LLENGUA MATERNA (1984) – Suzette Haden Elgin

RESSENYA

LLENGUA MATERNA (1984) – Suzette Haden Elgin

La nova editorial Chronos recupera un dels clàssics de la literatura de ciència-ficció feminista. Una llengua per a la revolta?

Autor: Suzette Haden Elgin
Títol: Llengua materna (Native Tongue)
Traductor: Eduard Castanyo
Editorial: Chronos
Any: 2020 (1984)
Pàgines: 493
ISBN: 9788412119510

L’has llegit?
Valora’l*:

39 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 5

Vots emesos: 39.
Mitjana: 4,21 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

“Mai, mai ni un instant, perdre de vista el coneixement que quan s’interactua amb una dona, s’interactua amb un organisme que és essencialment tan sols una criatura força sofisticada que sofreix deliris de grandesa.”

“I cada pacient, si no era que estava tan malalta que no hi podia participar, tenia dues o tres nenes de diverses edats emperxades al llit, agafant-li la mà, i parlant. Parlant, parlant, cada hora.”

Si hagués de triar un sol motiu pel qual la ficció especulativa m’agrada molt més que no pas la realista/mimètica, diria que és perquè en la primera les autores es permeten plantejar plans paral·lels al nostre per tal d’assajar hipòtesis sobre la realitat que habitem. En aquest sentit, Llengua Materna, de Suzette Haden Elgin s’emmarca dins la tradició feminista que la fa servir per investigar qüestions de gènere, amb experiments literaris tan diferents com els de les ficcions de Joanna Russ, Octavia Butler, Ursula K. LeGuin, Nalo Hopkinson, Han Kang, Johanna Sinisalo, Mōto Hagio, Emily Carroll, Emma Ríos o Caitlín R. Kiernan. I, està clar, Margaret Atwood amb el seu El conte de la serventa, novel·la amb la qual hem trobat sovint comparada Llengua Materna. Estimada lectora, crec que cal trencar aquest símil amb urgència.

Si bé és cert que les dues novel·les ens plantegen una distopia ultrapatriarcal on la condició de la dona es veu reduïda a poca cosa més que la seva capacitat reproductiva (una de les preocupacions centrals del feminisme de la segona onada), les estratègies literàries que empren les dues autores no podrien ser més distants. Atwood ens proposa una narració confessional, íntima, experiencial de la protagonista, en una primera persona que articula la visió del món i la gestió de la informació que rep la lectora sobre el context en què viu. En canvi, Haden Elgin treballa amb una visió molt més àmplia, a través de tres trames impulsades per diferents personatges ubicats en tres punts molt diferents de l’estructura social, amb una veu narradora més distanciada que es permet ser cínica i exuberant, cosa que la de la serventa d’Atwood no permet. Així doncs, la percepció i comprensió del món que ens presenten les dues autores es produeix a través de mecanismes totalment diferents, i crec que és important fer aquesta distinció perquè fins que no vaig deixar d’esperar un relat íntim (cosa fonamental per a mi de la novel·la d’Atwood), no vaig començar a gaudir de Llengua Materna.

És precisament aquí on rau el punt fort de la novel·la com a primera part de la trilogia, i alhora el seu el punt dèbil com a lectura única i autoconclusiva. Durant els dos primers terços de la novel·la seguim a tres personatges en tres trames molt diferents, que van saltant en el temps (qüestió de trenta anys amunt o avall), i que ens presenten una visió àmplia de la societat que Haden ens proposa.

En primer lloc, seguim a Thomas Chornyak, el cap dels lingüistes, una casta de traductors i intèrprets de llengües alienígenes humanoides. Aquests han desenvolupat un sistema mitjançant el qual els seus infants aprenen una llengua alienígena com a segona llengua materna. Serà en una de les seves Cases Ermes on es durà a terme la creació del làadan, aquesta llengua materna femenina que ens proposa Haden com a motor de canvi.

En segon lloc, tenim la trama protagonitzada per un grup de treballadors governamentals que tenen com a finalitat intentar interficiar -que és el procediment que utilitzen els lingüistes per a fer que els seus fills aprenguin llengües- un nadó humà amb un alienígena no-humanoide. Aquesta és probablement la trama més humorística de la novel·la, que en alguns punts podria arribar a recordar l’estil esbojarrat i sarcàstic de Tom Sharpe.

I, en tercer lloc, la Michaela Landry, una infermera no lingüista que menysprea profundament a la casta de traductors i que ha sigut educada en una de les refinadíssimes acadèmies maritals que preparen a les dones per a ser excel·lents mullers. Utilitza els mecanismes apresos com a casada perfecta per a dur a terme la seva venjança personal contra els homes en general i, en concret, contra els lingüistes.

Aquestes tres trames, doncs, orbiten al voltant del tema que se’ns ha plantejat com a central de la novel·la, però sense entrar-hi. Fertilitzen el context social i reforcen contínuament la sensació d’injustícia contra les dones, amb línies de diàleg i accions molt explícites (a vegades, per al meu gust, una mica massa; la subtilesa pot ser més insidiosa). Dita sensació es consolida també sobre els textos que obren cada capítol, extractes de “no-ficció” que ajuden a construir l’ambientació: trobem l’extracte d’un discurs de la Reunió anual de l’Associació Americana de Feminòlegs, un briefing al personal nou del departament lingüístic governamental, una transcripció d’un programa radiofònic populista…

Aquests interludis no només permeten un aprofundiment en el context, sinó que reafirmen una de les hipòtesis de la novel·la: que el llenguatge construeix pensament. Així doncs, oferint-nos textos molt diversos que centren la seva atenció en les dones (o els lingüistes) veiem com a través de les paraules, els habitants d’aquesta societat modelen la seva ideologia i la seva manera de relacionar-se amb els altres.

