insòlit. Diu en Ricard en el pròleg que l’insòlit és un concepte marc que ajuda a incloure totes les varietats de la literatura no realista o no mimètica que comença a obrir-se pas en la jungla terminològica que existeix en l’actualitat, on alguns parlen de fantàstic per referir-se al conjunt (editors i llibreters, per exemple) i altres, en canvi, ho circumscriuen al subgènere todorovià de trencament de la realitat (el món acadèmic, sobretot) .

Així, l’antologia recull realment una àmplia gamma de subgèneres i, dins d’aquests, aproximacions més clàssiques i d’altres més experimentals.

Pel que fa a la fantasia, per exemple, la majoria de relats beuen més de la tradició del conte i la llegenda que no pas de la bruixeria i l’espasa o l’èpica. I dins l’ús de la rondalla o la mitologia trobem deconstruccions en ambdós sentits: formes clàssiques per a parlar nous temes, o contes tradicionals enfocats amb noves perspectives, siguin estructurals, de to o de punt de vista. A més, tots ells aprofiten la finalitat ètica o didàctica amb la què s’empraven antigament les llegendes per a fer incisió en temes sociològics o antropològics, com podria ser el cas d’ “El conte” d’Eva Espinosa; de temes tan actuals com la salut mental, que és el cas del relat de Maria Arazo, “Una de la marea”, o una qüestió classiquíssima dels contes tradicionals com és el ritual de pas d’adolescència “Si a flor d’aigua surt un peix”, d’Esperança Carrió.

Hi ha relats que es decanten més cap a la ciència-ficció, tot i que aquí ja començo a trobar més hibridacions i per tant em costa més clavar-hi l’etiqueta, i per tant hi englobo aquells que d’una manera o altra centren el punt no-mimètic en la tecnologia o la ciència. Però és una categorització estranya, perquè aquí dins hi trobem des de l’humor de Cristina Xifra, amb “En perill d’extinció”, que ens retrata un humà fatxenda addicte a les xarxes socials que s’ha d’encarregar de negociar amb els extraterrestres, fent una radiografia molt satírica de la naturalesa humana, fins al delicat estil de Gemma Martí O’Toole (“Solastalgia”), que ens planteja el conflicte intern d’un pare en relació amb el seu fill, retratant el dolor emocional del nostre protagonista a través d’un context ambiental que materialitza a l’exterior el seu esfondrament interior. O el ”NEAT” d’Inés Macpherson, que amb una veu narrativa directa i esmolada com un bisturí ens endinsa en l’edifici d’una corporació privada que promet immacular a aquells que ho necessitin. Haig d’admetre que quan vaig acabar el relat ho vaig fer amb una sensació de fastigueig, però trobo que tal com planteja l’autora el relat és una de les reaccions que pretenia provocar, i encara que no m’agradi la sensació en si, crec que cal lloar la capacitat evocativa de Macpherson.

I hi ha dos relats que em tempten a classificar-los com a bizarro, aquest nou gènere no-mimètic tan ampli que treballa des de l’estranyesa, amb l’humor com a base d’una deconstrucció que pot estar tractada molt seriosament, i que no perfilaré més perquè a la que comences a posar-hi parets, la definició trontolla i un text que no encaixa per a res en aquesta de sobte perceps clarament, com si d’una visió mariana es tractés, que es tracta de bizarro. Jo diria que “La carn vol carn”, de n’Aina Riera Serra, ho és. Gairebé em diverteix classificar-lo com a eròtico-bizarro, amb un estil directe i cru, sobre la primera cita entre dues noies. I també el relat “Sóc la llevadora” de la Roser Cabré-Verdiell, que per a mi s’endú la palma de l’antologia. Tenint en compte que aquesta és tan dispar pel que fa a temes i estils, és possible que em sembli el relat més excels perquè toca un tema que m’interessa profundament (l’organització sociopolítica de la humanitat) d’una manera complicada i, així i tot, se’n surt. Compta amb un personatge protagonista que ens enganxa, a qui acompanyem en un viatge personal i emocional, enfocat amb una veu narrativa molt suggerent; així ens assenyala, a partir d’un cas individual amb què empatitzes, les falles de tot un sistema. 

En conjunt, doncs, trobem una quinzena de relats que no tenen res a veure entre ells en qüestió de contingut ni forma, però aquesta disparitat és un dels punts forts de l’antologia: la visió d’un futur divers i amb espai per als gustos i sensibilitats de totes les lectores. És la presentació de quinze veus pròpies que trepitgen fort el terreny de la literatura insòlita catalana i que, espero, han vingut per a quedar-se. Crec fermament que aquesta publicació ho constata.