Precisament el conflicte que tinc amb la novel·la (com a lectura autoconclusiva) és aquest: estructuralment es passa dos terços centrant l’atenció en els homes i construint l’ambientació, tractant de manera tangencial o des de l’alteritat l’experiència real de les dones dins d’aquest context, parlant de la Nazareth Chornyak, que al primer capítol se’ns presenta com una figura molt important però sense posar-nos a la seva pell fins ben entrada la novel·la, fent al·lusions a les Cases Ermes i una llengua de dones que durà la revolució, sentint el pes del masclisme afonar-se cada cop més com un pes sobre el pit… Però sense donar-nos resposta. No és fins al capítol 18 de la novel·la que la narració es llança de cap dins l’esfera femenina i comencem a treure l’entrellat de coses que fins aquell moment només havien estat insinuades, entrevistes des de darrere un vel.

No em malinterpreteu. En aquest moment la lectora deixa anar un esplèndid “Per fi!”, i a partir d’aquí la narració es torna un bàlsam contra tota aquesta bilis masclista que ha sigut construïda durant 306 pàgines. A la fi comencem a tastar aquesta revolució, comencem a posar-nos a la pell d’unes dones que necessiten trencar amb les estructures opressores que la societat imposa. I les 150 pàgines restants de la novel·la tenen gust de pau i llibertat, perquè arriba el que (almenys jo) havia esperat des de l’inici de la novel·la: el punt de vista femení dins tot aquest assumpte.

A partir d’aquest punt, la novel·la aprofundeix en tot de conceptes que es presenten revolucionaris dins la societat que l’autora planteja: la construcció de comunitat envers l’individualisme que el capitalisme exigeix, l’enaltiment de les tasques de cures dins les estructures familiars, les fórmules assembleàries com a estratègia antisistèmica, la connexió humana contra l’asèpsia de les jerarquies… Això és el que volia jo des del principi! I m’arriba a un terç d’acabar el relat…

Però tota la novel·la està tan ben escrita i construïda que em nego a pensar que sigui un error estructural. La sensació d’alliberament i guariment que arriba amb el capítol 18 (a més, plantejat com el descobriment del funcionament d’una Casa Erma, amb unes imatges belles i bucòliques com no les hem tingut en cap altre moment de la novel·la, sempre centrats en espais burocràtics, estàtics i estèrils) només es pot haver donat perquè durant 300 pàgines hem estat mamant una societat desagradable i agra. Però, en aquest punt, se’m fa curt el terç de relat que em queda per davant.

Així com amb la novel·la d’Alba, d’Octavia Butler, sí que vaig tenir la sensació que funcionava com a novel·la autoconclusiva i que, sí, podria llegir una altra entrega que seguís aprofundint amb el plantejament de l’autora però no em calia, amb Llengua Materna necessitem la continuació, perquè aquí ens quedem a les portes del canvi. En vull més! Vull més dones revolucionàries, vull saber com funciona el làadan, vull saber què passa amb la Nazareth i les altres dones del casal Chornyak, vull…! En resum, Llengua Materna és la primera novel·la de la trilogia, i jo vull les altres dues.

Així que, per favor, compreu Llengua Materna, regaleu Llengua Materna, recomaneu Llengua Materna, perquè us prometo que quan l’hagueu llegit, necessitareu la seva continuació. Perquè és una novel·la que ens parla de canvi, és una novel·la esperançadora i positiva dins la distopia que planteja, perquè ens ofereix idees i solucions a problemàtiques que encara tenim avui en dia, més enllà de qüestions de gènere. És una novel·la profunda que deixa una sensació semblant a la que ho poden fer les novel·les, per exemple, de Ursula K. LeGuin: el món és complex, no existeixen miracles ni solucions unívoques, però el treball conjunt i l’empatia són un camí que val la pena explorar. Aquesta és l’herència que ens deixa Llengua Materna.

Nota: no volia tancar la ressenya sense agrair profundament a l’editorial Chronos l’edició d’aquesta joia oblidada dins de la ficció especulativa feminista i lloar la traducció d’Eduard Castanyo, que de ben segur ha hagut de suar per encarar amb èxit la traducció d’un llibre que tracta, precisament, sobre llenguatge. També vull recomanar amb insistència la lectura de l’article final que acompanya la novel·la en aquesta edició: un anàlisi des de la crítica acadèmica que emmarca el relat i els temes que tracta dins la història de la literatura feminista, escrit per Susie Squier i Julie Vedder. Tanca molt bé aquest primer volum de la trilogia i ajuda a col·locar i contextualitzar els conceptes i estratègies emprats per l’autora.

L’has llegit?
Valora’l*:

39 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 539 votes, average: 4,21 out of 5

Vots emesos: 39.
Mitjana: 4,21 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments